Blog Archive

About Me

"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

26 de des. 2010

És hipocresia

- És hipocresía, l'amor es genera cada dia, l'amor es manté dia a dia, l'amor es dóna sempre. No pots fer que aquell amor sorgeixi només per un dia i perquè algú, fa molts anys ho va decidir així.
- D'alguna manera ens hem d'estimar, encara que sigui un dia no?
- Si aquest amor és real, sí. Però si és real, aquest amor, hi és cada dia.
- Vostè faria desaparèixer el nadal?
- Oi tant, ja que ens hem d'obligar a estimar un sol dia, millor fer-ho tot l'any no?
- Vostè i les seves reflexions, cada dia em sorprèn més.
- Em molesta veure que per un sol dia desaparèixen els rencors, les baralles, fins i tot per un sol dia pots arribar a recordar aquella persona que fa anys que vas decidir treure de la teva vida... i tot per què? perquè és Nadal.
- Mirat des d'aquest punt de vista... Va, hem d'anar a prendre les pastilletes i cap al llit, o vol sopar amb els altres?
- Fa molt de temps que vaig decidir no sopar amb els altres per Nadal. Millor porta'm un vas de llet al meu llit.
- Com vostè vulgui.
22 de des. 2010
Només li hagués faltat una estoneta de tranquil·litat, uns petits segons per poder descansar i respirar. Desitjava perdre de vista totes aquelles paraules, aquella pressió que li oprimia el pit. I l'única sortida que tenia era fugir, ben lluny, com si tot allò no hagués passat mai. Oblidar, els moments, les persones i els sentiments... Però era massa tard, havia de lluitar... Estava obligada a lluitar, ja que tornar enrrere era impossible.
13 de des. 2010

Petita, trapella i juganera

 De vegades feia veure que era una gateta. Petita, trapella i juganera. Li agradava fer de gata i moure's per sobre el llit de punta a punta movent el cul com si tingués una cueta llarga. s'encorvava, estirava les potes i somreia d'una manera que m'encantava. Saps del que et parlo? Sí, aquells somriures que amaguen moltes intencions darrere, somriures inocents que et tempten més que cap altra cosa en el món. Acabava el joc quan se't tirava a sobre evitant que puguis treballar (o fent veure que treballes... Et puc assegurar que molta concentració no tens en aquell moment), amb aquell somriure que l'acompanya i aquell cos que et treu tots els mals.

- Vols jugar amb mi? - I no li pots dir que no!
11 de des. 2010

Un diumenge més

Dissabte, matí. Eren les dotze i ella encara tenia son. Es treu les lleganyes dels ulls, obre la finestra per airejar l'habitació i camina cap a la cuina per preparar l'esmorzar. Veu els records de la nit passada. Les ampolles de vi blanc, les restes d'un cuscús a mig mastegar, el rellotge d'aquella noia que tenia un nom molt estrany oblidat a la taula i fins i tot les taques de xocolata al terra, ja seques. Somriu. Havia estat divertida, aquella nit. Una nit de confessions, anècdotes i diversió, per sobre de tot. Una nit de música a tot drap, descontrol i riures sense sentit. 
Amb el cafè amb llet a la mà, seu a una de les cadires que encara es mantenen, es creua de cames i juga amb el rellotge a la seva mà. Ja té excusa per repetir...
21 de nov. 2010

Ets meva?

Es mirava les pedretes que al fons del bassal s'amagaven. Jugava amb les ones que l'aigua feia quan el seu dit la tocava. Disfrutava dels somriures dissimulats que la Joana feia des del final del carrer. La notava, present, impenetrable, desitjant ser posseïdor de tal tresor. Es va aixecar i va trepitjar el bassal, va avançar cap a ella i amb pas ferm la va agafar de la cintura.

- Pots ser meva durant uns segons? - Va preguntar sabent que ella mai havia sigut de ningú.
- durant uns segons... - Va contestar sabent que aquells segons es farien eterns...
10 de nov. 2010




Si totes les coses fóssin tan fàcils, la nostra vida no seria tan divertida. Oi?




2 de nov. 2010

El senyor Ramon

Des de ben petit, En Ramon havia lluitat amb totes les seves forces, s'havia rebel·lat contra tota circumstància que el frenava i havia arribat fins als extrems més inesperats. Però s'estava fent gran, les històries que havia viscut i les derrotes que havia patit el van fer tornar un conformista, conservador de les seves rutines. En Ramon havia deixat de ser qui havia sigut en aquells temps. De vegades encara escoltaves algun moment de confessió màxima, la vergonya que sentia per aquell jovenet i eixelebrat, havia fet que el silenci fos la gran tapa per amagar un passat de "pecat".

Tot i això a la Rosa mai li va amagar res, el somriure d'aquella dona seguia sent intacte, impenetrable, a través dels anys. La dolça mirada d'aquella vella amiga havia fet que moltes vegades en Ramon recordés les batalletes a la vora del foc. La Rosa el coneixia des de sempre, des de l' infància. Ella havia estat la seva companya de guerra, la seva confident i per sobre de tot la persona de la qual en Ramon n'havia estat perdudament enamorat des del principi...
18 d’oct. 2010

la buscava a ella




Era única, simplement única en la seva espècie. Podríem dir que era una barreja de misteri, passió, innocència i curiositat. Era una nena vestida de dona, la pura imatge de la temptació més amagada, més secreta. Era ella mateixa, irrepetible, impressionant.



buscava alguna cosa diferent i ella va ser la gran troballa. De tota la meva vida...
12 d’oct. 2010

viure la vida com podem

Ja no quedaven paraules. Una mirada, un somriure tens i unes ganes boges de fugir d'aquella situació. Era simple, sense gaire complicació. Era el seu final. Es va aixecar sense dir res i va avançar fins a la porta, sola, sense ningú que l'acompanyés. Era la seva decisió. Es va girar per última vegada i va buscar la mirada del seu company. Estava trist i destrossat. Les seves mirades no es van retrobar. Era el moment. Va agafar el mànec de la porta i va sortir del bar, tal i com havia entrat abans: sense res. Era ella mateixa. Va mirar endavant i va emprendre el camí que feia temps que hauria d'haver seguit. Vivint la vida al màxim.
10 d’oct. 2010

no volia tornar a casa...

S'estava fent tard. Havia de tornar a casa però la por li impedia qualsevol moviment entorn a aquell objectiu. Va voler lluitar, però seguia quieta a la cadira d'aquell bar que estava a punt de tancar. Va abaixar la mirada, va observar les seves mans i les va tancar a l'instant que va repassar les rascades i l'ungla partida per la meitat, encara tenia residus de sang que no marxaven. Li feia mal. Més mal li feia el cor o les llàgrimes que baixaven per les galtes. Si decidia tornar, la tornaria a agafar pels braços amb força i l'estamparia contra al terra com un objecte més de la casa. Tornava tard i ell s'enfadaria.

Va decidir que aquella nit dormia al carrer. A qualsevol racó d'aquella gran ciutat. Segur que aquell refugi seria molt millor que tota la calor d'aquella casa.
27 de set. 2010

sí o no?




Va esperar massa i al final es va quedar ben arrugada, sola i sense esperança...
Hauria d'haver seguit el que un dia li va dictar el cor.
26 de set. 2010

Aquell cafè

Mai havia perdut el record d'aquell bar, de la seva olor, d'aquelles cadires de fusta, de la seva llum tènue i vibrant. El record d'aquella taula, aquell moment, aquelles sensacions. Mai havia perdut el record dels tallats de cada matí, dels somriures d'aquell cambrer tan jove, de les mirades inquisidores de la propietària les vegades que ell es quedava una petita estona xerrant amb mi. Era així, simple, quotidià. Sense artificialitats ni contrapunts.  
I tot va canviar... Com sempre.
Aquella rutina va canviar, com totes les coses canvien cada vegada que els dies passen i els mesos i fins i tot els anys. Et vas fent gran i aquells costums perden el seu valor, els canvies per altres, els fas desaparèixer de la teva vida i fins i tot dels teus records. Però aquell cafè no. Era únic. Havia deixat de freqüentar-hi, de demanar aquell tallat de cada matí i de parlar amb aquell cambrer tan simpàtic... Aquell cambrer...
Però hi vaig tornar. No sé si va ser la necessitat de tornar a recordar o de repetir aquell costum que havia perdut. Vaig entrar com si fos la primera vegada, després de tant de temps tornava a ser aquella noia solitària que seia a la taula del racó, esperant que aquell cambrer tornés a venir per atendre'm i quedar-se una estona amb mi mentre la propietària ens mira amb mal ulls... Quins records...
22 de set. 2010

Tens gana?

Va baixar les escales lentament, es va aproximar fins al lavabo i es va rentar les dents amb minuciosa destresa. Se sentia feliç, alegre i descansa. Amb un somriure va conduir els seus peus fins a la cuina, es va preparar un tallat per començar el dia activament. Mentre la terrassa seguia amb la porta oberta, l'aire es colava repassant les curves de la Joana tota nua.

Va baixar l'escala amb un somriure d'orella a orella. Aquella nit havia sigut de les millors que havia tingut. Va trepitjar l'últim graó mentre es cordava la corbata i s'apretava el nus. Recordava cada moment de la nit. Recordava les mirades, els petons i aquelles mans que no paraven quietes. Va avançar fins al menjador per posar-se el mòbil a la butxaca i amb fermesa va entrar a la cuina. Se la va trobar tal i com s'havia despertat aquell dia. 

Amb mirada felina va agafar-lo per la corbata, va estirar cap a ella i li va clavar un petó de bon dia.

- Tens gana?
- Sí.
- Menja'm...
15 de set. 2010

Mai va saber que jo l'estimava


 - I només li va durar un segon. Un segon per somriure davant la persona que més odiava. - Va explicar la Carla amb la mirada trista. - El va mirar amb un simple somriure i va morir amb la mateixa felicitat que havia viscut la vida.

La Carla ho deia sempre. Explicava l' història una vegada i una altra, mirava la gent amb els ulls plens de ràbia i contemplava els fets dintre la seva ment per no perdre cap detall substancial. Va buscar la mirada del Joel i va necessitar poc temps per descobrir que el seu rostre no es trobava entre els assistents. Va abaixar el cap decebuda i va seguir amb aquella història que la turmentava cada nit en el món dels somnis.

 - El fill de puta va seguir mirant la Joana com un objecte, una merda, un simple tros de carn que hores abans s'havia tirat amb tota la violència que contenia a dins. El malparit la va agafar pel coll i la va alçar per topar contra la seva cara. La va besar i amb el mateix tracte la va llençar contra el llit. -Va parar dos segons per respirar i va seguir mentre els llavis es tensaven a causa del dolor del seu cor. va seguir tot i que les llàgrimes l'amenaçaven per sortir. - Aquest va ser el seu final, el final de la Joana... la meva petita i simpàtica Joana.

Era ella, la Joana, la nena dels seus somnis, la petita que li havia ensenyat que el món no era solament negre, l'aprofitada que li agafava trossos d'entrepà sense que ella se'n adonés, la boja que somreia amb la mateixa innocència que el primer dia... Era ella. La Joana era especial... I la Carla se'n va adonar.


-------------------------------------


Sortien del cinema. Era tard i les llums dels fanals ja s'anaven encenent. Volien arribar d'hora a casa, aquella nit la Carla es quedava a casa seva. Els pares de la Joana marxaven a sopar a fora i durant unes hores tindrien la casa sola, per a les dues.

 - Quan arribem a casa faré dos bols de cereals per menjar mentre ens tapem amb una manta!
 - Ja t'ajudaré, així no ho faràs sola. - Va dir la Carla amb un fil de veu. Sentia vergonya, tenia les galtes vermelles i el somriure d'una enamorada. La Joana només va somriure i li va acariciar el cabell.

Van arribar i amb les llums apagades van seguir el passadís a les palpentes. Amb una mica de traça la Joana va encendre la làmpada del menjador. Allà mateix hi era ell.
10 de set. 2010

Ets la noia més bonica de la terra

No es pensava pas que tot el que ell havia explicat fos només una història més que guardava en el calaix dels records i que solament treia quan era necessari explicar-la. En Gabriel sempre havia estat així: Impertinent, malcarat, egoista, ignorant,... Podia descriure'l com el més malparit de la terra. Però el seguia estimant... Des del fons del seu cor mantenia l'esperança que ell era així perquè el destí li ho havia exigit, que era una obligació que ell s'havia pres seriosament per rebutjar qualsevol persona que li volgués fer mal. Només li faltava aquell afecte que mai havia tingut...

I mentre les hores passaven en aquell banc de la plaça, la Carlota se'l mirava enamorada de l'encant que amagava sota la camisa blanca, de les mirades dissimulades que només li dedicava a ella, dels somriures fugaços que només ella veia... I seguia trobant il·lògic que les seves amigues el critiquessin per la seva manera de viure la vida, per la seva manera de ser... En el fons la Carlota se sentia orgullosa de ser l'única noia que havia aconseguit robar-li l'atenció.

- Gabriel... Continues pensant que sóc bonica?
- Per què m'ho preguntes?
- Perquè vull escoltar-ho una altra vegada.
- continuo pensant que ets la noia més bonica de la terra.
- Gràcies...
- Gràcies per què?
- Per ser com ets...
8 de set. 2010

Aquella noia de sabates vermelles i mirada innocent

S'estava fent tard, la foscor omplia cada carrer de misteri i les campanades del rellotge principal tocaven les deu del vespre. Tenia fred, l'aire es colava per sota les faldilles d'aquella noia que havia sortit a passejar. Abraçant-se al seu cos va caminar fins al centre de la ciutat, només tenia com a manta un abric que li arribava a mitja cintura i unes mitges rossegades pels genolls.
Al centre hi havia gent, els comerços seguien oberts i la música d'un vell violí sonava al fons d'un carreró mentre esperava que algú li regalés una mica de caritat per poder sopar aquella nit. Aquella noia va seguir caminant mentre les seves sabates vermelles feien "toc, toc" cada vegada que xocaven contra el terra de pedres. Es va trobar dos nens jugant a la plaça de les flors, jugaven a ser dos avions volant pel cel.

 - Tutututu... El motor... Houston tenim un problema!
 - El problema el tens tu! jo volo molt bé!

Aquella noia va desaparèixer entre les persones que també passejaven per allà. Només en Jordi la va veure entrar en aquell local de la cantonada.
3 de set. 2010

2, 3, 4, 5, 6,...

Mai m'havia parat a pensar amb els morats que tenia a les cames o les rascades que adornaven els meus braços. Anava tant encegada amb aquella il·lusió frustrada que havia oblidat que el meu dolor era real.
Sota aquella dutxa d'aigua freda i els ulls vermells de tant plorar, vaig mirar per primera vegada les cicatrius que abudaven en aquell cos pàl·lid, raquític i dèbil. Vaig contar els blaus de les meves cames i dels meus pits. Em feia mal fins i tot a l'ànima cada vegada que el nombre anava augmentant i la impotència que corria per les meves entranyes.

- Victòria, contesta'm! - Em cridava una veu llunyana

El tacta d'aquella mà acariciant-me els cabells feia que no caigués en la inconsciència absoluta però el meu cos seguia innert mentre  la ment continuava contant les ferides dels braços. 2, 3, 4, 5, 6,...
I anava recuperant les històries de cada una d'elles. El morat de la cuixa dreta va ser caient per les escales... I la rascada del genoll va ser topant contra la punta de la taula...

- Victòria, contesta'm ja! T'estàs gelant! - Seguia aquella veu que em semblava tant familiar.
2 de set. 2010

Deixa'm que et faci somriure per sota el nas...
1 de set. 2010

Després de tant de temps, les coses canvien

Després de tant de temps seguia essent aquella nena petita que plorava per qualsevol cosa... Seguia creient que era aquella deessa que anys abans havia fet tornar bojos els homes, aquella dona que amb la mirada matava tots els sentiments de la persona... Després de tant de temps seguia essent la mateixa nena petita que plorava per qualsevol cosa...

Després de tant de temps ell continuava pentinat amb els cabells enrere i el cap ple de gomina, continuava creient que era l'home perfecte i el semental que va ésser un dia... Ell seguia imaginant que els records es mantenien dins de la realitat... Després de tant de temps ell continuava mantenint aquella moto desgastada guardada al garatge d'una casa perduda a la mà de déu.

Després de tant de temps aquella parella de desconeguts es van conèixer una nit de rutina intentant que, després de tant de temps, les seves vides canviessin. 
1 d’ag. 2010

Bones Vacances!!

Escric això per anunciar que ja em toquen unes vacances com es mereixen i desaparèixer durant un temps, exactament un mes.

Espero que passeu vosaltres unes bones vacances o que ja les hagueu passat!

Un petó molt gran per a tots els meus lectors. I una vegada més us dono les gràcies per llegir-me sempre :)


Mercè.
25 de jul. 2010

Només avui!

- Només avui! Només avui!

I sempre repetia el mateix. Aquell petit capritx es convertia en una obsessió, en una costum que li impedia decidir raonablement. Li menjava el cap cada dia més i li destrossava la vida per moments. Aquell "només avui!" s'havia convertit en el seu hàbit, en la seva disciplina, en la seva manera de ser. Aquell "només avui!" s'havia convertit en l'amo i senyor d'aquella nena indefensa, neta per fora i podrida per dins. I què podia fer jo? Res. Paciència i tranquil·litat. Era l'única persona que li quedava en aquella vida de merda.
22 de jul. 2010

Felicitats carinyo. Has guanyat la partida

No pateixis. Somriuré, callaré i somriuré. Simplement això. I perquè? perquè em quedaré buida, sola, abandonada. Qui et va donar permís per marxar lluny de mi? d'abandonar-me com si fos un gos pollós. Ni als gossos se'ls hauria d'abandonar. Tu ho has fet, m'has deixat a la mà de déu, perduda. I què vols que faci? Doncs, mantindré les aparences, jugaré amb les màscares que tenia amagades al fons del calaix (Els hi hauré de treure la pols. Fa molt de temps que no les utilitzo), miraré de guardar  les nostres bromes i mirades, amagar-ho tot per no recordar-te més. I em serà impossible... Tu ho sabies des d'un principi. Sabies que em podies destrossar la vida, que podies jugar amb mi fins a treure'm tot el que quedava de peu. Felicitats noi! Has aconseguit el que molt poques persones podien aconseguir: Que m'enamorés perdudament de tu.

I amb això què has aconseguit? Ja has guanyat l'aposta?
11 de jul. 2010

Aquests ulls de gata em tornen boig

Darrere d'aquests ullets de gata, em fas recordar tots els moments que havíem passat junts sota les nits decorades amb estrelles blanques, les tardes que gastàvem estirats al teu llit jugant amb les mosques que viatjaven per l'habitació. I em fas recordar les estones que t'havia odiat per fer broma i emprenyar-te. Saps que sempre, sempre, sempre, t'he estimat fins marcar-ho en els meus ossos.
28 de juny 2010

Me'n vaig.

- Les coses no van bé i tu ho saps. Vols que t'ensenyi que ja no som feliços? Ho pots veure perfectament.
- Però jo... No puc viure sense tu.
- Amb mi no vius igualment.
- Que sí!
- No m'ho pots discutir! Si ahir estaves destrossada... Et vaig veure al costat de la barana, mirant-la. Sé que vols matar-te per venir amb mi.
- Mentida...
- No saps mentir...
- No vull que em deixis.
- Jo no ho puc triar. Quan arribi el moment jo marxaré, fes-te'n a la idea. Ni vull veure't feta una merda, ni vull que facis alguna bogeria. M'entens? Les coses no han anat com esperaven i punt. I un dia d'aquests em vindran a buscar i jo no ho podré evitar. Vull que em prometis una cosa: Sigues feliç, tant feliç que no puguis evitar somriure i ser la nena capritxosa, consentida i infantil. Vull que siguis tu mateixa, que no perdis l'esperança i que mai deixis d'estimar.
25 de juny 2010

Traiem tema?

No tenia ni temes per poder parlar, era simplement aquella noia que es tirava cada cap de setmana (si ell no en tenia cap més a l'agenda) i prou. Per primer cop va veure que s'havia enganyat a si mateix. Unes cames precioses, uns llavis que convidaven a les més perverses proposicions i una cintura que treia qualsevol mal de cap. I mai s'havia fixat que no la coneixia de res, era simplement la noia que es tirava cada cap de setmana i prou. 

Sí... Una noia que, al final, l'havia anat seduïnt a poc a poc, sense cap pretensió (que la bàsica) des d'un principi, sense cap història pel mig que fos mentida. Era ella l'única persona que realment s'havia ensenyat tal i com era, sense tonteries ni excuses, simplement ella mateixa.

- Busques alguna cosa? - Va dir ella mentre es fixava amb l'home que tenia al seu davant, quiet i amb la boca oberta, mirant a l'horitzó.
- Un tema per parlar. - Va contestar sense immutar-se.
- I per què vols parlar?
- Perquè et vull conèixer una mica més. Tinc aquesta necessitat.
- Va calla!

La jove es va aixecar movent aquella cintura i aquelles cames que tant mataven. Es va dirigir a ell i amb un somriure de "jasapselquèvull" va seure sobre la seva falda.

- Vols treure algun tema? Doncs, porta'm a on vulguis i jo (et) trec el tema.
20 de juny 2010

La màgia existeix en forma d'alegria!

Amb la meva màgia faré que tornis a somriure com quan érem petits i jugàvem a buscar un tresor perdut entre les plomes dels coixins. I amb la meva màgia trobaré la manera d'ensenyar-te que no tot el món és negre, sinó que hi han molts colors que encara podem descobrir junts.
Amb la meva màgia miraré d'animar aquestes nits tant tristes que s'han apoderat de la teva vida i alegraré els teus matins per poder veure't com et despertes feliçment, amb ganes de continuar endavant tot i les circumstàncies.


Amb la meva màgia faré que les coses no siguin tan agres com les veus ara mateix.
14 de juny 2010

No saps pas com...

Per primera vegada es va despertar sense la necessitat d'apagar el despertador. Per fi aconseguia una mica de llibertat... O massa. Es va aixecar sense fer moltes rabietes i va avançar cap a la cuina. Es movia alegre i divertida. Tota despullada va preparar unes magdalenes (massa temps lliure). Sempre li havia fet il·lusió cuinar magdalenes despullada. Les va posar en un plat i va seure a la cadira del menjador. La llum del solet s'escolava entre les cortines il·luminant el sofà ple de records i les fotografies d'alguns viatges que havia fet.

- Bon dia preciosa! - va saludar amb una veu mig enrogallada. Mentre es rascava el cap pentinant els pocs nusos que se li havien fet se li escapava un petit somriure de felicitat.

La Joana es va aixecar amb la mirada de desig de la nit passada i va caminar cap a ell amb pas decidit. Es va repenjar contra el seu cos (una mica més i cauen) i li va mossegar el llavi inferior.

- Bon dia.
- Et veig molt alegre...
- No saps pas com...  
13 de juny 2010

Encara que sigui mentida

Ni les manies que et caracteritzaven tant, em cansaven. Ni les tonteries que deies sempre que anaves borratxa, ni les mentides que m'explicaves cada vegada que tornaves acompanyada d'algú, ni les ganyotes que em feies per enrabiar-me , ni els cops que rebia per fer-te enfadar. Res. Res m'hauria fet canviar els t'estimo que jo et regalava, els somriures que et dedicava i les carícies que et feia mentre dormies com un angelet al meu costat.
3 de juny 2010

A la petita li agraden els globus de color vermell

- No em miris d'aquesta manera! Ja saps que no m'agrada i igualment continues mirant-me. Vols parar? Que no m'entens quan et dic que m'intimides? Però, per què no pares?! T'estàs portant molt malament. No vull que em miris amb tanta atenció sembla que estiguis tramant alguna cosa dolenta. Sempre que em mires així és per saltar a sobre meu! Sí, ja ho sé! Mira, fem una cosa... Si em deixes de mirar t'aniré a comprar aquells globus que t'agraden tant! te'l deixaré portar lligat a aquesta cueta tan llarga i anirem a passejar pel parc mentre fem que els nens petits tinguin enveja de nosaltres! Veus? I així totes dues contentes! Però recorda que m'has de deixar de mirar!

Aquella tarda la Joana i la Petita va sortir a passejar pels caminets del Parc de la Ciutadella amb un globus per a cadascuna. Els nens petits es giraven cada com que les dues passaven pel davant.
31 de maig 2010

Contes de Fantasia

A les tardes, el sol sempre s'amaga darrere les muntanyes que hi han davant de casa meva, si tinc temps, i puc, m'arribo fins a la finestra i amb un crit molt fort li dono les bones nits i ell amb els seus rajos vermells i grocs m'acaricia una mica la galta per respondre'm d'alguna manera. És lògic, el sol no parla!
24 de maig 2010

un somriure més


La vitalitat d'aquella nena era impressionant. Podia mantenir el seu somriure alegre durant dues hores. I quan li preguntaves per què sempre somreia tant, ella et responia que així la vida es veia des d'un altre punt de vista molt més feliç.
22 de maig 2010

Fugim junts, encara que la por ens ho impedeixi


- Simplement, va agafar les maletes i va marxar per la porta, on, anys abans, havia entrat amb la il·lusió d'una nena petita. Quan la vaig veure amb aquells ulls brillants de l'excitació i les mans tremoloses pel nerviosisme qualsevol por que tingués va desaparèixer per uns instants.

"T'envio aquesta carta per explicar-te que tinc ganes de viure una nova vida, lluny de tothom. Et dono la part que em pertoca per pagar l'hipoteca. Espero que siguis feliç. Tot i que et recomanaria que t'escapessis d'aquesta casa i vinguessis amb mi a fer la volta al món fent autostop. Però com que sé que no ho faràs... Seguiré el meu camí sola. Si algun dia canvies d'opinió i decideixes tirar aquesta vida que tens per substituïr-la per una de nova busca'm."

- Sense pensar-m'ho dues vegades, vaig agafar dos samarretes i tres pantalons i vaig fugir amb la noia de la que sempre havia estat enamorat. Bé, i ara em trobo aquí, gaudint d'una vida que m'han regalat amb una il·lusió desconeguda. Sense pors, ni rutines, ni preocupacions.
12 de maig 2010

Només som tu i jo

Que no entens que tu ets la única persona que em pot fer canviar en aquesta vida? Que no veus que tu ets la única persona amb la que puc confiar encara que sigui una mica?

Mentre el silenci s'apoderava d'aquella casa, la Carlota es mirava els seus peus per no mirar aquells ulls que la embadalien sempre. Una habitació mig buida, plena de records innumerables que ara no tenien cap protagonisme. Un home d'uns 30 anys que ja havia tirat tota la seva vida per la borda i que només li quedava l'aire per viure. Una noia de 18 anys que encara tenia el cap ple de pardals. Ni un somriure, ni una llàgrima. L'ambient era tens i cap de les dos persones que es recolzaven a cada extrem de l'habitació intentava alleugerir els minuts que passaven.

Idiota.

Una simple paraula menjava qualsevol integritat de la Carlota. En Marc seguia mostrant aquell aire de fredor. Una simple paraula que significava la descripció perfecte per aquell retrobament inesperat al pis d'ell. Un pis que havia viscut moments preciosos i moments que valia més oblidar. Un pis que havia sigut víctima de nits plenes de passió i cops de puny a les seves parets per la ràbia i la impotència.

- Només et volia dir que gràcies per tot.
- Carlota, jo volia...
- Què vols? Alguna cosa més? No en tens prou de deixar-me d'aquesta manera?
- T'estimo.

I després de tant de temps ho havia reconegut. La por que l'envoltava cada cop que notava pessigolles a la panxa, el dolor que tenia sempre que la Carlota marxava després d'una nit d'histèria ja perduda, el sentit que ressorgia cada cop que se la trobava de cara. Aquella por era el motiu pel qual ell l'havia deixada. Era això. Simplement por.

- Ho pots tornar a repetir?
- Que t'estimo! Collons! que és el que no entens?
- Jo, jo...
- No et vull perdre Carlota del meu cor, et necessito a prop meu, necessito els teus somriures, les teves ganes de menjar-te el món, els teus somnis surrealistes. Et necessito a tu!
- Jo, jo...

La Carlota no va necessitar paraules. Va córrer cap a ell i el va abraçar amb la mateixa ràbia que el primer dia que el va conèixer. Li va agafar les galtes vermelles de la vergonya i el va besar com si l'amor hagués recuperat la seva força. Unes simples paraules que mai havia sentit i que ara es mostraven en el seu estat real.

- Jo també t'estimo.

Va dir ella amb veu tremolosa. El seu cor anava a cent per hora. Necessitava respirar molt més ràpidament però els petons que la privaven de l'aire eren molt millor que qualsevol aire que hi hagués en aquella habitació que tornava a ser l'espectadora d'aquell parell d'enamorats adolescents.
10 de maig 2010

L'últim adéu, disfruta'l


- Deixa-ho estar. No creus? Ja has fet prou mal. No vulguis arreglar les coses, i encara menys, ara.
- Però Joana, t'ho necessito dir. De veritat que no t'he volgut mai fer mal.
- I de què et serveix lamentar-te? Si el què està fet ja està fet.
- Vull que em perdonis, que tornem a començar des de zero. Vull que em tornis a dir t'estimo i que em jutgis pel que vam viure junts.
- Et jutjaré pel que fas i últimament no ets gran cosa.
- Joana.... ho sento. Ja sé que no tinc excuses.
- Doncs ja esta tot dit, oi? Perfecte. Has acabat? Vull marxar d' aquí.
- Si vols marxar... cap problema, no t'ho impediré. Però et vull assegurar que no ho volia fer de veritat.
- Sí sí, com tu diguis. Adéu.

Així és com la Joana va decidir oblidar qualsevol cosa que tingués la paraula amor i tots els seus derivats. Així és com ella va triar el camí més solitari. Així és com ella va caure per darrer cop amb la mateixa pedra que li havia causat tantes ferides per tot el cos.
8 de maig 2010

un any


Aviat el meu bloc farà un anyet!

Moltes gràcies a totes les persones que sovint m'han anat comentant o simplement m'han llegit per pur gust. Gràcies a tots aquells anònims que gaudeixen de la meva lectura darrere una pantalla d'ordinador i em feliciten en silenci.

Només volia donar les gràcies a tothom i espero que això no canviï mai.

Mercè
5 de maig 2010

és o no és?

Sota una mirada confosa, només hi podia trobar desig. Un desig incontrolable d'acostar-se a aquells llavis que la feien tornar boja, que la incitaven a jugar tota la nit, que la destrossaven per dins. Se sentia atreta i confosa alhora. Jugava amb els seus sentiments, reconstruïa somnis i els trencava altre cop. Se sentia intensament idiota. Una noia que havia madurat, tornava a somniar com una nena de deu anys.
1 de maig 2010

;)


Petita meva, ets més dolça que les maduixes amb sucre...
19 d’abr. 2010

només dos minuts


- Saps que les coses no surten com han de sortir, saps que hi ha gent que sempre ha mirat que tu no caiguessis, tot i així has caigut a terra. Saps que si tu no t'aixeques sola ningú ho farà per tu, perquè la hipocresia es troba a tot arreu. Estaràs completament sola davant del món i has de ésser forta.
- Ni tu estàs al meu costat?
- Saps que algun dia jo marxaré d'aquest món i hauràs d'aprendre a viure sense la meva ajuda.
- No vull que marxis!
- I jo tampoc però aquesta vegada m'ha tocat a mi.

La màquina sonava amb un xiulet cada segon. Això la posava més nerviosa. Semblava una nena petita amb aquella plorera que li venia intermitentment.

- Va, petita meva, si sempre estaré al teu costat. Et vigilaré sempre.
- Jo no vull que em vigilis. Vull estar amb tu! Vull veure com em tornes a somriure, com em fas petons al nas i quan em fas ensurts quan estic mig adormida! Vull tornar al passat i tornar a viure tot el que hem viscut junts! - Va arrencar a plorar altre cop. Es va tapar la cara amb les mans i es va desfogar.
- Deixa'm dir-te una cosa. Tan si estic viu com si estic... mort. El passat és el passat i has de viure el present vivint cada moment amb intensitat. Em promets que ho faràs?
- No. Vull que tornem a estar bé.
-Promet-m'ho
-...
-Preciosa... fes-ho per mi.
- t'ho prometo.

El soroll d'aquell xiulet es va fer cada cop més intens fins que el xiulet va ser etern
11 d’abr. 2010

Sola.

Sota el sol de migdia, la Joana seguia caminant cap a on havia de ser el seu destí. I quin destí? Cap. Caminava sense rumb, sense mirar enrere i sense buscar un perquè dels seus actes. Va caminar fins que els seus peus van dir prou. Va seure en una que es va trobar i va contemplar el paisatge que tenia davant seu. Feia calor, massa. Era un d'aquells dies d'estiu que ningú tenia intenció de sortir per no sentir tal xafogor.

"Sabies perfectament que la meva major por era quedar-me sola. Vam jugar i he perdut. Content?"

Va mirar el cel, els núvols i fins i tot va intentar mirar el sol durant uns segons, ell també la va guanyar. Es va fregar els ulls amb insistencia i el dolor que sentia es va apoderar d'ella.

"Sola, sola, sola."

Va ofegar un crit d'impotència i es va mirar les mans plenes d'aigua salada.
Per primer cop es va adonar que no era ningú.
5 d’abr. 2010

La noia de l'hostal

Llegia amb una entonació perfecte. La seva veu melodiosa despertava la curiositat de les persones que restaven en aquell hostal perdut per la muntanya de les guineus. Juntament, amb ella. Un piano de cua sonava al ritme de l’audició, una música que hipnotitzava les orelles dels que s’havien deturat per escoltar amb atenció les paraules de la noia.

12 de març 2010

I al final seré una nena gran

I com cada nit, la lluneta sortia del seu cau. Deixava la nit il·luminada i marxava a dormir al matí. La Carlota s'anava fent gran i cada vegada sortia menys a les nits per parlar amb ella. Era massa feliç vivint aquell somni que s'havia inventat.
I com cada nit, la lluneta no deia res. S'ho mirava impotent des del cel, observava com la Carlota cada vegada era més feliç sense ella. Ja no la necessitava per jugar a les nits, ni la saludava quan sortia al carrer amb les sabates de color vermell.

La Carlota s'anava fent gran.
11 de març 2010

Un altre món

I distretament acariciava la sorra de la platja amb el peu. Esperava veure com les coses canviaven des d'aquell indret remotament diminut. Jugava amb la bola de cristall passant-se-la d'una mà a l'altre i desitjava que el seu príncep blau aparegués del no-res i la vingués a rescatar del seu empresonament imaginari.
Va tancar els ulls per concentrar-se en recuperar el temps perdut anteriorment. No ho va aconseguir. Seguia davant l'immens oceà amb un peu sota la sorra i una bola de cristall a la mà. I el seu príncep? Encara no havia aparegut.

Sabia perfectament que el món no canviaria si ella no feia res.
26 de febr. 2010

Una carta anònima

"Estimada Joana,

M'alegra saber que vostè està interessada amb l'amor ideal. Li recomano des del meu propi punt de vista que es desdigui de qualsevol acció en busca d'aquest fet. Tot i les circumstàncies personals que em porten a mostrar la meva opinió li he de dir, senyoreta, que trobo d'una gran valentia que encara cregui en un món tan perfecte. Li recomano, altre cop, que procedeixi a afrontar la seva pròpia vida en comptes d'imaginar una utopia, producte de la seva innocent imaginació, i enfrontar-se amb la gent del seu voltant.

Gràcies per l'atenció prestada.

Atentament,

..."

Per sort la Joana va fer cas de la carta.
18 de febr. 2010

La Carlota s'ha enamorat

Si estigués somniant no m'ho creuria, desperta encara menys. Els ulls oberts com dos plats, les mans caigudes als costats, la meva moral s'havia perdut en el camí i la meva boca mai s'havia obert d'aquella manera.
- Què cony m'estàs explicant! - Vaig exigir sense solta ni volta.
- El què sents. - va afirmar amb rotunditat.
- Tu ets tonta o ho fas veure?
- Segurament ho sóc.
- Encara estic flipant.
- Jo encara més! - Em va dir amb un somriure d'orella a orella.
- De veritat que no t'entenc.
- L'amor és irracional. Tu mateixa m'ho vas dir una vegada, no ho recordes?
- Des de quan dic alguna cosa amb una mica de sentit jo?
- Des de mai. Això és el que va fer decidir-me a explicar-t'ho
- Idiota! que no veus que si m'entres d'aquesta manera m'agafarà alguna cosa?
- T'ho mereixes!
- Però què t'ha agafat?
- M'he enamorat.
6 de febr. 2010

La meva nena no, si us plau

Em vaig aixecar de la cadira, mig morta. Necessitava entendre el que realment m'estava passant. Vaig buscar un punt per arrepenjar-me, m'estava marejant. No em podia passar, a mi no. No podia. Vaig tancar el ulls, era un somni, segur que era un somni. Els vaig obrir i seguia al mateix lloc a on m'havia quedat. Vaig avançar cap a la paret, blanca, pura, perfecta.
-FILLA DE PUTA! - Vaig cridar a la paret sense saber perquè. Vaig donar un cop de puny contra ella. No em sentia gens bé. Vaig notar el dolor a les mans, la sang corria pel canell. M'havia trencat l'os d'un dels dits. No plorava, no volia admetre el què estava passant. - NO, ELLA NO! - Vaig seguir cridant a l'home que seia darrere la taula. Em sentia un zombie. Ja no em sentia ni persona. Vaig agafar la meva mà amb furia tot i el dolor que em provocava i vaig apretar. Necessitava dessangrar-me no podia seguir aquí, necessitava fotre el camp d'aquesta vida. Estava totalment sola dins aquest maleït món.

Aquell home em va agafar, immobilitzant-me. Va començar a patir de veritat.
- Per molt que et facis mal, no tornarà. - Va dir pacientment mentre em forçava a separar les mans.
- FILL DE PUTA! DEIXA'M! VULL MARXAR AMB ELLA! - Vaig contestar escupint a la seva cara.
Va aconseguir que les meves mans deixessin de fer força. El volia veure mort, volia veure a tothom mort. Volia que tornés ella.

Què faria jo sense ella, sense els seus somriures, sense la seva mirada dolça, sense la seva alegria. No podia viure sense ella. I ara m'havia deixat en un món que no volia viure sola. Vaig separar-me com vaig poder d'ell. La meva mà ja no responia.
vaig caure a terra de cul i ell es va ajupir. Em va abraçar. La seva calor, els seus braços. Un interruptor va fer que comencés a plorar.

- VULL LA MEVA NENA! La vull... - La meva veu es va anar apagant cada vegada més. La desesperació, la tristesa. Encara no m'ho podia creure. La meva filla ja no estava amb mi. M'havia deixat sola.
1 de febr. 2010

Per tot i per res


I la gateta seguia al seu llit contemplant com ell es vestia amb paciència. Finalment després de pensar-ho dues vegades es va aixecar estirant tot el seu cos i es va dirigir fins a la cuina.

Es coneixia la casa massa bé.

Va agafar dues copes i les va omplir del vi que va sobrar ahir. Les va portar fins a l'habitació.

-Brindem?
-Per tot i per res.
-Perfecte.

El vi va baixar per la gola de la gateta. Aquell gust de vi barat la va fer estremir una mica. En poc segons el gust va desaparèixer per deixar pas a un de molt millor.
20 de gen. 2010

Ella sempre es deixa guanyar

Cada dia juga a fet i amagar. Llàstima que sempre es deixi guanyar. Ella sap perfectament que guanyaria sense problemes. El problema que té ella és que està enamorada. Enamorada de veritat, per això es deixa guanyar.
15 de gen. 2010

Tinc ganes de...

-Ja saps que no només he vingut per prendre unes quantes copes.-es va abaixar una mica la màniga de manera que quedés la seva espatlla al descobert.
-Doncs, per què has vingut?-Deia mig borratxo. Es va acostar a la noia tentinejant i la va agafar per la cintura. En pocs segons estavena dos centímetres de distància
-Vull que sàpigues que la nit només acaba de començar. Tinc moltes ganes de jugar un altre cop.-es notava que volia una nit intensa i diferent. Es va descordar dos botons de la camisa i va deixar entreveure uns pits sense sostenidors. Els ulls d'ell no van poder evitar fixar-s'hi.
-M'acompanyes?

La noia es va girar, i movent la cintura elegantment va marxar cap a l'habitació.
10 de gen. 2010

Les nits no són el més important per a mi

No sé si era un somni, una il·lusió, o si simplement era un desig per tal d'aconseguir els meus objectius més secrets. Havia rebuscat la resposta sota les camises dels meus amants, darrere dels seus gemecs de plaer, per sobre qualsevol motiu de justificació.
Havia oblidat qui era. Havia amagat les meves pors més profundes. Sentia la necessitat de sentir-me tal i com era en realitat. I només ho havia aconseguit amb ell

-Joana, en què penses?
-En que sóc la nena més feliç del món, al teu costat.
-I això és bo per a tu?
- Més bo del que mai m'havia imaginat.

Sota l'escalfor del seu braç, em vaig adormir sense inquietuds, imatges de malsons i fins i tot sense dolor. Durant tota una nit em vaig sentir feliç de veritat.
9 de gen. 2010

Somiem. Junts?

Mai havia somiat amb un somriure com el teu, amb les estones que passavem junts sota els llençols d'aquell llit improvisat, amb els crits que feies sempre que veies una persona que coneixies. Sincerament, mai havia somiat tan com ara. I sé el perquè. Per mai t'havia trobat tan a faltar com ara.
8 de gen. 2010

Nou any, Nou disseny


Amb l'entrada del nou any, l'autora d'aquest bloc a volgut fer un canvi d'estètica per no aburrir el personal. Espera que us hagi agradat i que, per tant, continueu llegint aquesta noia que va començar amb una il·lusió i segueix amb la mateixa il·lusió de sempre.

Bon any nou a tothom!


Mercè