About Me

"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

25 de març 2012

volar és fàcil... oi?

Tenia ganes de volar, de posar els peus sobre els núvols i de passejar-se per la denominada llibertat. De poder veure les persones com a formigues i gaudir d'una estona de soledat. Tenia ganes de sentir les onades sota la immensa mar i de desenterrar els tresors que amagava el planeta. Jugava a fer volteretes per l'aire mentre les grans ales aixecaven el vol cap a l'infinit. Era simple, desitjava desaparèixer de la terra per trobar-se en un món que tota la vida l'havia fet somiar. Era ple de prats verds, de muntanyes dolces que la portaven fins a les altures més altes, d'animalons que et saludaven amb la seva mirada i de persones que et desitjaven el bon dia de tot cor.

Mirava per la finestra, aliena a les bufetades que uns joves rebien en un camp no recomanat, aliena a les bronques de la seva pròpia mare aconseguia sense cap argument, llunyana de les històries sense final feliç que vivien les altres dones d'aquell barri. Ella somiava. Somiava en buscar el sentit d'una vida inexistent. Presa pels mals costums que, durant el temps, havia anat prenent. El dolor podia ésser controlat, les poques il·lusions aturades, els seus treballs nefasts.

Però sabia que un dia el món canviaria, que ella podria ésser feliç com els ocells, anant a favor de les corrents més càlides, que podria aconseguir els seus somnis treballant de valent. Era difícil però les inquietuds de la seva història podrien ser resoltes en un futur i per això lluitava, per entendre que ella podria tenir el seu final feliç. Inconscient de les formes de fer, va avançar cap a l'osset de peluix, amant de les nits interminables de confessions. Es va acostar amb pas ferm i el va agafar amb delicadesa. Amb petits xiuxiueigs a l'orella li va confessar que aviat el seu conte acabarà amb un "i foren feliços i menjaren anissos".