About Me

"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

24 d’abr. 2012

Vull uns segons més

Sabia que no podia esperar més, la seva llista s'escurçava i els seus últims dies també. En el fons li feia por desaparèixer del planeta per convertir-se en cendra però es mantenia alegre anhelant que tot això fos un malson passatger.

De vegades s'asseia a la vora dels coloms de plaça Catalunya, se'ls mirava mentre voleiaven amunt i avall, gaudia d'estonetes a l'ombra mentre descansava. Sentia que aviat aquelles alegries s'acabarien. Ja no podria veure al Joan somrient, ni les abraçades que li feia a les nits, ni els coloms volar, ni les baralles que podia tenir amb la gent. Se li acabaven les hores i les havia d'aprofitar fins a la última respiració.

A poc a poc la seva malaltia se la menjava per dins, silenciosament, sense parar ni un sol segon per deixar-la respirar. Tenia deliris i el seu humor canviava segons el que li semblava. Cada cop es desesperava i no hi havia nit que no plorés per les hores que havia perdut inútilment.

Es va aixecar lentament, es va posar a caminar i amb un somriure ben gran va cridar al mig de la plaça.

- Sigueu feliços!

Després va treure un paperet de la butxaca i va tatxar l'últim punt de la llista.