About Me

"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

26 de des. 2010

És hipocresia

- És hipocresía, l'amor es genera cada dia, l'amor es manté dia a dia, l'amor es dóna sempre. No pots fer que aquell amor sorgeixi només per un dia i perquè algú, fa molts anys ho va decidir així.
- D'alguna manera ens hem d'estimar, encara que sigui un dia no?
- Si aquest amor és real, sí. Però si és real, aquest amor, hi és cada dia.
- Vostè faria desaparèixer el nadal?
- Oi tant, ja que ens hem d'obligar a estimar un sol dia, millor fer-ho tot l'any no?
- Vostè i les seves reflexions, cada dia em sorprèn més.
- Em molesta veure que per un sol dia desaparèixen els rencors, les baralles, fins i tot per un sol dia pots arribar a recordar aquella persona que fa anys que vas decidir treure de la teva vida... i tot per què? perquè és Nadal.
- Mirat des d'aquest punt de vista... Va, hem d'anar a prendre les pastilletes i cap al llit, o vol sopar amb els altres?
- Fa molt de temps que vaig decidir no sopar amb els altres per Nadal. Millor porta'm un vas de llet al meu llit.
- Com vostè vulgui.
22 de des. 2010
Només li hagués faltat una estoneta de tranquil·litat, uns petits segons per poder descansar i respirar. Desitjava perdre de vista totes aquelles paraules, aquella pressió que li oprimia el pit. I l'única sortida que tenia era fugir, ben lluny, com si tot allò no hagués passat mai. Oblidar, els moments, les persones i els sentiments... Però era massa tard, havia de lluitar... Estava obligada a lluitar, ja que tornar enrrere era impossible.
13 de des. 2010

Petita, trapella i juganera

 De vegades feia veure que era una gateta. Petita, trapella i juganera. Li agradava fer de gata i moure's per sobre el llit de punta a punta movent el cul com si tingués una cueta llarga. s'encorvava, estirava les potes i somreia d'una manera que m'encantava. Saps del que et parlo? Sí, aquells somriures que amaguen moltes intencions darrere, somriures inocents que et tempten més que cap altra cosa en el món. Acabava el joc quan se't tirava a sobre evitant que puguis treballar (o fent veure que treballes... Et puc assegurar que molta concentració no tens en aquell moment), amb aquell somriure que l'acompanya i aquell cos que et treu tots els mals.

- Vols jugar amb mi? - I no li pots dir que no!
11 de des. 2010

Un diumenge més

Dissabte, matí. Eren les dotze i ella encara tenia son. Es treu les lleganyes dels ulls, obre la finestra per airejar l'habitació i camina cap a la cuina per preparar l'esmorzar. Veu els records de la nit passada. Les ampolles de vi blanc, les restes d'un cuscús a mig mastegar, el rellotge d'aquella noia que tenia un nom molt estrany oblidat a la taula i fins i tot les taques de xocolata al terra, ja seques. Somriu. Havia estat divertida, aquella nit. Una nit de confessions, anècdotes i diversió, per sobre de tot. Una nit de música a tot drap, descontrol i riures sense sentit. 
Amb el cafè amb llet a la mà, seu a una de les cadires que encara es mantenen, es creua de cames i juga amb el rellotge a la seva mà. Ja té excusa per repetir...