About Me

"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

29 de jul. 2012

Creia que t'havia oblidat

un cotxe es va acostar fins al restaurant, ni els cambrers es van adonar que aquell cotxe portava records del passat, un passat que no havien oblidat. Aquell cotxe va aparcar, va parar el motor i del costat del copilot en va sortir una noia amb un vestit negre, envoltada d'un mocador que li tapava el coll i unes ulleres que amagaven uns ulls verds. Es va acostar al restaurant on de joveneta havia tingut moments i moments. Es va treure les ulleres i va contemplar amb alegria melancòlica. Es va acostar a un dels cambrers que es trobava a darrere de la barra.

- No has canviat gens! - va dir aquella dona amb un somriure als llavis. El cambrer se la va mirar intentant recordar qui era. - veig que no em reconeixes... - va respondre seguint amb el seu somriure.

Seguidament van entrar un home amb dos nens petits que l'acompanyaven agafats de la mà. Es van acostar a la dona que havia parlat. Les seves mirades es van creuar i la dona va agafar a un dels nens a coll.

- Que voleu una taula? - Va preguntar el cambrer amb un to simpàtic. Va veure la nena que la mare portava a coll, era la mateixa imatge d'aquella nena irresponsable i malcriada que li agradava tant. Era la viva imatge d'aquell record que volia oblidar per no fer-se més mal. - Carlota? - Va preguntar amb un deix de por incomprensible.

Els ulls d'aquella dona es van il·luminar, en part, recordava quan el seu nom sortia d'aquella boca de pinyó, era la mateixa de sempre. Va somriure encara més, el seu cor va augmentar les pulsacions. un moment de silenci es va apoderar d'aquells personatges.

- Quant de temps! què hi fas tu per aquí? - El cambrer el va trencar amb una pregunta tonta i sense sentit.
- Vinc a dinar al lloc on vaig créixer.