About Me

"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

31 de maig 2010

Contes de Fantasia

A les tardes, el sol sempre s'amaga darrere les muntanyes que hi han davant de casa meva, si tinc temps, i puc, m'arribo fins a la finestra i amb un crit molt fort li dono les bones nits i ell amb els seus rajos vermells i grocs m'acaricia una mica la galta per respondre'm d'alguna manera. És lògic, el sol no parla!
24 de maig 2010

un somriure més


La vitalitat d'aquella nena era impressionant. Podia mantenir el seu somriure alegre durant dues hores. I quan li preguntaves per què sempre somreia tant, ella et responia que així la vida es veia des d'un altre punt de vista molt més feliç.
22 de maig 2010

Fugim junts, encara que la por ens ho impedeixi


- Simplement, va agafar les maletes i va marxar per la porta, on, anys abans, havia entrat amb la il·lusió d'una nena petita. Quan la vaig veure amb aquells ulls brillants de l'excitació i les mans tremoloses pel nerviosisme qualsevol por que tingués va desaparèixer per uns instants.

"T'envio aquesta carta per explicar-te que tinc ganes de viure una nova vida, lluny de tothom. Et dono la part que em pertoca per pagar l'hipoteca. Espero que siguis feliç. Tot i que et recomanaria que t'escapessis d'aquesta casa i vinguessis amb mi a fer la volta al món fent autostop. Però com que sé que no ho faràs... Seguiré el meu camí sola. Si algun dia canvies d'opinió i decideixes tirar aquesta vida que tens per substituïr-la per una de nova busca'm."

- Sense pensar-m'ho dues vegades, vaig agafar dos samarretes i tres pantalons i vaig fugir amb la noia de la que sempre havia estat enamorat. Bé, i ara em trobo aquí, gaudint d'una vida que m'han regalat amb una il·lusió desconeguda. Sense pors, ni rutines, ni preocupacions.
12 de maig 2010

Només som tu i jo

Que no entens que tu ets la única persona que em pot fer canviar en aquesta vida? Que no veus que tu ets la única persona amb la que puc confiar encara que sigui una mica?

Mentre el silenci s'apoderava d'aquella casa, la Carlota es mirava els seus peus per no mirar aquells ulls que la embadalien sempre. Una habitació mig buida, plena de records innumerables que ara no tenien cap protagonisme. Un home d'uns 30 anys que ja havia tirat tota la seva vida per la borda i que només li quedava l'aire per viure. Una noia de 18 anys que encara tenia el cap ple de pardals. Ni un somriure, ni una llàgrima. L'ambient era tens i cap de les dos persones que es recolzaven a cada extrem de l'habitació intentava alleugerir els minuts que passaven.

Idiota.

Una simple paraula menjava qualsevol integritat de la Carlota. En Marc seguia mostrant aquell aire de fredor. Una simple paraula que significava la descripció perfecte per aquell retrobament inesperat al pis d'ell. Un pis que havia viscut moments preciosos i moments que valia més oblidar. Un pis que havia sigut víctima de nits plenes de passió i cops de puny a les seves parets per la ràbia i la impotència.

- Només et volia dir que gràcies per tot.
- Carlota, jo volia...
- Què vols? Alguna cosa més? No en tens prou de deixar-me d'aquesta manera?
- T'estimo.

I després de tant de temps ho havia reconegut. La por que l'envoltava cada cop que notava pessigolles a la panxa, el dolor que tenia sempre que la Carlota marxava després d'una nit d'histèria ja perduda, el sentit que ressorgia cada cop que se la trobava de cara. Aquella por era el motiu pel qual ell l'havia deixada. Era això. Simplement por.

- Ho pots tornar a repetir?
- Que t'estimo! Collons! que és el que no entens?
- Jo, jo...
- No et vull perdre Carlota del meu cor, et necessito a prop meu, necessito els teus somriures, les teves ganes de menjar-te el món, els teus somnis surrealistes. Et necessito a tu!
- Jo, jo...

La Carlota no va necessitar paraules. Va córrer cap a ell i el va abraçar amb la mateixa ràbia que el primer dia que el va conèixer. Li va agafar les galtes vermelles de la vergonya i el va besar com si l'amor hagués recuperat la seva força. Unes simples paraules que mai havia sentit i que ara es mostraven en el seu estat real.

- Jo també t'estimo.

Va dir ella amb veu tremolosa. El seu cor anava a cent per hora. Necessitava respirar molt més ràpidament però els petons que la privaven de l'aire eren molt millor que qualsevol aire que hi hagués en aquella habitació que tornava a ser l'espectadora d'aquell parell d'enamorats adolescents.
10 de maig 2010

L'últim adéu, disfruta'l


- Deixa-ho estar. No creus? Ja has fet prou mal. No vulguis arreglar les coses, i encara menys, ara.
- Però Joana, t'ho necessito dir. De veritat que no t'he volgut mai fer mal.
- I de què et serveix lamentar-te? Si el què està fet ja està fet.
- Vull que em perdonis, que tornem a començar des de zero. Vull que em tornis a dir t'estimo i que em jutgis pel que vam viure junts.
- Et jutjaré pel que fas i últimament no ets gran cosa.
- Joana.... ho sento. Ja sé que no tinc excuses.
- Doncs ja esta tot dit, oi? Perfecte. Has acabat? Vull marxar d' aquí.
- Si vols marxar... cap problema, no t'ho impediré. Però et vull assegurar que no ho volia fer de veritat.
- Sí sí, com tu diguis. Adéu.

Així és com la Joana va decidir oblidar qualsevol cosa que tingués la paraula amor i tots els seus derivats. Així és com ella va triar el camí més solitari. Així és com ella va caure per darrer cop amb la mateixa pedra que li havia causat tantes ferides per tot el cos.
8 de maig 2010

un any


Aviat el meu bloc farà un anyet!

Moltes gràcies a totes les persones que sovint m'han anat comentant o simplement m'han llegit per pur gust. Gràcies a tots aquells anònims que gaudeixen de la meva lectura darrere una pantalla d'ordinador i em feliciten en silenci.

Només volia donar les gràcies a tothom i espero que això no canviï mai.

Mercè
5 de maig 2010

és o no és?

Sota una mirada confosa, només hi podia trobar desig. Un desig incontrolable d'acostar-se a aquells llavis que la feien tornar boja, que la incitaven a jugar tota la nit, que la destrossaven per dins. Se sentia atreta i confosa alhora. Jugava amb els seus sentiments, reconstruïa somnis i els trencava altre cop. Se sentia intensament idiota. Una noia que havia madurat, tornava a somniar com una nena de deu anys.
1 de maig 2010

;)


Petita meva, ets més dolça que les maduixes amb sucre...