About Me

"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

28 de juny 2010

Me'n vaig.

- Les coses no van bé i tu ho saps. Vols que t'ensenyi que ja no som feliços? Ho pots veure perfectament.
- Però jo... No puc viure sense tu.
- Amb mi no vius igualment.
- Que sí!
- No m'ho pots discutir! Si ahir estaves destrossada... Et vaig veure al costat de la barana, mirant-la. Sé que vols matar-te per venir amb mi.
- Mentida...
- No saps mentir...
- No vull que em deixis.
- Jo no ho puc triar. Quan arribi el moment jo marxaré, fes-te'n a la idea. Ni vull veure't feta una merda, ni vull que facis alguna bogeria. M'entens? Les coses no han anat com esperaven i punt. I un dia d'aquests em vindran a buscar i jo no ho podré evitar. Vull que em prometis una cosa: Sigues feliç, tant feliç que no puguis evitar somriure i ser la nena capritxosa, consentida i infantil. Vull que siguis tu mateixa, que no perdis l'esperança i que mai deixis d'estimar.
25 de juny 2010

Traiem tema?

No tenia ni temes per poder parlar, era simplement aquella noia que es tirava cada cap de setmana (si ell no en tenia cap més a l'agenda) i prou. Per primer cop va veure que s'havia enganyat a si mateix. Unes cames precioses, uns llavis que convidaven a les més perverses proposicions i una cintura que treia qualsevol mal de cap. I mai s'havia fixat que no la coneixia de res, era simplement la noia que es tirava cada cap de setmana i prou. 

Sí... Una noia que, al final, l'havia anat seduïnt a poc a poc, sense cap pretensió (que la bàsica) des d'un principi, sense cap història pel mig que fos mentida. Era ella l'única persona que realment s'havia ensenyat tal i com era, sense tonteries ni excuses, simplement ella mateixa.

- Busques alguna cosa? - Va dir ella mentre es fixava amb l'home que tenia al seu davant, quiet i amb la boca oberta, mirant a l'horitzó.
- Un tema per parlar. - Va contestar sense immutar-se.
- I per què vols parlar?
- Perquè et vull conèixer una mica més. Tinc aquesta necessitat.
- Va calla!

La jove es va aixecar movent aquella cintura i aquelles cames que tant mataven. Es va dirigir a ell i amb un somriure de "jasapselquèvull" va seure sobre la seva falda.

- Vols treure algun tema? Doncs, porta'm a on vulguis i jo (et) trec el tema.
20 de juny 2010

La màgia existeix en forma d'alegria!

Amb la meva màgia faré que tornis a somriure com quan érem petits i jugàvem a buscar un tresor perdut entre les plomes dels coixins. I amb la meva màgia trobaré la manera d'ensenyar-te que no tot el món és negre, sinó que hi han molts colors que encara podem descobrir junts.
Amb la meva màgia miraré d'animar aquestes nits tant tristes que s'han apoderat de la teva vida i alegraré els teus matins per poder veure't com et despertes feliçment, amb ganes de continuar endavant tot i les circumstàncies.


Amb la meva màgia faré que les coses no siguin tan agres com les veus ara mateix.
14 de juny 2010

No saps pas com...

Per primera vegada es va despertar sense la necessitat d'apagar el despertador. Per fi aconseguia una mica de llibertat... O massa. Es va aixecar sense fer moltes rabietes i va avançar cap a la cuina. Es movia alegre i divertida. Tota despullada va preparar unes magdalenes (massa temps lliure). Sempre li havia fet il·lusió cuinar magdalenes despullada. Les va posar en un plat i va seure a la cadira del menjador. La llum del solet s'escolava entre les cortines il·luminant el sofà ple de records i les fotografies d'alguns viatges que havia fet.

- Bon dia preciosa! - va saludar amb una veu mig enrogallada. Mentre es rascava el cap pentinant els pocs nusos que se li havien fet se li escapava un petit somriure de felicitat.

La Joana es va aixecar amb la mirada de desig de la nit passada i va caminar cap a ell amb pas decidit. Es va repenjar contra el seu cos (una mica més i cauen) i li va mossegar el llavi inferior.

- Bon dia.
- Et veig molt alegre...
- No saps pas com...  
13 de juny 2010

Encara que sigui mentida

Ni les manies que et caracteritzaven tant, em cansaven. Ni les tonteries que deies sempre que anaves borratxa, ni les mentides que m'explicaves cada vegada que tornaves acompanyada d'algú, ni les ganyotes que em feies per enrabiar-me , ni els cops que rebia per fer-te enfadar. Res. Res m'hauria fet canviar els t'estimo que jo et regalava, els somriures que et dedicava i les carícies que et feia mentre dormies com un angelet al meu costat.
3 de juny 2010

A la petita li agraden els globus de color vermell

- No em miris d'aquesta manera! Ja saps que no m'agrada i igualment continues mirant-me. Vols parar? Que no m'entens quan et dic que m'intimides? Però, per què no pares?! T'estàs portant molt malament. No vull que em miris amb tanta atenció sembla que estiguis tramant alguna cosa dolenta. Sempre que em mires així és per saltar a sobre meu! Sí, ja ho sé! Mira, fem una cosa... Si em deixes de mirar t'aniré a comprar aquells globus que t'agraden tant! te'l deixaré portar lligat a aquesta cueta tan llarga i anirem a passejar pel parc mentre fem que els nens petits tinguin enveja de nosaltres! Veus? I així totes dues contentes! Però recorda que m'has de deixar de mirar!

Aquella tarda la Joana i la Petita va sortir a passejar pels caminets del Parc de la Ciutadella amb un globus per a cadascuna. Els nens petits es giraven cada com que les dues passaven pel davant.