Blog Archive
-
►
2012
(7)
- ► de desembre (1)
- ► de novembre (1)
- ► de setembre (1)
-
►
2011
(11)
- ► de desembre (2)
- ► de setembre (2)
-
▼
2010
(51)
- ► de desembre (4)
- ► de novembre (3)
- ► de setembre (9)
About Me
- Unknown
"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"
Mark Twain
Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.
Arxiu del Bloc
Paraules i més paraules
Altres hores
12 de maig 2010
Només som tu i jo
11:16 | Escrit per
Unknown |
Modificar el missatge
Que no entens que tu ets la única persona que em pot fer canviar en aquesta vida? Que no veus que tu ets la única persona amb la que puc confiar encara que sigui una mica?
Mentre el silenci s'apoderava d'aquella casa, la Carlota es mirava els seus peus per no mirar aquells ulls que la embadalien sempre. Una habitació mig buida, plena de records innumerables que ara no tenien cap protagonisme. Un home d'uns 30 anys que ja havia tirat tota la seva vida per la borda i que només li quedava l'aire per viure. Una noia de 18 anys que encara tenia el cap ple de pardals. Ni un somriure, ni una llàgrima. L'ambient era tens i cap de les dos persones que es recolzaven a cada extrem de l'habitació intentava alleugerir els minuts que passaven.
Idiota.
Una simple paraula menjava qualsevol integritat de la Carlota. En Marc seguia mostrant aquell aire de fredor. Una simple paraula que significava la descripció perfecte per aquell retrobament inesperat al pis d'ell. Un pis que havia viscut moments preciosos i moments que valia més oblidar. Un pis que havia sigut víctima de nits plenes de passió i cops de puny a les seves parets per la ràbia i la impotència.
- Només et volia dir que gràcies per tot.
- Carlota, jo volia...
- Què vols? Alguna cosa més? No en tens prou de deixar-me d'aquesta manera?
- T'estimo.
I després de tant de temps ho havia reconegut. La por que l'envoltava cada cop que notava pessigolles a la panxa, el dolor que tenia sempre que la Carlota marxava després d'una nit d'histèria ja perduda, el sentit que ressorgia cada cop que se la trobava de cara. Aquella por era el motiu pel qual ell l'havia deixada. Era això. Simplement por.
- Ho pots tornar a repetir?
- Que t'estimo! Collons! que és el que no entens?
- Jo, jo...
- No et vull perdre Carlota del meu cor, et necessito a prop meu, necessito els teus somriures, les teves ganes de menjar-te el món, els teus somnis surrealistes. Et necessito a tu!
- Jo, jo...
La Carlota no va necessitar paraules. Va córrer cap a ell i el va abraçar amb la mateixa ràbia que el primer dia que el va conèixer. Li va agafar les galtes vermelles de la vergonya i el va besar com si l'amor hagués recuperat la seva força. Unes simples paraules que mai havia sentit i que ara es mostraven en el seu estat real.
- Jo també t'estimo.
Va dir ella amb veu tremolosa. El seu cor anava a cent per hora. Necessitava respirar molt més ràpidament però els petons que la privaven de l'aire eren molt millor que qualsevol aire que hi hagués en aquella habitació que tornava a ser l'espectadora d'aquell parell d'enamorats adolescents.
Paraules:
Paraules d'algú
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 segon/s:
Bon escrit! Seguint el teu estil evidentment. ;)
No obstant, recorda el que et vaig dir dimecres... tu no ets la solució... :)
Petons Mercè!
M'ha agradat molt l'escrit, però hi ha una cosa que no em quadra:
Si la Carlota té 18 anys i en Marc, 30; es pot parlar de "parell d'enamorats adolescents" ?
Però certament està molt bé, els teus escrits transmeten emocions, tost i cadascun d'ells.
Realment es veuria una incoerència. Tot i que penso que la mentalitat d'alguns homes de 30 anys es poden comparar amb nens de 14 o 15 anys. Dins d'aquest conte hi ha una mica de subjectivitat ;) Igualment merci pel comentari i la teva opinió!!
Publica un comentari a l'entrada