About Me

"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

21 de nov. 2010

Ets meva?

Es mirava les pedretes que al fons del bassal s'amagaven. Jugava amb les ones que l'aigua feia quan el seu dit la tocava. Disfrutava dels somriures dissimulats que la Joana feia des del final del carrer. La notava, present, impenetrable, desitjant ser posseïdor de tal tresor. Es va aixecar i va trepitjar el bassal, va avançar cap a ella i amb pas ferm la va agafar de la cintura.

- Pots ser meva durant uns segons? - Va preguntar sabent que ella mai havia sigut de ningú.
- durant uns segons... - Va contestar sabent que aquells segons es farien eterns...
10 de nov. 2010




Si totes les coses fóssin tan fàcils, la nostra vida no seria tan divertida. Oi?




2 de nov. 2010

El senyor Ramon

Des de ben petit, En Ramon havia lluitat amb totes les seves forces, s'havia rebel·lat contra tota circumstància que el frenava i havia arribat fins als extrems més inesperats. Però s'estava fent gran, les històries que havia viscut i les derrotes que havia patit el van fer tornar un conformista, conservador de les seves rutines. En Ramon havia deixat de ser qui havia sigut en aquells temps. De vegades encara escoltaves algun moment de confessió màxima, la vergonya que sentia per aquell jovenet i eixelebrat, havia fet que el silenci fos la gran tapa per amagar un passat de "pecat".

Tot i això a la Rosa mai li va amagar res, el somriure d'aquella dona seguia sent intacte, impenetrable, a través dels anys. La dolça mirada d'aquella vella amiga havia fet que moltes vegades en Ramon recordés les batalletes a la vora del foc. La Rosa el coneixia des de sempre, des de l' infància. Ella havia estat la seva companya de guerra, la seva confident i per sobre de tot la persona de la qual en Ramon n'havia estat perdudament enamorat des del principi...