About Me

"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

29 de jul. 2009

somiaré amb la felicitat eterna

Aquesta nit volaré per dins dels meus somnis, deixaré que el meu cos es mori a poc a poc i buscaré l'escalfor de les teves abraçades dins del núvol dels desitjos. Miraré la Joana quan salti a corda i intaré ajudar la petita Carlota amb deu somriures enllaunats. Demanaré al sol que el Marc m'escolti i deixaré que la Maria li regali carícies de 24€. Buscaré la Lluneta dins de la bassa dels records, jugaré amb la Mercè dins la cova de les pors i demanaré que la Martina aconsegueixi els llapis de colors que li falten a la col·lecció.

I per què dins dels somnis? Perquè la meva vida real s'ha acabat.
26 de jul. 2009

Et necessito


Deixa'm ser al teu costat aquesta nit, abraçar-te dolçament i sentir el teu cos a prop del meu. Necessito els teus somriures sota la foscor que ens envolta, els teus "t'estimo" verdaders, les teves súpliques perquè em quedi sempre amb tu, els teus petons de mitjanit, les teves abraçades desesperades, les teves carícies tendres i suaus. Et necessito a tu més del que pot semblar. I em fa vergonya només pensar que em passaria totes les nits desitjant que les hores deixessin de caminar perquè es paressin uns segons. Quines ironies té la vida. no?





fotografia:
Guillem

25 de jul. 2009

M'encantava aquella nena

M'encantava aquella nena. Innocent, alegre, divertida i, sobretot, sincera. Ella era feliç tal i com era, i feia que la gent del seu costat dibuixés un somriure cada cop que la veien.
Era diferent, especial, única. M'encantava aquella nena per les tardes on passejavem per la platja agafats, o per les nits que passava amb mi dient que em feia fora tots els malsons. I era cert, des de que la Joana estava amb mi els meus monstres havien desaparegut.

Ahir vaig veure la Joana. Vam passar la tarda al costat de les onades. Em va anunciar que demà ja no la veuria més.
22 de jul. 2009

Hi ha gent que s'entén massa bé


-La Joana diu que et vol aquí aviat... vol tocar els teus llavis i els vol assaborir com si fos l'última vegada que ho fés.
-El Marc diu que es deixarà tocar els llavis i que els assaborirà amb la mateixa intensitat que la Joana.
-La Joana i el Marc s'entenen molt bé.
-Massa bé.

I el silenci es va fer aquella habitació. Una parella d'amants van assaborir els llavis de cadascú com si fos l'última vegada que ho feien. Perquè l'última vegada, potser ho era. O no...
21 de jul. 2009

Vull ser un home


Mai havia sigut normal. Volia imitar els homes. Volia ser com ells. Desitjava poder ser acceptada com si fos un home més. Necessitava aquell poder, aquell tractament preferent a les feines, a casa. Volia ser el fill que el seu pare mai havia tingut, buscava la manera de trobar un lloc al grup dels nois de l'escola. No li queien bé les noies. Deia que eren totes unes putes i unes falses acabades. Per això les odiava i s'odiava a si mateixa. Deia que elles només pensaven en si mateixes, que només creaven problemes i que la majoria, en el fons, eren totes unes esclaves de l'amor, i per contra dels homes que les posseien. Se'n burlava de les nenes que somiaven en ser princeses d'un conte irreal, de les noies que només pensaven en aquell noi que les mirava tota l'estona.
-Seré com els homes.-Deia esperançada.-Faré el mateix que els homes. Ja no em subestimaràn mai més. Em tractaràn com una persona de veritat.

Tot i dir això, sabia que, en el fons, sempre seria una dona.
19 de jul. 2009

Els dies passen


La Carlota pensa que els dies se li escapen de les mans, que volen i la deixen sola. També pensa que aviat ja no passaràn. Té ganes de viure'ls, de sentir que ha fet alguna cosa de profit en cada segon. Però cada cop li costa més. S'esforça i la vida només li dóna més bofetades.





fotografia: Pau Ibars
17 de jul. 2009

Les nenes petites també saben jugar a ser grans


I em perdo dins de la teva mirada. Juganera, carinyosa i innocent. Em perdo en les teves corbes, els teus pensaments il·lògics i les teves maneres extremes. M'encanten els teus somriures ingènus, les teves paraules màgiques i exactes, les teves mans quan corren per sota la meva camisa. I em desespera pensar que algun dia no et tornaré a veure més, saber que un dia d'aquests marxaràs inesperadament i no em diràs ni adéu (Ets així amor meu, i tots els que han provat la teva companyia han acabat igual. Igualment m'encantes). T'agrada sorprendre, improvisar (encara que no en sàpigues gaire), jugar. T'encanta fer perdre els sentits, mostrar el teu costat més infantil i ensenyar a poc a poc que ets una dona de cap a peus.

I això a mi em fa perdre l'orientació de la meva vida, els pensaments que havia mantingut des de ben petit i la manera de veure les coses. Perquè tu m'has fet canviar. Massa.
I em deixaria controlar cada segon que estic amb tu, demostrar-te que sóc la única persona amb la que pots confiar, ensenyar-te la vida d'una altra manera (encara que passi al revés). Per fi has aconseguit que desitji seguir-te a on sigui, deixant enrrere tota la vida que havia creat a partir d'una idea que seguia cegament. M'has fet obrir els ulls d'una manera extraordinària.





fotografia: Jordi Català
16 de jul. 2009

Vols pujar a l'habitació?


Desitjaràs que deixi el whisky apartat, que m'acosti a tu i que et regali un dels meus petons més calents. Però m'agradaria més que observessis com jugo amb la palleta mentre absorbeixo la beguda lentament, miran-te cada segon que se'm permet. I jugaré amb els meus somriures. te'ls dedicaré. Descobriràs que a mi no se'm guanya tan fàcilment.

S'ha de treballar ben a fons

Babejaràs per mi. Observaràs miraculosament que jo també sé agafar el control de la situació. Perdràs els estreps i em desitjaràs abans d'hora. No et frenaré. Jo també en tinc ganes.
Mouràs les teves mans per sota la meva samarreta, buscaràs els meus llavis frenèticament, assaboriràs el meu coll i mossegaràs el meu punt més dèbil, l'orella. Ja hauré caigut a la teva trampa.

-Vols pujar a l'habitació?
-Porta'm ja.

14 de jul. 2009

Diners i somriures


- Saps com fer desaparèixer la crisi? Substituint els diners per somriures.
- Val, mentre tu pagues el cafè amb un somriure jo t'espero a fora.

13 de jul. 2009

El noi del vaixell de paper


El vaixell era ple. Tots els tripulants s'acostaven en un costat per observar els seus familiars com ed despedien des de la distància. Tots no. Hi havia un noiet que s'amagava darrere un racó, passant desapercebut entre la gent. Era un noi que no mostrava cap sentiment, de mirada impertorbable i cor dèbil. Sabia que no duraria gaire però això no l'afectava.
Sempre havia somiat en viatjar amb vaixell i aquesta era la seva oportunitat. Es va amagar una mica més quan va veure un grup de mariners parlant tranquilament a la coberta i va fugir quan en va tenir la ocasió. Va descansar una estona entre dos salvavides que restaven penjats a la paret per dos claus. Es va arraulir i va seguir mirant els passatgers que es trobaven amb ell.
Va visualitzar una noia d'una quinze anys, amb els cabells rossos i recollits, uns ulls verds i marrons i un aspecte infantil i innocent, Va veure, també, un home d'un nas prominent i un bigoti espès, somreia a una dona que vestia molt alegrement, amb flors i colors clars (això no ajudava a dissimular la panxa que tenia). Va observar una parella d'enamorats, semblava que aquest vaixell era el viatge de noces.

- Ei! tu! - Va cridar un home.
El noi es va aixecar corrent i va marxar d'allà fugint d'aquell home que havia cridat. L'home va veure'l però va continuar amb la seva. Va agafar un gosset que també fugia.
- No hi tornis més. T'has de quedar al meu costat o t'aixafaràn. - El gosset va semblar entendre'l i li va respondre amb un lladruc dèbil i agut.
12 de jul. 2009

El compte enrrere


10 maneres de fer
9 somriures esborrats
8 perdós oblidats
7 fugides frustrades
6 cops de puny
5 bofetades
4 plors desesperats
3 crits
2 persones
1 sentiment, l'odi
0 esperances.
10 de jul. 2009

Cada dia, cafè i somriures


Cada dia, a les vuit del matí, l'Anna em prepara un cafè que te'n lleparies els dits. Ella explica que el fa amb molt d'amor i que per això li surten tan bé. Jo crec que és perquè té molt de talent encara que ella es treu molta importància. Cada dia, a les vuit i quinze minuts, ens acabem discutint perquè mai ens posem d'acord amb aquest tema.
Però sé que en el fons li agrada fer-me el cafè. A mi m'agrada regalar-li somriures de bon dia i petons de bona nit. Jo també ho faig amb molt d'amor i, per això, mai discutim.
8 de jul. 2009

Una simple tarda d'hivern


-Si pogués viatjaria amb tu, fins i tot, al pol nord. Acompanyaria els pingüins de la maneta perquè entresin als seus caus i després et portaria a veure la posta de sol més bonica del món. Només tu i jo.

Els ulls de la noia brillaven d'una manera especial. Semblava una nena parlant però ja passava dels 16 anys i es notava. La seva figura s'havia transformat i els seus pensaments s'acostaven més a una dona. Va somriure al seu company i ell li va tornar amb un altre. El pas dels anys es notaven en ell, ja havia madurat però seguia sentint l'esperit d'un nen dins seu.

-M'acompanyaràs en el meu viatge? Tinc ganes de no separar-me de tu i no vull que et quedis aquí Catalunya sense la meva companyia, tinc por de perdre't.
-Si em poguessis perdre, pensa que et buscaria i trobaria ràpidament.

La noia va mirar el seu company. Esperançada, el va abraçar amb molta força i, ell, la va correspondre de la mateixa manera. El silenci es va fer més present en aquella casa. Era un silenci còmode i sense tensions. Van romandre abraçats prop de 5 minuts. Depenien massa d' ells dos.
I la tarda d'hivern va caure sobre aquells dos personatges que per molta edat que hi hagués pel mig, es buscaven l'un a l'altre perquè, sols, no sabrien com viure.

-Aquesta nit puc quedar-me amb tu? tinc por que abans d'arribar a casa se'm mengi un llop i no et pugui tornar a veure més.
-Pots quedar-te tantes nits com faci falta...





fotografia: Jordi Messeguer

Fes-ho


- Podria dir una cosa?
- Només una.

- Val, T'estimo.

- No et crec. Ets una mentidera.

- Si no t'ho vols creure, no t'ho creguis. però aquesta es la única veritat que ha sortit de la meva boca des de fa molt de temps.
- Va, calla.

-No vull. I si cal ho cridaré als quatre vents. perquè no tinc cap vergona que els altres sàpiguen que t'estimo moltissim, més que a la meva pròpia vida. Vull dir a tothom que faré el que sigui per recuperar la història que teniem i, així, poder-la guardar com un tresor dins del meu calaix secret.
- Ja no saps ni el que dius.
- Ho tinc molt clar. I també tinc clar que et vull fer una abraçada, i molts petons, i moltes coses més que ara no et sabria dir.

-Fes-ho.
6 de jul. 2009

La lluna i l'Arnau


A l'Arnau no li agrada el sol. Diu que li crema el nas i, per això, després li fa mal. Ahir a la nit va parlar amb la lluna. Li va demanar que sortís més d'hora, que la necessitava per gaudir d'ella més temps. També creia que si la lluna sortia el sol marxaria més ràpid i, així, el molestaria una estona. Aquella tarda es va fer ben curta. El sol es va pondre massa ràpid i una lluna va sortir del seu cau, timida i somrient alhora. L'Arnau es va quedar amb ella tota la nit. Mentre ell dibuixava a l'herba amb el seu dit la lluna mirava la claror de les estrelles que havien nascut feia poc. Una mirada confident els va fer saber que aquella nit seria la més bonica de totes les nits passades.





Fotografia: Arnau Codina.

El vestit nou de la Carlota


Li han comprat un vestit a la Carlota. Es un vestit blanc i ple de llunes plenes roses. Se sent una baldufa perquè, sovint, comença a donar voltes i l'aire més atrevit es cola per sota la faldilla. Li agrada molt aquell vestit, la fa sentir especial. A la Carlota li agraden molt els vestits, encara que, de vegades, també es posa pantalons.
5 de jul. 2009

Els somnis, somnis són


No puc més. Cada cop em sentu pitjor. Tinc ganes de fugir, oblidar-me de tot el que m'envolta, desaparèixer i retrobar-me en un lloc on em senti feliç.

I l'única cosa que em consola són els somnis...
4 de jul. 2009

A les putes se les ha de tractar així...¿?


I torno a tancar-me dins de la meva habitació, abatuda pel meu mal de cap i la febre que em puja per culpa del dolor que tot això m'esta provocant. Ignoro si tu continues la teva vida feliçment, si les hores que em passat junts han valgutper alguna cosa més, si algun dia et podré tornar a veure o faràs cas omís de les meves trucades o missatges.

Potser el millor per a mi és oblidar-me de tu, de tot el que suposa tenir-te al meu costat, dels moments feliços que m'has fet viure (poc però intensos...) i dels somnis que m'has regalat a mitjanit.

Però ja no aguanto més aquesta situació. Em sento desesperadament sola, sense ningú que em pugui ajudar, necessito una mà per aixecar-me i tu encara no me l'has donat. No ho vull reconèixer però els meus somriures ja no són tan reals.

Ahir a la tarda vaig plorar per primer cop, després de tan de temps vaig tornar a plorar. Em vaig sentir una desgraciada de cap a peus, una inútil que no servia per a res, un burra que només pensava en treure'n profit de situacions que no valien res. Em vaig sentir abatuda, sola i utilitzada. Potser m'ho mereixo, a les putes se les ha de tractar així.
2 de jul. 2009

Tothom té un do, el que passa és que hi ha gent que encara no la descobert


Vaig mirar dues vegades al meu voltant. Res m'interessava. Em vaig trobar la Clara, la Joana, el senyor Martí juntament amb la seva esposa. Era bonic observar els clients d'aquell cafè i inventar-te històries emocionants sobre ells, o simplement explicant les seves vides reals. (de vegades podien arribar a ser realment extraordinàries.). Vaig deixar el cafè sol en una banda, vaig extreure un tovalló de paper del recipient i vaig començar a escriure. Em vaig passar 2 hores escrivint tot el que sabia d'aquella gent tan peculiar i senzilla. Unes persones normals es van convertir en grans herois de la història del món (...de la meva imaginació). Vaig descansar una estona. només quedava la Joana, seguia asseguda en aquella cadira de ferro forjat que et deixava el darrere fet una coca. Es trobava en un estat pensatiu, ni es movia. El seu cacaolat calent s'havia refredat i el seu croissant continuava sencer. Em vaig fixar amb aquella dona que havia passat en només 35 anys tota una vida agitada i mal viscuda. Em va fer pena. molta pena.

Em vaig acostar silenciosament i per darrere seu vaig posar una mà a la seva espatlla. Vaig recordar que la seva passió era explicar contes inventats als nens del parc de la cantonada. Vaig seure al seu davant i, amb un somriure infantil, li vaig demanar:
-Que em podries explicar un conte?