About Me

"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

4 de des. 2012

seré una nena per sempre


La Marina era càlida, somrient, dolça i juganera. Li agradaven els gelats de trufa i les cançons nyonyes d’abans d’anar a dormir. S’abraçava als ossets de peluix i es pintava els llavis per fer-se la nena gran. Es posava els talons de la seva mare, s’enroscava el coll amb un collaret de perles blanques i brillants i es vestia amb les seves millors gales.

Ningú ho diria que aquella nena tenia més cap que d’altres que es consideraven adults. Responia amb intel·ligència i eficàcia, no es deixava portar per ningú i ella coneixia el que més li convenia. La Marina era una nena especial. De vegades s’escapava de casa, passejava pels carrers de Barcelona i imitava la gent que més li cridava l’atenció. Es perdia sempre i retrobava el camí de tornada amb facilitat.

Però les coses canvien i ella també ho sap.

-        -  Jo mai seré gran!
-        -  Fer-se gran és molt bonic! – contestava la seva mare amb una veu dolça i afinada.
-          No vull perdre l’alegria per la feina o els diners, ni deixar de tenir por de la foscor perquè no queda bé, ni posar-me trista perquè algú no m’estima. – va respirar dos segons i va puntualitzar – els meus ossets m’estimen molt. No vull tenir vergonya per portar els llavis mal pintats, ni vull que la gent se’n rigui de mi perquè no porto els vestits que volen ells. Vull seguir dient que no i no avergonyir-me perquè em poso a plorar si no ho aconsegueixo.
-        - Però et faràs gran igualment... – va replicar la seva mare.
-        - Però no perdré la imaginació, ni les pors, ni faré veure que sóc seriosa perquè la gent em digui “molt ben fet!”, ni m’avergonyiré de ser com sóc.
23 de nov. 2012

observa bé


Dos quarts de cinc, una plaça, nens que jugaven a fet i amagar, els dos bars que competien per tenir més clients estaven plens. La Carlota es mirava la situació des del banc de sempre, escrivia gargots a la llibreta i de tant en tant esperava trobar un canvi en aquella rutina que et feia tancar els ulls i somiar altres llocs. Ni una pedra fora de lloc, ni una persona nova que augmentés la curiositat dels que estaven presents, era tranquil. Avorrit.

Es va aixecar en compte, sense fer soroll per tal de no trencar aquell moment tant obvi, es va posar a caminar i va canviar de banc. Sense adonar-se’n de la situació, la Carlota no estava sola.

-         -  Has decidit canviar de banc? Tota una novetat! – va comentar una veu greu i rovellada pel temps.
-          - He decidit trencar la meva rutina. – va contestar sense aixecar la mirada del foli ple de gargots.

Una mà rugosa la va obligar a posar atenció i es va trobar asseguda al costat d’un home diferent. Boina de quadrats grisos i blancs que combinaven amb una gavardina negra i uns pantalons de pana. Portava una barba de tres dies i les seves celles eren gruixudes i negres. Llavis rosats pel fred, molsuts i marcats i aquelles mans...

-         -  Has vist que quan els nens juguen a fet i amagar, sempre busquen el mateix amagatall? – va preguntar sabent que la resposta seria negativa. Ni la Carlota ni els clients dels dos bars s’hi havien fixat mai. – Fins i tot la rutina pot ser interessant, petita. Només cal que observis bé.
3 de set. 2012

On ets?


- 1, 2, 3,...5,...8 i 10! – Cantava la Joana contra la paret de l’habitació. Es va girar ràpidament i amb un salt va arribar a la porta. La va obrir i mentre mirava a banda i banda avançava pel passadís buscant-lo.

En Marc s’amagava sempre molt bé, era un especialista en buscar llocs intrèpids i poc comuns per no ésser vist. Aquesta vegada havia repetit, la seva imaginació començava a disminuir a mesura que passaven els anys. Ningú hauria dit que dos amics de vint anys encara jugarien a fet i amagar.

- Marc, saps que al final et trobaré! – cridava ella per sentir en alguna part de la casa el seu riure nerviós. I el va sentir. La Joana va córrer cap a la cuina en dos segons, es va posar a buscar per sota la taula i a dins dels armaris, encara recorda quan el Marc es va congelar perquè havia decidit amagar-se dins de la nevera. La va obrir per si de cas. No hi era. “Potser s’ha escapolit?” va pensar ella. Va tornar a cridar les mateixes paraules que abans però aquesta vegada no va sentir res. Començava a posar-se nerviosa, aquesta vegada perdria i a ella no li agradava.

-Va, Marc! On ets? – Va preguntar ella amb un somriure torçat. Va buscar-lo durant dues hores sense parar, necessitava trobar-lo. Encara no havia entès que el Marc havia marxat. La Joana va seure al terra mig decebuda per la situació. Portava des de feia deu anys buscant-lo per la casa tot i saber que ell ja no tornaria mai més.
29 de jul. 2012

Creia que t'havia oblidat

un cotxe es va acostar fins al restaurant, ni els cambrers es van adonar que aquell cotxe portava records del passat, un passat que no havien oblidat. Aquell cotxe va aparcar, va parar el motor i del costat del copilot en va sortir una noia amb un vestit negre, envoltada d'un mocador que li tapava el coll i unes ulleres que amagaven uns ulls verds. Es va acostar al restaurant on de joveneta havia tingut moments i moments. Es va treure les ulleres i va contemplar amb alegria melancòlica. Es va acostar a un dels cambrers que es trobava a darrere de la barra.

- No has canviat gens! - va dir aquella dona amb un somriure als llavis. El cambrer se la va mirar intentant recordar qui era. - veig que no em reconeixes... - va respondre seguint amb el seu somriure.

Seguidament van entrar un home amb dos nens petits que l'acompanyaven agafats de la mà. Es van acostar a la dona que havia parlat. Les seves mirades es van creuar i la dona va agafar a un dels nens a coll.

- Que voleu una taula? - Va preguntar el cambrer amb un to simpàtic. Va veure la nena que la mare portava a coll, era la mateixa imatge d'aquella nena irresponsable i malcriada que li agradava tant. Era la viva imatge d'aquell record que volia oblidar per no fer-se més mal. - Carlota? - Va preguntar amb un deix de por incomprensible.

Els ulls d'aquella dona es van il·luminar, en part, recordava quan el seu nom sortia d'aquella boca de pinyó, era la mateixa de sempre. Va somriure encara més, el seu cor va augmentar les pulsacions. un moment de silenci es va apoderar d'aquells personatges.

- Quant de temps! què hi fas tu per aquí? - El cambrer el va trencar amb una pregunta tonta i sense sentit.
- Vinc a dinar al lloc on vaig créixer.
24 d’abr. 2012

Vull uns segons més

Sabia que no podia esperar més, la seva llista s'escurçava i els seus últims dies també. En el fons li feia por desaparèixer del planeta per convertir-se en cendra però es mantenia alegre anhelant que tot això fos un malson passatger.

De vegades s'asseia a la vora dels coloms de plaça Catalunya, se'ls mirava mentre voleiaven amunt i avall, gaudia d'estonetes a l'ombra mentre descansava. Sentia que aviat aquelles alegries s'acabarien. Ja no podria veure al Joan somrient, ni les abraçades que li feia a les nits, ni els coloms volar, ni les baralles que podia tenir amb la gent. Se li acabaven les hores i les havia d'aprofitar fins a la última respiració.

A poc a poc la seva malaltia se la menjava per dins, silenciosament, sense parar ni un sol segon per deixar-la respirar. Tenia deliris i el seu humor canviava segons el que li semblava. Cada cop es desesperava i no hi havia nit que no plorés per les hores que havia perdut inútilment.

Es va aixecar lentament, es va posar a caminar i amb un somriure ben gran va cridar al mig de la plaça.

- Sigueu feliços!

Després va treure un paperet de la butxaca i va tatxar l'últim punt de la llista.
25 de març 2012

volar és fàcil... oi?

Tenia ganes de volar, de posar els peus sobre els núvols i de passejar-se per la denominada llibertat. De poder veure les persones com a formigues i gaudir d'una estona de soledat. Tenia ganes de sentir les onades sota la immensa mar i de desenterrar els tresors que amagava el planeta. Jugava a fer volteretes per l'aire mentre les grans ales aixecaven el vol cap a l'infinit. Era simple, desitjava desaparèixer de la terra per trobar-se en un món que tota la vida l'havia fet somiar. Era ple de prats verds, de muntanyes dolces que la portaven fins a les altures més altes, d'animalons que et saludaven amb la seva mirada i de persones que et desitjaven el bon dia de tot cor.

Mirava per la finestra, aliena a les bufetades que uns joves rebien en un camp no recomanat, aliena a les bronques de la seva pròpia mare aconseguia sense cap argument, llunyana de les històries sense final feliç que vivien les altres dones d'aquell barri. Ella somiava. Somiava en buscar el sentit d'una vida inexistent. Presa pels mals costums que, durant el temps, havia anat prenent. El dolor podia ésser controlat, les poques il·lusions aturades, els seus treballs nefasts.

Però sabia que un dia el món canviaria, que ella podria ésser feliç com els ocells, anant a favor de les corrents més càlides, que podria aconseguir els seus somnis treballant de valent. Era difícil però les inquietuds de la seva història podrien ser resoltes en un futur i per això lluitava, per entendre que ella podria tenir el seu final feliç. Inconscient de les formes de fer, va avançar cap a l'osset de peluix, amant de les nits interminables de confessions. Es va acostar amb pas ferm i el va agafar amb delicadesa. Amb petits xiuxiueigs a l'orella li va confessar que aviat el seu conte acabarà amb un "i foren feliços i menjaren anissos".

30 de gen. 2012

Un estrany a l'habitació (II)

Tenia mal de cap. Ajaguda a sobre el llit, es fregava el front amb el palmell de la mà. Tancava els ulls perquè els forts batecs que sentia paressin un instant. Es va aixecar, tot i que les cames pesessin, va avançar fins a la cuina i es va prendre una pastilla guardada a l'armari. Dolçament va acariciar el got, com si li hagués de curar tots els mals. les cames, plenes de cicatrius, explicaven diferents històries. Els colzes, blaus de tants cops. No entenia què passava...

Qui era ell? Què hi feia en aquell llit? Què volia dir amb tot allò?

Tot i els dubtes, va somriure, tot i no recordar res, va pensar amb les bones estones que podria haver passat sense el seu marit.

- Hòstia! - Va exclamar. Fins aquell moment no va recordar que el seu marit arribaria a les 3. Havia d'arreglar-ho tot. Es va acostar lentament i freda cap al desconegut, va agafar la roba que li va semblar seva i li va allargar perquè es vestís. - Has de marxar. El meu marit arribarà en qualsevol moment. Com pots suposar tu i jo no ens coneixem de res, per tant, no et vull veure més per aquí.

Sense posar una paraula després del punt, el noi va marxar. Un somriure viciós, va sorgir dels seus llavis. Va assentir amb el cap i es va vestir tant de pressa com va poder. Va avançar cap a la porta amb serenor, amb els ulls brillants i la comissura dels llavis pujats.

Per uns segons, el va voler retenir, però sabia que si ella donava peu a alguna suposició, el seu marit l'estiraria dels cabells. També ho pagaria ell i valia més guardar el secret en la seva memòria.