Search

S'està carregant...

About Me

"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

4 de des. 2012

seré una nena per sempre


La Marina era càlida, somrient, dolça i juganera. Li agradaven els gelats de trufa i les cançons nyonyes d’abans d’anar a dormir. S’abraçava als ossets de peluix i es pintava els llavis per fer-se la nena gran. Es posava els talons de la seva mare, s’enroscava el coll amb un collaret de perles blanques i brillants i es vestia amb les seves millors gales.

Ningú ho diria que aquella nena tenia més cap que d’altres que es consideraven adults. Responia amb intel·ligència i eficàcia, no es deixava portar per ningú i ella coneixia el que més li convenia. La Marina era una nena especial. De vegades s’escapava de casa, passejava pels carrers de Barcelona i imitava la gent que més li cridava l’atenció. Es perdia sempre i retrobava el camí de tornada amb facilitat.

Però les coses canvien i ella també ho sap.

-        -  Jo mai seré gran!
-        -  Fer-se gran és molt bonic! – contestava la seva mare amb una veu dolça i afinada.
-          No vull perdre l’alegria per la feina o els diners, ni deixar de tenir por de la foscor perquè no queda bé, ni posar-me trista perquè algú no m’estima. – va respirar dos segons i va puntualitzar – els meus ossets m’estimen molt. No vull tenir vergonya per portar els llavis mal pintats, ni vull que la gent se’n rigui de mi perquè no porto els vestits que volen ells. Vull seguir dient que no i no avergonyir-me perquè em poso a plorar si no ho aconsegueixo.
-        - Però et faràs gran igualment... – va replicar la seva mare.
-        - Però no perdré la imaginació, ni les pors, ni faré veure que sóc seriosa perquè la gent em digui “molt ben fet!”, ni m’avergonyiré de ser com sóc.