I com desitjaria estar al costat de les ones del mar. Dibuixar amb els dits dels peus els nostres noms i mirar el rostre que un dia em va enamorar perdudament. I com m'encantaria trobar els records que un dia vam perdre a les golfes del dolor i els moments que vam desaprofitar amb baralles sense significat. I com juraria a qui fos que tu vas ser l'amor de la meva vida, la persona que em va fer obrir els ulls, l'home que tota dona desitjaria tard o d'hora. I com voldria desmuntar les mirades plenes d'odi per substituir-les per passió...

I com desitjaria no tornar a enrrere...

Avui, a la nit, entraré per la porta del balcó, trucaré tres vegades i esperaré a que m'obris per poder saltar-te a sobre i menjar-te a petons. Intentaré somriure entre petó i petó, d'aquella manera que t'agrada tant i em desfaré quan vegi aquells ulls entremaliats que acompanyen aquelles dentetes que adoro. I si em deixes, dormiré al teu costat. I posaré els meus peuets entre les teves cames perquè ja no quedin glaçats i m'abraçaré perquè a la mitjanit no t'escapis a veure la lluna plena.

No et preocupis... Mai reconeixeré que per tu faria qualsevol cosa.

I després d'hores sense tenir una miqueta de temps per menjar, el pobre noi es va veure atrapat per la mirada d'una nena encuriosida per les seves pintes. Somreia dissimuladament, feia caure les seves trenes daurades sobre les espatlles i lluïa un vestit blanc com l'escuma del mar i unes sabatetes vermelles que brillaven sota el sol de diumenge. Era maca, molt maca. Les dues mirades es van quedar quietes, expectants, esperant un moviment que els tregués d'aquella petita bombolla que s'havia creat al seu voltant. I així va ser. Un home alt, d'uns quaranta anys, amb barba i vestit elegant va agafar la nena pel braç i, carinyosament, se la va emportar cap a l'interior del vaixell. El nen va descobrir que la vida tampoc era tan dolenta...

- Pots deixar d'escridassar-me d'aquesta manera, desgraciat!
- Calla, mala puta. Et faré empassar totes les paraules que has pronunciat fins ara. Desitjaràs no haver nascut mai.
- Ara el que més desitjo es que fotis el camp de casa meva.
- no marxaré mai. Saps que em necessites com l'aire que respires, que m'estimes, que m'adores... Faries qualsevol cosa per mi.
- T'ESTIMAVA! Però amb el temps he descobert que tu, això, no ho entens. Fora.

Un cop sec ressona al pis d'aquella noia desesperada per fugir. Cau a terra.

-A mi no em parlis així! M'entens! he fet molt per tu i m'has de tractar tal i com em mereixo!
- Ja ho faig...
- No ho fas! en comptes de dir tonteries, ja hauries d'estar fent el sopar!
- Fora de casa meva.
- Aixeca't del terra, que no veus que fàs pena aquí. totes les dones sou unes dèbils. Us creieu ser qualsevol cosa, capaces de continuar la vida de qualsevol manera... però és mentida! Em necessites i...

El tret d'una pistola fa que la bala, que ella guardava sota el coixí desde feia molt de temps, es dispari contra l'estomac d'aquell marit que no la deixa ni respirar. Per sort, ja s'havia acabat tot.

la Carlota ja no se sent tan trista, les estones al costat del sol han fet que les seves llàgrimes s'assequessin. La Carlota ja està més calmada, els crits d'agonia i dolor han cessat per sempre més. Ara és feliç, ara està contenta. La Carlota ja no sentirà dolor, ni veurà aquelles parets blanques que la oprimien cada dia, ni el senyor que la obligava a pendre's una simple medicació que no curava res, ni els seus pares, ni germans, ni aquella persona que tan s'estimava... Res. Simplement, passarà les hores mortes al costat del sol gaudint de la quietud d'un paradís perdut.

En el fons dels teus ulls encara puc observar un petit raig d'esperança. Es petitonet però persistent. En el fons encara tens ganes de continuar lluitant, mantenir el teu estat d'alerta per si l'enemic es mostra dèbil i atacar en el moment oportú. Sé que busques qualsevol motiu aparentment bo per seguir endavant, encara que saps que no n'hi ha cap de gaire consistent.

A la Joana li encanta anar de flor en flor. Ella pensa que es divertit, variat, únic. Li agrada provar noves boques, noves experiències, nous cossos (no es cansa mai de dir que ella així és feliç o s'ho pensa). Li encanta veure com un dia és per a un i l'altre dia es per a l'altre, gaudeix de la vida al màxim aprofitant cada moment que pot tenir per ella.

Encara que de vegades, quan es queda sola a casa, es posa a pensar en tot i en res. Recorda les persones que l'han fet sentir bé i les que no, les persones que han lluitat per ella i les que li han fet molt de mal. Recorda el moment en que se sentia la noia més feliç del món i els moments en que era la més desgraciada de tota aquella societat. Sincerament, la Joana, té por. Té por de quedar-se sola. Envellir anant de flor en flor i algun dia desaparegui tota aquella activitat, quedant-se oblidada en un racó mentre els altres continuen vivint amb una persona al seu costat, que els ajuda en els moments dificils, que gaudeix d'una bona tarda al seu costat i que lluiten junts per no separar-se mai. El problema ha estat que la Joana mai s'ha enamorat de veritat. Mai a sentit les papallones dins de la seva panxolina i mai a notat el seu cor més accelerat que les seves preses. Mai a tremolat davant d'ells i mai ha pensat més de dos segons en aquella persona (per molt que la hagi fet sentir més especial que els altres). Encara que mai a perdut l'esperança i pensa que algun dia s'enamorarà de veritat.

I darrere de tota màscara es trobava una nena faltada d'amor. Una nena que havia viscut entre repressions, pors, amenaces, dolor i plors. Una nena que s'estava fent gran sola i que havia après a odiar la gent que l'envoltava. Era ella, la que buscava sota les pedres una miqueta de felicitat perquè dins del cor de les persones era inútil trobar res.

I cada nit te la trobaràs al bar de la cantonada amb una capa daurada i un barret vermell, esperant que les estrelles la saludin amb el seu parpelleig inexistent. Saluda-la de part meva, pot ser que algun dia et contesti amb un somriure fugaç!

I ho deixaré tot en una caixa de cartró. La tancaré amb un candau de plors i somriuré amargament la fotografia que em vigilarà a partir d'aquesta nit. Tancaré els ulls, dibuixaré llunes noves amb el dit petit i recordaré les hores que m'havies regalat alegrement. tranquil, ja no et molestaré més. Deixaré que el temps passi lentament i intentaré guardar les llàgrimes sota l'alfombreta de davant la meva porta. I continuaré endavant, mirant amb els ulls tapats la vida més bonica que mai havia imaginat. I recordaré les promeses, les estones, els moments, les carícies, els somriures, les abraçades, els sopars, les festes,...

Simplement deixaré de viure uns segons per tornar a ser la noia que era abans.

I segons més tard tornaré a ser la mala puta que havies conegut, la bala perduda que no te remei, la nena que somiava en ser lliure per una sola vegada, la noia que desitjava ser el centre de les mirades de tots els homes... I deixaré enrera les penes que no la deixaven avançar cap a un nou objectiu...


En un sol dia sense tu ho va aconseguir.

Si m'ho demanessis deixaria de veure les estrelles, deixaria de jugar amb la lluneta i substituir les galetes de mel pels petons dolços. si m'ho demanessis tancaria les onades dins de caixes plenes de records i destrossaria les mirades més tendres. Si m'ho demanessis obriria els braços a tota la gent que mai m'ha estimat i em tancaria en el meu món per no sortir mai més d'ell. Si m'ho demanessis desitjaria que els potets d'alegria desapareixessin perquè ja no els necessitaria més i dormiria al davant de la teva porta per protegir els teus somnis.

Si mires el cel durant una estona et trobaràs amb un miler d'estrelles que brillaràn per tu... Si aixeques el cap i observes els núvols veuràs figuretes de cotó fetes amb molt de carinyo. Si descobreixes la lluna veuràs que cada nit el regala un somriure.

- Si et deixessis de mirar per una puta hora en aquest mirall veuries que hi ha un món per descobrir. - Va sentenciar L' Emma amb dos cops de puny sobre la taula. - Si deixessis de pensar en tu només per quatre desgraciats segons t'adonaries que les coses no són com a tu et sembla. - va cridar contra la porta que tenia davant dels morros.
Un home llargarut i prim va obrir la porta amb un aire pensatiu.
-Si deixessis de cridar contra una porta la gent deixaria de pensar que estàs boja.

Aquesta nit volaré per dins dels meus somnis, deixaré que el meu cos es mori a poc a poc i buscaré l'escalfor de les teves abraçades dins del núvol dels desitjos. Miraré la Joana quan salti a corda i intaré ajudar la petita Carlota amb deu somriures enllaunats. Demanaré al sol que el Marc m'escolti i deixaré que la Maria li regali carícies de 24€. Buscaré la Lluneta dins de la bassa dels records, jugaré amb la Mercè dins la cova de les pors i demanaré que la Martina aconsegueixi els llapis de colors que li falten a la col·lecció.

I per què dins dels somnis? Perquè la meva vida real s'ha acabat.

Deixa'm ser al teu costat aquesta nit, abraçar-te dolçament i sentir el teu cos a prop del meu. Necessito els teus somriures sota la foscor que ens envolta, els teus "t'estimo" verdaders, les teves súpliques perquè em quedi sempre amb tu, els teus petons de mitjanit, les teves abraçades desesperades, les teves carícies tendres i suaus. Et necessito a tu més del que pot semblar. I em fa vergonya només pensar que em passaria totes les nits desitjant que les hores deixessin de caminar perquè es paressin uns segons. Quines ironies té la vida. no?





fotografia: Guillem

M'encantava aquella nena. Innocent, alegre, divertida i, sobretot, sincera. Ella era feliç tal i com era, i feia que la gent del seu costat dibuixés un somriure cada cop que la veien.
Era diferent, especial, única. M'encantava aquella nena per les tardes on passejavem per la platja agafats, o per les nits que passava amb mi dient que em feia fora tots els malsons. I era cert, des de que la Joana estava amb mi els meus monstres havien desaparegut.

Ahir vaig veure la Joana. Vam passar la tarda al costat de les onades. Em va anunciar que demà ja no la veuria més.

-La Joana diu que et vol aquí aviat... vol tocar els teus llavis i els vol assaborir com si fos l'última vegada que ho fés.
-El Marc diu que es deixarà tocar els llavis i que els assaborirà amb la mateixa intensitat que la Joana.
-La Joana i el Marc s'entenen molt bé.
-Massa bé.

I el silenci es va fer aquella habitació. Una parella d'amants van assaborir els llavis de cadascú com si fos l'última vegada que ho feien. Perquè l'última vegada, potser ho era. O no...

Mai havia sigut normal. Volia imitar els homes. Volia ser com ells. Desitjava poder ser acceptada com si fos un home més. Necessitava aquell poder, aquell tractament preferent a les feines, a casa. Volia ser el fill que el seu pare mai havia tingut, buscava la manera de trobar un lloc al grup dels nois de l'escola. No li queien bé les noies. Deia que eren totes unes putes i unes falses acabades. Per això les odiava i s'odiava a si mateixa. Deia que elles només pensaven en si mateixes, que només creaven problemes i que la majoria, en el fons, eren totes unes esclaves de l'amor, i per contra dels homes que les posseien. Se'n burlava de les nenes que somiaven en ser princeses d'un conte irreal, de les noies que només pensaven en aquell noi que les mirava tota l'estona.
-Seré com els homes.-Deia esperançada.-Faré el mateix que els homes. Ja no em subestimaràn mai més. Em tractaràn com una persona de veritat.

Tot i dir això, sabia que, en el fons, sempre seria una dona.

I em perdo dins de la teva mirada. Juganera, carinyosa i innocent. Em perdo en les teves corbes, els teus pensaments il·lògics i les teves maneres extremes. M'encanten els teus somriures ingènus, les teves paraules màgiques i exactes, les teves mans quan corren per sota la meva camisa. I em desespera pensar que algun dia no et tornaré a veure més, saber que un dia d'aquests marxaràs inesperadament i no em diràs ni adéu (Ets així amor meu, i tots els que han provat la teva companyia han acabat igual. Igualment m'encantes). T'agrada sorprendre, improvisar (encara que no en sàpigues gaire), jugar. T'encanta fer perdre els sentits, mostrar el teu costat més infantil i ensenyar a poc a poc que ets una dona de cap a peus.

I això a mi em fa perdre l'orientació de la meva vida, els pensaments que havia mantingut des de ben petit i la manera de veure les coses. Perquè tu m'has fet canviar. Massa.
I em deixaria controlar cada segon que estic amb tu, demostrar-te que sóc la única persona amb la que pots confiar, ensenyar-te la vida d'una altra manera (encara que passi al revés). Per fi has aconseguit que desitji seguir-te a on sigui, deixant enrrere tota la vida que havia creat a partir d'una idea que seguia cegament. M'has fet obrir els ulls d'una manera extraordinària.





fotografia: Jordi Català

Desitjaràs que deixi el whisky apartat, que m'acosti a tu i que et regali un dels meus petons més calents. Però m'agradaria més que observessis com jugo amb la palleta mentre absorbeixo la beguda lentament, miran-te cada segon que se'm permet. I jugaré amb els meus somriures. te'ls dedicaré. Descobriràs que a mi no se'm guanya tan fàcilment.

S'ha de treballar ben a fons

Babejaràs per mi. Observaràs miraculosament que jo també sé agafar el control de la situació. Perdràs els estreps i em desitjaràs abans d'hora. No et frenaré. Jo també en tinc ganes.
Mouràs les teves mans per sota la meva samarreta, buscaràs els meus llavis frenèticament, assaboriràs el meu coll i mossegaràs el meu punt més dèbil, l'orella. Ja hauré caigut a la teva trampa.

-Vols pujar a l'habitació?
-Porta'm ja.

- Saps com fer desaparèixer la crisi? Substituint els diners per somriures.
- Val, mentre tu pagues el cafè amb un somriure jo t'espero a fora.

El vaixell era ple. Tots els tripulants s'acostaven en un costat per observar els seus familiars com ed despedien des de la distància. Tots no. Hi havia un noiet que s'amagava darrere un racó, passant desapercebut entre la gent. Era un noi que no mostrava cap sentiment, de mirada impertorbable i cor dèbil. Sabia que no duraria gaire però això no l'afectava.
Sempre havia somiat en viatjar amb vaixell i aquesta era la seva oportunitat. Es va amagar una mica més quan va veure un grup de mariners parlant tranquilament a la coberta i va fugir quan en va tenir la ocasió. Va descansar una estona entre dos salvavides que restaven penjats a la paret per dos claus. Es va arraulir i va seguir mirant els passatgers que es trobaven amb ell.
Va visualitzar una noia d'una quinze anys, amb els cabells rossos i recollits, uns ulls verds i marrons i un aspecte infantil i innocent, Va veure, també, un home d'un nas prominent i un bigoti espès, somreia a una dona que vestia molt alegrement, amb flors i colors clars (això no ajudava a dissimular la panxa que tenia). Va observar una parella d'enamorats, semblava que aquest vaixell era el viatge de noces.

- Ei! tu! - Va cridar un home.
El noi es va aixecar corrent i va marxar d'allà fugint d'aquell home que havia cridat. L'home va veure'l però va continuar amb la seva. Va agafar un gosset que també fugia.
- No hi tornis més. T'has de quedar al meu costat o t'aixafaràn. - El gosset va semblar entendre'l i li va respondre amb un lladruc dèbil i agut.

Cada dia, a les vuit del matí, l'Anna em prepara un cafè que te'n lleparies els dits. Ella explica que el fa amb molt d'amor i que per això li surten tan bé. Jo crec que és perquè té molt de talent encara que ella es treu molta importància. Cada dia, a les vuit i quinze minuts, ens acabem discutint perquè mai ens posem d'acord amb aquest tema.
Però sé que en el fons li agrada fer-me el cafè. A mi m'agrada regalar-li somriures de bon dia i petons de bona nit. Jo també ho faig amb molt d'amor i, per això, mai discutim.

-Si pogués viatjaria amb tu, fins i tot, al pol nord. Acompanyaria els pingüins de la maneta perquè entresin als seus caus i després et portaria a veure la posta de sol més bonica del món. Només tu i jo.

Els ulls de la noia brillaven d'una manera especial. Semblava una nena parlant però ja passava dels 16 anys i es notava. La seva figura s'havia transformat i els seus pensaments s'acostaven més a una dona. Va somriure al seu company i ell li va tornar amb un altre. El pas dels anys es notaven en ell, ja havia madurat però seguia sentint l'esperit d'un nen dins seu.

-M'acompanyaràs en el meu viatge? Tinc ganes de no separar-me de tu i no vull que et quedis aquí Catalunya sense la meva companyia, tinc por de perdre't.
-Si em poguessis perdre, pensa que et buscaria i trobaria ràpidament.

La noia va mirar el seu company. Esperançada, el va abraçar amb molta força i, ell, la va correspondre de la mateixa manera. El silenci es va fer més present en aquella casa. Era un silenci còmode i sense tensions. Van romandre abraçats prop de 5 minuts. Depenien massa d' ells dos.
I la tarda d'hivern va caure sobre aquells dos personatges que per molta edat que hi hagués pel mig, es buscaven l'un a l'altre perquè, sols, no sabrien com viure.

-Aquesta nit puc quedar-me amb tu? tinc por que abans d'arribar a casa se'm mengi un llop i no et pugui tornar a veure més.
-Pots quedar-te tantes nits com faci falta...





fotografia: Jordi Messeguer

A l'Arnau no li agrada el sol. Diu que li crema el nas i, per això, després li fa mal. Ahir a la nit va parlar amb la lluna. Li va demanar que sortís més d'hora, que la necessitava per gaudir d'ella més temps. També creia que si la lluna sortia el sol marxaria més ràpid i, així, el molestaria una estona. Aquella tarda es va fer ben curta. El sol es va pondre massa ràpid i una lluna va sortir del seu cau, timida i somrient alhora. L'Arnau es va quedar amb ella tota la nit. Mentre ell dibuixava a l'herba amb el seu dit la lluna mirava la claror de les estrelles que havien nascut feia poc. Una mirada confident els va fer saber que aquella nit seria la més bonica de totes les nits passades.

I torno a tancar-me dins de la meva habitació, abatuda pel meu mal de cap i la febre que em puja per culpa del dolor que tot això m'esta provocant. Ignoro si tu continues la teva vida feliçment, si les hores que em passat junts han valgutper alguna cosa més, si algun dia et podré tornar a veure o faràs cas omís de les meves trucades o missatges.

Potser el millor per a mi és oblidar-me de tu, de tot el que suposa tenir-te al meu costat, dels moments feliços que m'has fet viure (poc però intensos...) i dels somnis que m'has regalat a mitjanit.

Però ja no aguanto més aquesta situació. Em sento desesperadament sola, sense ningú que em pugui ajudar, necessito una mà per aixecar-me i tu encara no me l'has donat. No ho vull reconèixer però els meus somriures ja no són tan reals.

Ahir a la tarda vaig plorar per primer cop, després de tan de temps vaig tornar a plorar. Em vaig sentir una desgraciada de cap a peus, una inútil que no servia per a res, un burra que només pensava en treure'n profit de situacions que no valien res. Em vaig sentir abatuda, sola i utilitzada. Potser m'ho mereixo, a les putes se les ha de tractar així.

Vaig mirar dues vegades al meu voltant. Res m'interessava. Em vaig trobar la Clara, la Joana, el senyor Martí juntament amb la seva esposa. Era bonic observar els clients d'aquell cafè i inventar-te històries emocionants sobre ells, o simplement explicant les seves vides reals. (de vegades podien arribar a ser realment extraordinàries.). Vaig deixar el cafè sol en una banda, vaig extreure un tovalló de paper del recipient i vaig començar a escriure. Em vaig passar 2 hores escrivint tot el que sabia d'aquella gent tan peculiar i senzilla. Unes persones normals es van convertir en grans herois de la història del món (...de la meva imaginació). Vaig descansar una estona. només quedava la Joana, seguia asseguda en aquella cadira de ferro forjat que et deixava el darrere fet una coca. Es trobava en un estat pensatiu, ni es movia. El seu cacaolat calent s'havia refredat i el seu croissant continuava sencer. Em vaig fixar amb aquella dona que havia passat en només 35 anys tota una vida agitada i mal viscuda. Em va fer pena. molta pena.

Em vaig acostar silenciosament i per darrere seu vaig posar una mà a la seva espatlla. Vaig recordar que la seva passió era explicar contes inventats als nens del parc de la cantonada. Vaig seure al seu davant i, amb un somriure infantil, li vaig demanar:
-Que em podries explicar un conte?

Vaig aixecar el braç lentament. El temps ja no corria per a ella, sabia que no duraria gaire estona més. Es va sentir acorralada, morta de por, una desgraciada de cap a peus, una persona simple i casi sense vida. Va apretar el gallet a poc a poc. Encara no havia disparat. només dos segons més i...
-Si et plau...-suplicava durant els seus segons de vida, la pobra noia.
-Vols descobrir tot el que ha valgut la teva vida?-va preguntar l'home que l'apuntava amb una pistola.
No va contestar. va tancar el ulls. Ni les llàgrimes sortien, s'havien amagat sota el fons del cor. Els seus peus tremolaven i només sentia la fredor del terra com la matava tranquilament.
-Unes últimes paraules?-va tornar a preguntar l'home de la pistola.
-T'es...

PUM!

El gallet fou apretat del tot. una bala, dirigida cap a la noia va atravessar aquell crani efímer i massa sensible. La mirada de la noia va quedar clavada a l'horitzó i el rostre d'horror va quedar marcat a la cara.
-Massa tard.-va respondre l'home amb un somriure maliciós.-Sempre has sigut una mala puta barata.

- És massa dificil demanar-te, si et plau, que algun dia d'aquests em miris a la cara? - Va demanar la Susanna amb veu dolça i un somriure entremaliat.
- És impossible. - Contestava en Marc còmplice del joc en que estaven participant només ells dos. La va girar calmadament, posant-la d'esquena a ell i la va atrapar, posant els seus barços rodejant aquella petita cintura que encara no havia madurat. La va acostar més a ell.
-M'encanta el teu cul. - Va sentenciar en Marc tancant els ulls i deixant-se emportar pel moment.
- Va. No siguis ridícul! - va contestar ella de manera carinyosa.
- Que he dit cap mentida? - es va separar una mica d'ella i va posar la seva mà sobre aquell cul que el tornava, cada nit, quan les llums s'apagaven, boig.
La susanna, simplement, es va girar i, allargant la seva mà, va apretar les galtes del cul del seu company.
- I jo adoro el teu.

-Sí. Van ser molt feliços. La Princesa es va casar amb el seu princep i van viure en un palau ple de felicitat.
-I la bruixa dolenta?
-La bruixa dolenta... Es va penedir dels seus actes i se'n va anar a viure amb els princeps, perquè la van perdonar.
-Jo no la perdonaria.
-La bruixa dolenta també pot tenir segones oportunitats. ja veuràs que quan siguis gran t'equivocaràs moltes vegades i a tu també et donaràn moltes oportunitats. -Jo, de gran, no seré dolenta!
-petita meva. De gran no seràs dolenta, però algun dia t'equivocaràs i hauràs d'arreclar-ho.
-si m'equivoco ningú ho notarà.
-Va, bona nit petita. has d'anar a dormir. demà no podràs anar a l'escola per culpa de la son que no et deixarà en pau.
-Mama... Jo també podré tindré un princep que em portarà en un palau molt bonic?
-Això espero, carinyo meu. Això espero.
-Em compraré un gosset i li posaré el nom de... ja m'ho pensaré.
-T'ho pensaràs demà. Ara, a dormir.

La Joana va, cada dia, a comprar el pà, com a mínim 4 vegades. Creu que si hi va més cops la gent la prendrà per una addicta. Si que és addicta, però no al pà. És addicta al somiure que li regala el Mateu, el forner de la fleca. Jo no sóc addicta a res, només vaig al cafè dels pensaments 10 vegades al dia per prendrem qualsevol cosa que em doni el Ramon, el cambrer.

I em centro en no perdre el rumb de les meves passes. I busco la manera de entendre les meves decisions. I ho aconsegueixo.
Ignoro les vegades que he somrigut quan et tinc al meu costat, la manera en que m'agafes de l'espatlla dissimuladament, el nombre de petons que m'has fet en una nit com aquesta.
Suplico que no m'abandonis mai, que els meus records no desaparèixin de la meva ment, que les estrelles brillin cada nit amb un somriure teu, que les teves paraules em continuin mantenint dreta i contenta.


Aquesta nit tinc ganes de ballar al teu costat. Vull imaginar-me que sóc una princesa i tu el meu príncep blau. Vull ballar descalça al costat de la piscina i que la lluna em miri amb enveja, perquè sé que la lluneta sempre t'ha estimat encara que sap que només ets meu.

Em vaig despertar suada, morta de por, amb les imatges d'aquell somni gravat al meu cap. Em sentia sola, desmesuradament sola en aquella habitació.
- Joan! - Vaig cridar al meu costat. No hi havia ningú.
Em vaig dedicar per uns segons a buscar amb la mirada en Joan, però només hi havia un cafè amb llet i una nota que posava.

He hagut de marxar. Ho sento, amor.
Joan.

No vaig somriure. Em vaig prendre el cafè amb llet fred i seguidament em vaig aixecar. Tenia un mal pressentiment. Em sentia estranya, lluny d'aquella habitació. Com si no fós meva. Vaig evitar qualsevol pensament més i em vaig centrar en ordenar la roba que, ahir, vaig deixar tirada pel pis. Dos pantalons, una samarreta, una camisa, dos parells de mitjons, dos sabates de taló,... Vaig esbufegar. Em notava cansada, agobiada, poc concentrada en la feina. No em sentia gaire satisfeta amb mi mateixa i amb la meva vida. Vaig parar uns minuts al mig del passadís i vaig tancar els ulls.

- Hola! - La veu del Joan sonava des de la porta. - He portat croissants!
- Hola, carinyo! - Vaig cridar des del passadís. En aquell moment vaig notar que en Joan i jo ja no teniem la mateixa relació que fa uns anys. La flama s'havia apagat.

Per a més informació truca al xxxxxxxxx
o envia un correu e-mail a buscopríncep@princesesdelmonreal.com
o simplement vine'm a buscar.

- Prou! estic cansada de les teves tonteries! Sempre fas o dius el mateix i comences a semblar un disc rallat.
- Però, que dius? si estavem perfectament!
- El que sents! No puc més, tu estaves perfecte, jo no.
- I els teus somriures?
- Forçats.
- Les teves abraçades?
- Obligades.
- Estàs segura?
- Del tot.

Vaig marxar. El vaig deixar sol a la taula d'un cafè, amb dos tallats per pagar i un somriure esborrat. Per primera vegada em vaig sentir lliure de veritat.

Sabies que les nines, a la nit, prenen vida?
I també m'han explicat que durant la matinada, els juguets ballen alegrement. Tinc una nina que quan surt la lluna somriu alegrement i juga amb ella. Però no ho expliquis a ningú! És un secret! De vegades el senyor ós la molesta una mica, perquè ell està enamorat d'ella. Quan siguin grans es casaràn... El que passa és que el soldadet no hi està d'acord perquè el senyor ós és massa gros i podria axafar la meva nina. Jo sé que, en el fons, el soldadet està bojament enamorat de la meva nina, però no ho vol rèconeixer, va en contra del seu orgull.

Però tot això ningú ho sap, perquè, al matí, els meus juguets tornen al seu lloc i es mantenen quiets fins que la lluna els torna a saludar amb la seva llumeta.

Corrent, entrava per la porta. Havia sentit sorolls, o això creia. Buscava d'on provenien els sorolls. Desesperada, movia les cames amb rapidesa i poca traça. Els seus ulls seguien cada ombra que li semblés extranya. No va descobrir res, se sentia acorralada, sola, sense ningú que pogués ajudar-la. Va sortir al balcó, va mirar avall un parell de cops i va tornar a entrar. Es trobava malament, el cap li donava voltes i bullia. Va tancar els ulls... SOROLL. Els va obrir de bat a bat, va regirar la sala amb la mirada i va començar a tremolar, producte de la por. Va tornar a sortir al balcó. Era un cinquè pis, no podia escapar-se. Va tornar enrera. Es va intentar calmar i va agafar una làmpada de peu que hi havia en un cantó. SOROLL.

-Qui ets?- Però ningú contestava.
-Qui cony s'amaga en aquesta casa!-cridava a l'aire. però ningú li feia cas.

Les llàgrimes se li van escapar. Amb ulls plorosos, va córrer fins a la cuina. SOROLL. Va seguir fins al labavo i finalment va entrar a la seva habitació. La cocaïna continuava a sobre del seu llit. La targeta i el bitllet de vint euros reposaven al costat de la substància. SOROLL. Va sortit de l'habitació i va tornar al menjador. Ningú, només hi havia ella. Tenia la cara envermellida i el somriure torçat. Va caure a terra mig morta.

Al cap d'una setmana, només se la podia trobar a les esqueles del diari i al cementiri del poble que la va veure nèixer.

I pujes a sobre l'escenari, admires les butaques vermelles de pell, buides, a punt per ser utilitzades per espectadors afamats d'espectacle. Somrius i saludes al món que no et veu. Ara mateix no ets tu. Et veus capaç de recrear una altra persona, viure uns sentiments que no has conegut mai, deslliurar-te de tota timidesa i ensenyar tots els personatges que s'amaguen dins teu.

A la teva vida real sempre has sigut així, perquè, en el fons, encara no has descobert qui ets realment.

Aquesta nit, les estrelles et dedicaràn la seva llum, perquè vull que somriguis com abans. Observales. Veuràs com totes et piquen l'ullet. I si aquesta nit pots dormir, et demano que somiis amb els angelets que he contractat perquè vetllin per tu.

I cada nit desitjo les teves abraçades, els teus petons apassionats, les teves mans desesperades, el teu somriure burlesc. I somio amb les hores que perdem en el llit, enamorats de la vida i de nosaltres, les estones que juguem a buscar-nos, els minuts que descobrim les nostres facetes amagades.

-Aquesta nit vens?
-No ho sé. Si vinc serà una sorpresa.
-Doncs esperaré el que faci falta.
-I encara que no vingui... pensa que estaré aprop teu.
-Mai ho he dubtat.

I les mirades es fonen per passar a la passió, les nostres mans es mouen, els llavis juguen i les nostres llengües descobreixen per desè cop el sabor de les nostres boques.

La Joana conta els minuts que passa sola davant del mirall, es mira i remira però no troba cap element que la faci especial. Només veu una noia normal de cabells castanys i ulls verds, escanyolida, una mica alta i pàl·lida com la neu. Continua veient les dues pigues, situades al costat de la galta esquerra, es desespera, no li agraden. Es mira les mans. Igual que el seu cos, dits prims i mig torts amb bonys que deformen els deformen més i unes ungles mossegades i, per tant, poc cuidades. Es mira els braços, simples, sense força, dèbils. Es mira la panxa, les costelles que sobresurten del seu cos, els seus pits, massa petits i poc provocadors. Recorre la mirada i es deté a les seves cames, unes cuixes plenes de cel·lulitis, juntament amb unes cames primes i pàl·lides com la resta de la seva pell.

-Tot el que t'arribes a subestimar, petita Joana. Ets simplement especial i per això m'encantes...

Saps perfectament que aviat tot això s'acabarà, desitjaràs no haver nascut i quan vulguis donar-te compte ja serà massa tard. Hauré entrat a la teva vida, me la hauré fet meva i tu no podràs fer res. Assumiràs que és així, que ja no pots canviar, que les coses ja no poden anar pitjor. I agafaré el control de tot el teu cos, l'utilitzaré com jo vulgui, el mantindré i, si vull, el destrossaré.

Però no et podràs escapar de mi...

M'encanta quan em somrius de manera entremaliada, adoro quan em toques com si fos la última cosa que faràs en aquesta vida, em supera quan em mires amb els teus ulls desesperats, em provoques quan la gent es gira, m'excites amb la teva llengua passejant pel meu coll i entrant a la meva boca. M'apassiones i em descontroles.
-No, no, quieta aquí. -No hi ha ningú. -Ets meva. -Shh... silenci.


I ja has agafat el control de la situació.