Deixa'm que et faci somriure per sota el nas...

A les tardes, el sol sempre s'amaga darrere les muntanyes que hi han davant de casa meva, si tinc temps, i puc, m'arribo fins a la finestra i amb un crit molt fort li dono les bones nits i ell amb els seus rajos vermells i grocs m'acaricia una mica la galta per respondre'm d'alguna manera. És lògic, el sol no parla!

I com desitjaria estar al costat de les ones del mar. Dibuixar amb els dits dels peus els nostres noms i mirar el rostre que un dia em va enamorar perdudament. I com m'encantaria trobar els records que un dia vam perdre a les golfes del dolor i els moments que vam desaprofitar amb baralles sense significat. I com juraria a qui fos que tu vas ser l'amor de la meva vida, la persona que em va fer obrir els ulls, l'home que tota dona desitjaria tard o d'hora. I com voldria desmuntar les mirades plenes d'odi per substituir-les per passió...

I com desitjaria no tornar a enrrere...

En el fons dels teus ulls encara puc observar un petit raig d'esperança. Es petitonet però persistent. En el fons encara tens ganes de continuar lluitant, mantenir el teu estat d'alerta per si l'enemic es mostra dèbil i atacar en el moment oportú. Sé que busques qualsevol motiu aparentment bo per seguir endavant, encara que saps que no n'hi ha cap de gaire consistent.

Si mires el cel durant una estona et trobaràs amb un miler d'estrelles que brillaràn per tu... Si aixeques el cap i observes els núvols veuràs figuretes de cotó fetes amb molt de carinyo. Si descobreixes la lluna veuràs que cada nit el regala un somriure.

Aquesta nit volaré per dins dels meus somnis, deixaré que el meu cos es mori a poc a poc i buscaré l'escalfor de les teves abraçades dins del núvol dels desitjos. Miraré la Joana quan salti a corda i intaré ajudar la petita Carlota amb deu somriures enllaunats. Demanaré al sol que el Marc m'escolti i deixaré que la Maria li regali carícies de 24€. Buscaré la Lluneta dins de la bassa dels records, jugaré amb la Mercè dins la cova de les pors i demanaré que la Martina aconsegueixi els llapis de colors que li falten a la col·lecció.

I per què dins dels somnis? Perquè la meva vida real s'ha acabat.

Vaig mirar dues vegades al meu voltant. Res m'interessava. Em vaig trobar la Clara, la Joana, el senyor Martí juntament amb la seva esposa. Era bonic observar els clients d'aquell cafè i inventar-te històries emocionants sobre ells, o simplement explicant les seves vides reals. (de vegades podien arribar a ser realment extraordinàries.). Vaig deixar el cafè sol en una banda, vaig extreure un tovalló de paper del recipient i vaig començar a escriure. Em vaig passar 2 hores escrivint tot el que sabia d'aquella gent tan peculiar i senzilla. Unes persones normals es van convertir en grans herois de la història del món (...de la meva imaginació). Vaig descansar una estona. només quedava la Joana, seguia asseguda en aquella cadira de ferro forjat que et deixava el darrere fet una coca. Es trobava en un estat pensatiu, ni es movia. El seu cacaolat calent s'havia refredat i el seu croissant continuava sencer. Em vaig fixar amb aquella dona que havia passat en només 35 anys tota una vida agitada i mal viscuda. Em va fer pena. molta pena.

Em vaig acostar silenciosament i per darrere seu vaig posar una mà a la seva espatlla. Vaig recordar que la seva passió era explicar contes inventats als nens del parc de la cantonada. Vaig seure al seu davant i, amb un somriure infantil, li vaig demanar:
-Que em podries explicar un conte?

La Joana va, cada dia, a comprar el pà, com a mínim 4 vegades. Creu que si hi va més cops la gent la prendrà per una addicta. Si que és addicta, però no al pà. És addicta al somiure que li regala el Mateu, el forner de la fleca. Jo no sóc addicta a res, només vaig al cafè dels pensaments 10 vegades al dia per prendrem qualsevol cosa que em doni el Ramon, el cambrer.

Per a més informació truca al xxxxxxxxx
o envia un correu e-mail a buscopríncep@princesesdelmonreal.com
o simplement vine'm a buscar.

I pujes a sobre l'escenari, admires les butaques vermelles de pell, buides, a punt per ser utilitzades per espectadors afamats d'espectacle. Somrius i saludes al món que no et veu. Ara mateix no ets tu. Et veus capaç de recrear una altra persona, viure uns sentiments que no has conegut mai, deslliurar-te de tota timidesa i ensenyar tots els personatges que s'amaguen dins teu.

A la teva vida real sempre has sigut així, perquè, en el fons, encara no has descobert qui ets realment.

Aquesta nit, les estrelles et dedicaràn la seva llum, perquè vull que somriguis com abans. Observales. Veuràs com totes et piquen l'ullet. I si aquesta nit pots dormir, et demano que somiis amb els angelets que he contractat perquè vetllin per tu.