La Joana conta els minuts que passa sola davant del mirall, es mira i remira però no troba cap element que la faci especial. Només veu una noia normal de cabells castanys i ulls verds, escanyolida, una mica alta i pàl·lida com la neu. Continua veient les dues pigues, situades al costat de la galta esquerra, es desespera, no li agraden. Es mira les mans. Igual que el seu cos, dits prims i mig torts amb bonys que deformen els deformen més i unes ungles mossegades i, per tant, poc cuidades. Es mira els braços, simples, sense força, dèbils. Es mira la panxa, les costelles que sobresurten del seu cos, els seus pits, massa petits i poc provocadors. Recorre la mirada i es deté a les seves cames, unes cuixes plenes de cel·lulitis, juntament amb unes cames primes i pàl·lides com la resta de la seva pell.

-Tot el que t'arribes a subestimar, petita Joana. Ets simplement especial i per això m'encantes...