I torno a tancar-me dins de la meva habitació, abatuda pel meu mal de cap i la febre que em puja per culpa del dolor que tot això m'esta provocant. Ignoro si tu continues la teva vida feliçment, si les hores que em passat junts han valgutper alguna cosa més, si algun dia et podré tornar a veure o faràs cas omís de les meves trucades o missatges.

Potser el millor per a mi és oblidar-me de tu, de tot el que suposa tenir-te al meu costat, dels moments feliços que m'has fet viure (poc però intensos...) i dels somnis que m'has regalat a mitjanit.

Però ja no aguanto més aquesta situació. Em sento desesperadament sola, sense ningú que em pugui ajudar, necessito una mà per aixecar-me i tu encara no me l'has donat. No ho vull reconèixer però els meus somriures ja no són tan reals.

Ahir a la tarda vaig plorar per primer cop, després de tan de temps vaig tornar a plorar. Em vaig sentir una desgraciada de cap a peus, una inútil que no servia per a res, un burra que només pensava en treure'n profit de situacions que no valien res. Em vaig sentir abatuda, sola i utilitzada. Potser m'ho mereixo, a les putes se les ha de tractar així.