De vegades feia veure que era una gateta. Petita, trapella i juganera. Li agradava fer de gata i moure's per sobre el llit de punta a punta movent el cul com si tingués una cueta llarga. s'encorvava, estirava les potes i somreia d'una manera que m'encantava. Saps del que et parlo? Sí, aquells somriures que amaguen moltes intencions darrere, somriures inocents que et tempten més que cap altra cosa en el món. Acabava el joc quan se't tirava a sobre evitant que puguis treballar (o fent veure que treballes... Et puc assegurar que molta concentració no tens en aquell moment), amb aquell somriure que l'acompanya i aquell cos que et treu tots els mals.

- Vols jugar amb mi? - I no li pots dir que no!

Era única, simplement única en la seva espècie. Podríem dir que era una barreja de misteri, passió, innocència i curiositat. Era una nena vestida de dona, la pura imatge de la temptació més amagada, més secreta. Era ella mateixa, irrepetible, impressionant.

buscava alguna cosa diferent i ella va ser la gran troballa. De tota la meva vida...

S'estava fent tard, la foscor omplia cada carrer de misteri i les campanades del rellotge principal tocaven les deu del vespre. Tenia fred, l'aire es colava per sota les faldilles d'aquella noia que havia sortit a passejar. Abraçant-se al seu cos va caminar fins al centre de la ciutat, només tenia com a manta un abric que li arribava a mitja cintura i unes mitges rossegades pels genolls.

Al centre hi havia gent, els comerços seguien oberts i la música d'un vell violí sonava al fons d'un carreró mentre esperava que algú li regalés una mica de caritat per poder sopar aquella nit. Aquella noia va seguir caminant mentre les seves sabates vermelles feien "toc, toc" cada vegada que xocaven contra el terra de pedres. Es va trobar dos nens jugant a la plaça de les flors, jugaven a ser dos avions volant pel cel.

Aquella noia va desaparèixer entre les persones que també passejaven per allà. Només en Jordi la va veure entrar en aquell local de la cantonada.

Darrere d'aquests ullets de gata, em fas recordar tots els moments que havíem passat junts sota les nits decorades amb estrelles blanques, les tardes que gastàvem estirats al teu llit jugant amb les mosques que viatjaven per l'habitació. I em fas recordar les estones que t'havia odiat per fer broma i emprenyar-te. Saps que sempre, sempre, sempre, t'he estimat fins marcar-ho en els meus ossos.

No tenia ni temes per poder parlar, era simplement aquella noia que es tirava cada cap de setmana (si ell no en tenia cap més a l'agenda) i prou. Per primer cop va veure que s'havia enganyat a si mateix. Unes cames precioses, uns llavis que convidaven a les més perverses proposicions i una cintura que treia qualsevol mal de cap. I mai s'havia fixat que no la coneixia de res, era simplement la noia que es tirava cada cap de setmana i prou. 

Sí... Una noia que, al final, l'havia anat seduïnt a poc a poc, sense cap pretensió (que la bàsica) des d'un principi, sense cap història pel mig que fos mentida. Era ella l'única persona que realment s'havia ensenyat tal i com era, sense tonteries ni excuses, simplement ella mateixa.

- Busques alguna cosa? - Va dir ella mentre es fixava amb l'home que tenia al seu davant, quiet i amb la boca oberta, mirant a l'horitzó.

- Un tema per parlar. - Va contestar sense immutar-se.

- Va calla!

La jove es va aixecar movent aquella cintura i aquelles cames que tant mataven. Es va dirigir a ell i amb un somriure de "jasapselquèvull" va seure sobre la seva falda.

- Vols treure algun tema? Doncs, porta'm a on vulguis i jo (et) trec el tema.

Ni les manies que et caracteritzaven tant, em cansaven. Ni les tonteries que deies sempre que anaves borratxa, ni les mentides que m'explicaves cada vegada que tornaves acompanyada d'algú, ni les ganyotes que em feies per enrabiar-me , ni els cops que rebia per fer-te enfadar. Res. Res m'hauria fet canviar els t'estimo que jo et regalava, els somriures que et dedicava i les carícies que et feia mentre dormies com un angelet al meu costat.

"T'envio aquesta carta per explicar-te que tinc ganes de viure una nova vida, lluny de tothom. Et dono la part que em pertoca per pagar l'hipoteca. Espero que siguis feliç. Tot i que et recomanaria que t'escapessis d'aquesta casa i vinguessis amb mi a fer la volta al món fent autostop. Però com que sé que no ho faràs... Seguiré el meu camí sola. Si algun dia canvies d'opinió i decideixes tirar aquesta vida que tens per substituïr-la per una de nova busca'm."

Mai havia somiat amb un somriure com el teu, amb les estones que passavem junts sota els llençols d'aquell llit improvisat, amb els crits que feies sempre que veies una persona que coneixies. Sincerament, mai havia somiat tan com ara. I sé el perquè. Per mai t'havia trobat tan a faltar com ara.

M'encantava aquella nena. Innocent, alegre, divertida i, sobretot, sincera. Ella era feliç tal i com era, i feia que la gent del seu costat dibuixés un somriure cada cop que la veien.
Era diferent, especial, única. M'encantava aquella nena per les tardes on passejavem per la platja agafats, o per les nits que passava amb mi dient que em feia fora tots els malsons. I era cert, des de que la Joana estava amb mi els meus monstres havien desaparegut.

Ahir vaig veure la Joana. Vam passar la tarda al costat de les onades. Em va anunciar que demà ja no la veuria més.

I em perdo dins de la teva mirada. Juganera, carinyosa i innocent. Em perdo en les teves corbes, els teus pensaments il·lògics i les teves maneres extremes. M'encanten els teus somriures ingènus, les teves paraules màgiques i exactes, les teves mans quan corren per sota la meva camisa. I em desespera pensar que algun dia no et tornaré a veure més, saber que un dia d'aquests marxaràs inesperadament i no em diràs ni adéu (Ets així amor meu, i tots els que han provat la teva companyia han acabat igual. Igualment m'encantes). T'agrada sorprendre, improvisar (encara que no en sàpigues gaire), jugar. T'encanta fer perdre els sentits, mostrar el teu costat més infantil i ensenyar a poc a poc que ets una dona de cap a peus.

I això a mi em fa perdre l'orientació de la meva vida, els pensaments que havia mantingut des de ben petit i la manera de veure les coses. Perquè tu m'has fet canviar. Massa.
I em deixaria controlar cada segon que estic amb tu, demostrar-te que sóc la única persona amb la que pots confiar, ensenyar-te la vida d'una altra manera (encara que passi al revés). Per fi has aconseguit que desitji seguir-te a on sigui, deixant enrrere tota la vida que havia creat a partir d'una idea que seguia cegament. M'has fet obrir els ulls d'una manera extraordinària.





fotografia: Jordi Català

Cada dia, a les vuit del matí, l'Anna em prepara un cafè que te'n lleparies els dits. Ella explica que el fa amb molt d'amor i que per això li surten tan bé. Jo crec que és perquè té molt de talent encara que ella es treu molta importància. Cada dia, a les vuit i quinze minuts, ens acabem discutint perquè mai ens posem d'acord amb aquest tema.
Però sé que en el fons li agrada fer-me el cafè. A mi m'agrada regalar-li somriures de bon dia i petons de bona nit. Jo també ho faig amb molt d'amor i, per això, mai discutim.