Sabia perfectament que no aguantaria més. Que les coses s'havien acabat i que tot començava a tenir un final... Digne o no, era un final.
-No pateixis, aviat vindràn les ambulàncies.-Va dir amb veu tremolosa. No estava segur ni ell mateix si les ambulàncies arribarien a temps.-sé que pots aguantar... ets molt forta!-en el fons només s'intentava autoconvèncer que tot allò no li podia estar passant a ell. El dolor era massa fort per seguir respirant. Les llàgrimes queien ràpidament per les galtes del jove enamorat, les seves mans acariciaven els cabells de la seva nena i les paraules inintel·ligibles que pronunciava se les enduia el vent d'aquell hivern-Si us plau! no em deixis sol!-Li cridava a la pobre noia que, estirada sobre el terra, tremolava com una fulla.
-Tinc fred, tinc massa fred...
-Tranquil·la, d'aquí poc tot haurà passat.
Tenia raó. Els tremolors de la seva petita s'havien acabat, la respiració va desaparèixer entre aquelles dentetes de ratolí i el seu cor va deixar de bategar.


Ara, tot s'havia acabat.