Pròximanent

Feia dies que no hi tornava, entre una cosa i l'altra havia deixat els meus costums en un costat.  Em vaig acostar a l'oficina de correus i vaig deixar tres paquets per enviar. El primer era ple d'avions de paper, el segon de vaixells i el tercer de girafes de paper. Vaig omplir amb les adreces que aquell dia tocaven i me'n vaig anar sense dir res.

Havia enviat tres paquets plens d'imaginació a tres persones desconegudes, la gent necessita imaginació, ja que amb el temps anem perdent aquesta qualitat tan poderosa tot substituint-la per d'altres que per la societat semblen més lògiques i útils.

Vaig seure a la plaça del poble, observant la gent que passava a corre-cuita concentrats en el seu món, sense pensar que vivien la vida marcant-se objectius i buscant la manera d'aconseguir-los a tota costa, res més que això. I no se n'adonaven que deixaven de gaudir dels minuts, dels moments que el destí li havia concedit amb tota satisfacció, i no se n'adonaven fins que ja havien fet mal a moltes persones i allò se'ls tornava en contra. Perquè tot el que puja, tard o d'hora acaba baixant.

Però jo simplement sóc un pobre boig, que passeja pel carrer sense cap ilusió, ningú em creuria si jo parlés.

Es van aixecar al matí ben d'hora. Havien preparat les maletes el dia abans ja que eren conscients que el dia següent no tindrien temps. I així era. Van sortir escopetejats de casa, sense esmorçar ni dutxar-se. Era massa tard tot i haver-se llevat a les sis.

Van creuar la carretera pel pas de zebra, van córrer pels carrers de la ciutat, havien d'estar en deu minuts esperant el seu tren. Aquell tren que solucionaria tots els seus problemes. Aquell viatge era la clau de tot i ells ho anaven a perdre... Van arribar a l'estació, esbufegant. L'altaveu va anunciar l'arribada del tren. Amb els bitllets a la mà, es van disposar a fer l'última carrera fins a les portes del vagó. Van oblidar per un segon qui eren convertint-se en màquines de córrer. Van baixar les escales mecàniques amb velocitat, arribat a l'andana correcta. Van seguir el seu trajecte fins que el xiulet de les portes van fer-les tancar. Dos segons i s'haguéssin pogut escapar junts.

Mai havia perdut el record d'aquell bar, de la seva olor, d'aquelles cadires de fusta, de la seva llum tènue i vibrant. El record d'aquella taula, aquell moment, aquelles sensacions. Mai havia perdut el record dels tallats de cada matí, dels somriures d'aquell cambrer tan jove, de les mirades inquisidores de la propietària les vegades que ell es quedava una petita estona xerrant amb mi. Era així, simple, quotidià. Sense artificialitats ni contrapunts.  

Aquella rutina va canviar, com totes les coses canvien cada vegada que els dies passen i els mesos i fins i tot els anys. Et vas fent gran i aquells costums perden el seu valor, els canvies per altres, els fas desaparèixer de la teva vida i fins i tot dels teus records. Però aquell cafè no. Era únic. Havia deixat de freqüentar-hi, de demanar aquell tallat de cada matí i de parlar amb aquell cambrer tan simpàtic... Aquell cambrer...

Però hi vaig tornar. No sé si va ser la necessitat de tornar a recordar o de repetir aquell costum que havia perdut. Vaig entrar com si fos la primera vegada, després de tant de temps tornava a ser aquella noia solitària que seia a la taula del racó, esperant que aquell cambrer tornés a venir per atendre'm i quedar-se una estona amb mi mentre la propietària ens mira amb mal ulls... Quins records...

Després de tant de temps seguia essent aquella nena petita que plorava per qualsevol cosa... Seguia creient que era aquella deessa que anys abans havia fet tornar bojos els homes, aquella dona que amb la mirada matava tots els sentiments de la persona... Després de tant de temps seguia essent la mateixa nena petita que plorava per qualsevol cosa...

Després de tant de temps ell continuava pentinat amb els cabells enrere i el cap ple de gomina, continuava creient que era l'home perfecte i el semental que va ésser un dia... Ell seguia imaginant que els records es mantenien dins de la realitat... Després de tant de temps ell continuava mantenint aquella moto desgastada guardada al garatge d'una casa perduda a la mà de déu.

Després de tant de temps aquella parella de desconeguts es van conèixer una nit de rutina intentant que, després de tant de temps, les seves vides canviessin. 

I sempre repetia el mateix. Aquell petit capritx es convertia en una obsessió, en una costum que li impedia decidir raonablement. Li menjava el cap cada dia més i li destrossava la vida per moments. Aquell "només avui!" s'havia convertit en el seu hàbit, en la seva disciplina, en la seva manera de ser. Aquell "només avui!" s'havia convertit en l'amo i senyor d'aquella nena indefensa, neta per fora i podrida per dins. I què podia fer jo? Res. Paciència i tranquil·litat. Era l'única persona que li quedava en aquella vida de merda.

Amb la meva màgia faré que tornis a somriure com quan érem petits i jugàvem a buscar un tresor perdut entre les plomes dels coixins. I amb la meva màgia trobaré la manera d'ensenyar-te que no tot el món és negre, sinó que hi han molts colors que encara podem descobrir junts.

Amb la meva màgia miraré d'animar aquestes nits tant tristes que s'han apoderat de la teva vida i alegraré els teus matins per poder veure't com et despertes feliçment, amb ganes de continuar endavant tot i les circumstàncies.

Mentre el silenci s'apoderava d'aquella casa, la Carlota es mirava els seus peus per no mirar aquells ulls que la embadalien sempre. Una habitació mig buida, plena de records innumerables que ara no tenien cap protagonisme. Un home d'uns 30 anys que ja havia tirat tota la seva vida per la borda i que només li quedava l'aire per viure. Una noia de 18 anys que encara tenia el cap ple de pardals. Ni un somriure, ni una llàgrima. L'ambient era tens i cap de les dos persones que es recolzaven a cada extrem de l'habitació intentava alleugerir els minuts que passaven.

Una simple paraula menjava qualsevol integritat de la Carlota. En Marc seguia mostrant aquell aire de fredor. Una simple paraula que significava la descripció perfecte per aquell retrobament inesperat al pis d'ell. Un pis que havia viscut moments preciosos i moments que valia més oblidar. Un pis que havia sigut víctima de nits plenes de passió i cops de puny a les seves parets per la ràbia i la impotència.

I després de tant de temps ho havia reconegut. La por que l'envoltava cada cop que notava pessigolles a la panxa, el dolor que tenia sempre que la Carlota marxava després d'una nit d'histèria ja perduda, el sentit que ressorgia cada cop que se la trobava de cara. Aquella por era el motiu pel qual ell l'havia deixada. Era això. Simplement por.

La Carlota no va necessitar paraules. Va córrer cap a ell i el va abraçar amb la mateixa ràbia que el primer dia que el va conèixer. Li va agafar les galtes vermelles de la vergonya i el va besar com si l'amor hagués recuperat la seva força. Unes simples paraules que mai havia sentit i que ara es mostraven en el seu estat real.

Va dir ella amb veu tremolosa. El seu cor anava a cent per hora. Necessitava respirar molt més ràpidament però els petons que la privaven de l'aire eren molt millor que qualsevol aire que hi hagués en aquella habitació que tornava a ser l'espectadora d'aquell parell d'enamorats adolescents.

Sota una mirada confosa, només hi podia trobar desig. Un desig incontrolable d'acostar-se a aquells llavis que la feien tornar boja, que la incitaven a jugar tota la nit, que la destrossaven per dins. Se sentia atreta i confosa alhora. Jugava amb els seus sentiments, reconstruïa somnis i els trencava altre cop. Se sentia intensament idiota. Una noia que havia madurat, tornava a somniar com una nena de deu anys.

Sota el sol de migdia, la Joana seguia caminant cap a on havia de ser el seu destí. I quin destí? Cap. Caminava sense rumb, sense mirar enrere i sense buscar un perquè dels seus actes. Va caminar fins que els seus peus van dir prou. Va seure en una que es va trobar i va contemplar el paisatge que tenia davant seu. Feia calor, massa. Era un d'aquells dies d'estiu que ningú tenia intenció de sortir per no sentir tal xafogor.

"Sabies perfectament que la meva major por era quedar-me sola. Vam jugar i he perdut. Content?"

Va mirar el cel, els núvols i fins i tot va intentar mirar el sol durant uns segons, ell també la va guanyar. Es va fregar els ulls amb insistencia i el dolor que sentia es va apoderar d'ella.

"Sola, sola, sola."

Va ofegar un crit d'impotència i es va mirar les mans plenes d'aigua salada.
Per primer cop es va adonar que no era ningú.

M'alegra saber que vostè està interessada amb l'amor ideal. Li recomano des del meu propi punt de vista que es desdigui de qualsevol acció en busca d'aquest fet. Tot i les circumstàncies personals que em porten a mostrar la meva opinió li he de dir, senyoreta, que trobo d'una gran valentia que encara cregui en un món tan perfecte. Li recomano, altre cop, que procedeixi a afrontar la seva pròpia vida en comptes d'imaginar una utopia, producte de la seva innocent imaginació, i enfrontar-se amb la gent del seu voltant.

Gràcies per l'atenció prestada.

Atentament,

..."

Per sort la Joana va fer cas de la carta.

Em vaig aixecar de la cadira, mig morta. Necessitava entendre el que realment m'estava passant. Vaig buscar un punt per arrepenjar-me, m'estava marejant. No em podia passar, a mi no. No podia. Vaig tancar el ulls, era un somni, segur que era un somni. Els vaig obrir i seguia al mateix lloc a on m'havia quedat. Vaig avançar cap a la paret, blanca, pura, perfecta.
-FILLA DE PUTA! - Vaig cridar a la paret sense saber perquè. Vaig donar un cop de puny contra ella. No em sentia gens bé. Vaig notar el dolor a les mans, la sang corria pel canell. M'havia trencat l'os d'un dels dits. No plorava, no volia admetre el què estava passant. - NO, ELLA NO! - Vaig seguir cridant a l'home que seia darrere la taula. Em sentia un zombie. Ja no em sentia ni persona. Vaig agafar la meva mà amb furia tot i el dolor que em provocava i vaig apretar. Necessitava dessangrar-me no podia seguir aquí, necessitava fotre el camp d'aquesta vida. Estava totalment sola dins aquest maleït món.

Aquell home em va agafar, immobilitzant-me. Va començar a patir de veritat.
- Per molt que et facis mal, no tornarà. - Va dir pacientment mentre em forçava a separar les mans.
- FILL DE PUTA! DEIXA'M! VULL MARXAR AMB ELLA! - Vaig contestar escupint a la seva cara.
Va aconseguir que les meves mans deixessin de fer força. El volia veure mort, volia veure a tothom mort. Volia que tornés ella.

Què faria jo sense ella, sense els seus somriures, sense la seva mirada dolça, sense la seva alegria. No podia viure sense ella. I ara m'havia deixat en un món que no volia viure sola. Vaig separar-me com vaig poder d'ell. La meva mà ja no responia.
vaig caure a terra de cul i ell es va ajupir. Em va abraçar. La seva calor, els seus braços. Un interruptor va fer que comencés a plorar.

- VULL LA MEVA NENA! La vull... - La meva veu es va anar apagant cada vegada més. La desesperació, la tristesa. Encara no m'ho podia creure. La meva filla ja no estava amb mi. M'havia deixat sola.

la Carlota ja no se sent tan trista, les estones al costat del sol han fet que les seves llàgrimes s'assequessin. La Carlota ja està més calmada, els crits d'agonia i dolor han cessat per sempre més. Ara és feliç, ara està contenta. La Carlota ja no sentirà dolor, ni veurà aquelles parets blanques que la oprimien cada dia, ni el senyor que la obligava a pendre's una simple medicació que no curava res, ni els seus pares, ni germans, ni aquella persona que tan s'estimava... Res. Simplement, passarà les hores mortes al costat del sol gaudint de la quietud d'un paradís perdut.

- Si et deixessis de mirar per una puta hora en aquest mirall veuries que hi ha un món per descobrir. - Va sentenciar L' Emma amb dos cops de puny sobre la taula. - Si deixessis de pensar en tu només per quatre desgraciats segons t'adonaries que les coses no són com a tu et sembla. - va cridar contra la porta que tenia davant dels morros.
Un home llargarut i prim va obrir la porta amb un aire pensatiu.
-Si deixessis de cridar contra una porta la gent deixaria de pensar que estàs boja.

Mai havia sigut normal. Volia imitar els homes. Volia ser com ells. Desitjava poder ser acceptada com si fos un home més. Necessitava aquell poder, aquell tractament preferent a les feines, a casa. Volia ser el fill que el seu pare mai havia tingut, buscava la manera de trobar un lloc al grup dels nois de l'escola. No li queien bé les noies. Deia que eren totes unes putes i unes falses acabades. Per això les odiava i s'odiava a si mateixa. Deia que elles només pensaven en si mateixes, que només creaven problemes i que la majoria, en el fons, eren totes unes esclaves de l'amor, i per contra dels homes que les posseien. Se'n burlava de les nenes que somiaven en ser princeses d'un conte irreal, de les noies que només pensaven en aquell noi que les mirava tota l'estona.
-Seré com els homes.-Deia esperançada.-Faré el mateix que els homes. Ja no em subestimaràn mai més. Em tractaràn com una persona de veritat.

Tot i dir això, sabia que, en el fons, sempre seria una dona.