-Si pogués viatjaria amb tu, fins i tot, al pol nord. Acompanyaria els pingüins de la maneta perquè entresin als seus caus i després et portaria a veure la posta de sol més bonica del món. Només tu i jo.

Els ulls de la noia brillaven d'una manera especial. Semblava una nena parlant però ja passava dels 16 anys i es notava. La seva figura s'havia transformat i els seus pensaments s'acostaven més a una dona. Va somriure al seu company i ell li va tornar amb un altre. El pas dels anys es notaven en ell, ja havia madurat però seguia sentint l'esperit d'un nen dins seu.

-M'acompanyaràs en el meu viatge? Tinc ganes de no separar-me de tu i no vull que et quedis aquí Catalunya sense la meva companyia, tinc por de perdre't.
-Si em poguessis perdre, pensa que et buscaria i trobaria ràpidament.

La noia va mirar el seu company. Esperançada, el va abraçar amb molta força i, ell, la va correspondre de la mateixa manera. El silenci es va fer més present en aquella casa. Era un silenci còmode i sense tensions. Van romandre abraçats prop de 5 minuts. Depenien massa d' ells dos.
I la tarda d'hivern va caure sobre aquells dos personatges que per molta edat que hi hagués pel mig, es buscaven l'un a l'altre perquè, sols, no sabrien com viure.

-Aquesta nit puc quedar-me amb tu? tinc por que abans d'arribar a casa se'm mengi un llop i no et pugui tornar a veure més.
-Pots quedar-te tantes nits com faci falta...





fotografia: Jordi Messeguer