No es pensava pas que tot el que ell havia explicat fos només una història més que guardava en el calaix dels records i que solament treia quan era necessari explicar-la. En Gabriel sempre havia estat així: Impertinent, malcarat, egoista, ignorant,... Podia descriure'l com el més malparit de la terra. Però el seguia estimant... Des del fons del seu cor mantenia l'esperança que ell era així perquè el destí li ho havia exigit, que era una obligació que ell s'havia pres seriosament per rebutjar qualsevol persona que li volgués fer mal. Només li faltava aquell afecte que mai havia tingut...

I mentre les hores passaven en aquell banc de la plaça, la Carlota se'l mirava enamorada de l'encant que amagava sota la camisa blanca, de les mirades dissimulades que només li dedicava a ella, dels somriures fugaços que només ella veia... I seguia trobant il·lògic que les seves amigues el critiquessin per la seva manera de viure la vida, per la seva manera de ser... En el fons la Carlota se sentia orgullosa de ser l'única noia que havia aconseguit robar-li l'atenció.

No pateixis. Somriuré, callaré i somriuré. Simplement això. I perquè? perquè em quedaré buida, sola, abandonada. Qui et va donar permís per marxar lluny de mi? d'abandonar-me com si fos un gos pollós. Ni als gossos se'ls hauria d'abandonar. Tu ho has fet, m'has deixat a la mà de déu, perduda. I què vols que faci? Doncs, mantindré les aparences, jugaré amb les màscares que tenia amagades al fons del calaix (Els hi hauré de treure la pols. Fa molt de temps que no les utilitzo), miraré de guardar  les nostres bromes i mirades, amagar-ho tot per no recordar-te més. I em serà impossible... Tu ho sabies des d'un principi. Sabies que em podies destrossar la vida, que podies jugar amb mi fins a treure'm tot el que quedava de peu. Felicitats noi! Has aconseguit el que molt poques persones podien aconseguir: Que m'enamorés perdudament de tu.

I amb això què has aconseguit? Ja has guanyat l'aposta?

Per primera vegada es va despertar sense la necessitat d'apagar el despertador. Per fi aconseguia una mica de llibertat... O massa. Es va aixecar sense fer moltes rabietes i va avançar cap a la cuina. Es movia alegre i divertida. Tota despullada va preparar unes magdalenes (massa temps lliure). Sempre li havia fet il·lusió cuinar magdalenes despullada. Les va posar en un plat i va seure a la cadira del menjador. La llum del solet s'escolava entre les cortines il·luminant el sofà ple de records i les fotografies d'alguns viatges que havia fet.

- Bon dia preciosa! - va saludar amb una veu mig enrogallada. Mentre es rascava el cap pentinant els pocs nusos que se li havien fet se li escapava un petit somriure de felicitat.

La Joana es va aixecar amb la mirada de desig de la nit passada i va caminar cap a ell amb pas decidit. Es va repenjar contra el seu cos (una mica més i cauen) i li va mossegar el llavi inferior.

-Ja saps que no només he vingut per prendre unes quantes copes.-es va abaixar una mica la màniga de manera que quedés la seva espatlla al descobert.
-Doncs, per què has vingut?-Deia mig borratxo. Es va acostar a la noia tentinejant i la va agafar per la cintura. En pocs segons estavena dos centímetres de distància
-Vull que sàpigues que la nit només acaba de començar. Tinc moltes ganes de jugar un altre cop.-es notava que volia una nit intensa i diferent. Es va descordar dos botons de la camisa i va deixar entreveure uns pits sense sostenidors. Els ulls d'ell no van poder evitar fixar-s'hi.
-M'acompanyes?

La noia es va girar, i movent la cintura elegantment va marxar cap a l'habitació.

No sé si era un somni, una il·lusió, o si simplement era un desig per tal d'aconseguir els meus objectius més secrets. Havia rebuscat la resposta sota les camises dels meus amants, darrere dels seus gemecs de plaer, per sobre qualsevol motiu de justificació.
Havia oblidat qui era. Havia amagat les meves pors més profundes. Sentia la necessitat de sentir-me tal i com era en realitat. I només ho havia aconseguit amb ell

-Joana, en què penses?
-En que sóc la nena més feliç del món, al teu costat.
-I això és bo per a tu?
- Més bo del que mai m'havia imaginat.

Sota l'escalfor del seu braç, em vaig adormir sense inquietuds, imatges de malsons i fins i tot sense dolor. Durant tota una nit em vaig sentir feliç de veritat.

A la Joana li encanta anar de flor en flor. Ella pensa que es divertit, variat, únic. Li agrada provar noves boques, noves experiències, nous cossos (no es cansa mai de dir que ella així és feliç o s'ho pensa). Li encanta veure com un dia és per a un i l'altre dia es per a l'altre, gaudeix de la vida al màxim aprofitant cada moment que pot tenir per ella.

Encara que de vegades, quan es queda sola a casa, es posa a pensar en tot i en res. Recorda les persones que l'han fet sentir bé i les que no, les persones que han lluitat per ella i les que li han fet molt de mal. Recorda el moment en que se sentia la noia més feliç del món i els moments en que era la més desgraciada de tota aquella societat. Sincerament, la Joana, té por. Té por de quedar-se sola. Envellir anant de flor en flor i algun dia desaparegui tota aquella activitat, quedant-se oblidada en un racó mentre els altres continuen vivint amb una persona al seu costat, que els ajuda en els moments dificils, que gaudeix d'una bona tarda al seu costat i que lluiten junts per no separar-se mai. El problema ha estat que la Joana mai s'ha enamorat de veritat. Mai a sentit les papallones dins de la seva panxolina i mai a notat el seu cor més accelerat que les seves preses. Mai a tremolat davant d'ells i mai ha pensat més de dos segons en aquella persona (per molt que la hagi fet sentir més especial que els altres). Encara que mai a perdut l'esperança i pensa que algun dia s'enamorarà de veritat.

I ho deixaré tot en una caixa de cartró. La tancaré amb un candau de plors i somriuré amargament la fotografia que em vigilarà a partir d'aquesta nit. Tancaré els ulls, dibuixaré llunes noves amb el dit petit i recordaré les hores que m'havies regalat alegrement. tranquil, ja no et molestaré més. Deixaré que el temps passi lentament i intentaré guardar les llàgrimes sota l'alfombreta de davant la meva porta. I continuaré endavant, mirant amb els ulls tapats la vida més bonica que mai havia imaginat. I recordaré les promeses, les estones, els moments, les carícies, els somriures, les abraçades, els sopars, les festes,...

Simplement deixaré de viure uns segons per tornar a ser la noia que era abans.

I segons més tard tornaré a ser la mala puta que havies conegut, la bala perduda que no te remei, la nena que somiava en ser lliure per una sola vegada, la noia que desitjava ser el centre de les mirades de tots els homes... I deixaré enrera les penes que no la deixaven avançar cap a un nou objectiu...


En un sol dia sense tu ho va aconseguir.

Deixa'm ser al teu costat aquesta nit, abraçar-te dolçament i sentir el teu cos a prop del meu. Necessito els teus somriures sota la foscor que ens envolta, els teus "t'estimo" verdaders, les teves súpliques perquè em quedi sempre amb tu, els teus petons de mitjanit, les teves abraçades desesperades, les teves carícies tendres i suaus. Et necessito a tu més del que pot semblar. I em fa vergonya només pensar que em passaria totes les nits desitjant que les hores deixessin de caminar perquè es paressin uns segons. Quines ironies té la vida. no?





fotografia: Guillem

-La Joana diu que et vol aquí aviat... vol tocar els teus llavis i els vol assaborir com si fos l'última vegada que ho fés.
-El Marc diu que es deixarà tocar els llavis i que els assaborirà amb la mateixa intensitat que la Joana.
-La Joana i el Marc s'entenen molt bé.
-Massa bé.

I el silenci es va fer aquella habitació. Una parella d'amants van assaborir els llavis de cadascú com si fos l'última vegada que ho feien. Perquè l'última vegada, potser ho era. O no...

Desitjaràs que deixi el whisky apartat, que m'acosti a tu i que et regali un dels meus petons més calents. Però m'agradaria més que observessis com jugo amb la palleta mentre absorbeixo la beguda lentament, miran-te cada segon que se'm permet. I jugaré amb els meus somriures. te'ls dedicaré. Descobriràs que a mi no se'm guanya tan fàcilment.

S'ha de treballar ben a fons

Babejaràs per mi. Observaràs miraculosament que jo també sé agafar el control de la situació. Perdràs els estreps i em desitjaràs abans d'hora. No et frenaré. Jo també en tinc ganes.
Mouràs les teves mans per sota la meva samarreta, buscaràs els meus llavis frenèticament, assaboriràs el meu coll i mossegaràs el meu punt més dèbil, l'orella. Ja hauré caigut a la teva trampa.

-Vols pujar a l'habitació?
-Porta'm ja.

I torno a tancar-me dins de la meva habitació, abatuda pel meu mal de cap i la febre que em puja per culpa del dolor que tot això m'esta provocant. Ignoro si tu continues la teva vida feliçment, si les hores que em passat junts han valgutper alguna cosa més, si algun dia et podré tornar a veure o faràs cas omís de les meves trucades o missatges.

Potser el millor per a mi és oblidar-me de tu, de tot el que suposa tenir-te al meu costat, dels moments feliços que m'has fet viure (poc però intensos...) i dels somnis que m'has regalat a mitjanit.

Però ja no aguanto més aquesta situació. Em sento desesperadament sola, sense ningú que em pugui ajudar, necessito una mà per aixecar-me i tu encara no me l'has donat. No ho vull reconèixer però els meus somriures ja no són tan reals.

Ahir a la tarda vaig plorar per primer cop, després de tan de temps vaig tornar a plorar. Em vaig sentir una desgraciada de cap a peus, una inútil que no servia per a res, un burra que només pensava en treure'n profit de situacions que no valien res. Em vaig sentir abatuda, sola i utilitzada. Potser m'ho mereixo, a les putes se les ha de tractar així.

- És massa dificil demanar-te, si et plau, que algun dia d'aquests em miris a la cara? - Va demanar la Susanna amb veu dolça i un somriure entremaliat.
- És impossible. - Contestava en Marc còmplice del joc en que estaven participant només ells dos. La va girar calmadament, posant-la d'esquena a ell i la va atrapar, posant els seus barços rodejant aquella petita cintura que encara no havia madurat. La va acostar més a ell.
-M'encanta el teu cul. - Va sentenciar en Marc tancant els ulls i deixant-se emportar pel moment.
- Va. No siguis ridícul! - va contestar ella de manera carinyosa.
- Que he dit cap mentida? - es va separar una mica d'ella i va posar la seva mà sobre aquell cul que el tornava, cada nit, quan les llums s'apagaven, boig.
La susanna, simplement, es va girar i, allargant la seva mà, va apretar les galtes del cul del seu company.
- I jo adoro el teu.

I cada nit desitjo les teves abraçades, els teus petons apassionats, les teves mans desesperades, el teu somriure burlesc. I somio amb les hores que perdem en el llit, enamorats de la vida i de nosaltres, les estones que juguem a buscar-nos, els minuts que descobrim les nostres facetes amagades.

-Aquesta nit vens?
-No ho sé. Si vinc serà una sorpresa.
-Doncs esperaré el que faci falta.
-I encara que no vingui... pensa que estaré aprop teu.
-Mai ho he dubtat.

I les mirades es fonen per passar a la passió, les nostres mans es mouen, els llavis juguen i les nostres llengües descobreixen per desè cop el sabor de les nostres boques.

M'encanta quan em somrius de manera entremaliada, adoro quan em toques com si fos la última cosa que faràs en aquesta vida, em supera quan em mires amb els teus ulls desesperats, em provoques quan la gent es gira, m'excites amb la teva llengua passejant pel meu coll i entrant a la meva boca. M'apassiones i em descontroles.
-No, no, quieta aquí. -No hi ha ningú. -Ets meva. -Shh... silenci.


I ja has agafat el control de la situació.

Cada cop m'abraçava més fort, amb més intensitat. Els seus ulls confessaven que estava boig per mi, les mans violaven el meu espai i les seves ganes podien amb tota la seva persona.
Els seus llavis van callar quan els meus s'hi van posar a sobre. Necessitava desesperadament aquell petó que m'havia ajudat a somriure a la vida. Necessitava les seves mans repassant tot el meu cos, les seves abraçades fortes i, a la vegada, dolces. Necessitava la seva mirada penetrant, els seus cabells despentinats i aquell somriure que només em dedicava quan jo l'observava atentament.