Tenia mal de cap. Ajaguda a sobre el llit, es fregava el front amb el palmell de la mà. Tancava els ulls perquè els forts batecs que sentia paressin un instant. Es va aixecar, tot i que les cames pesessin, va avançar fins a la cuina i es va prendre una pastilla guardada a l'armari. Dolçament va acariciar el got, com si li hagués de curar tots els mals. les cames, plenes de cicatrius, explicaven diferents històries. Els colzes, blaus de tants cops. No entenia què passava...

Qui era ell? Què hi feia en aquell llit? Què volia dir amb tot allò?

Tot i els dubtes, va somriure, tot i no recordar res, va pensar amb les bones estones que podria haver passat sense el seu marit.

- Hòstia! - Va exclamar. Fins aquell moment no va recordar que el seu marit arribaria a les 3. Havia d'arreglar-ho tot. Es va acostar lentament i freda cap al desconegut, va agafar la roba que li va semblar seva i li va allargar perquè es vestís. - Has de marxar. El meu marit arribarà en qualsevol moment. Com pots suposar tu i jo no ens coneixem de res, per tant, no et vull veure més per aquí.

Sense posar una paraula després del punt, el noi va marxar. Un somriure viciós, va sorgir dels seus llavis. Va assentir amb el cap i es va vestir tant de pressa com va poder. Va avançar cap a la porta amb serenor, amb els ulls brillants i la comissura dels llavis pujats.

Per uns segons, el va voler retenir, però sabia que si ella donava peu a alguna suposició, el seu marit l'estiraria dels cabells. També ho pagaria ell i valia més guardar el secret en la seva memòria.