No es pensava pas que tot el que ell havia explicat fos només una història més que guardava en el calaix dels records i que solament treia quan era necessari explicar-la. En Gabriel sempre havia estat així: Impertinent, malcarat, egoista, ignorant,... Podia descriure'l com el més malparit de la terra. Però el seguia estimant... Des del fons del seu cor mantenia l'esperança que ell era així perquè el destí li ho havia exigit, que era una obligació que ell s'havia pres seriosament per rebutjar qualsevol persona que li volgués fer mal. Només li faltava aquell afecte que mai havia tingut...

I mentre les hores passaven en aquell banc de la plaça, la Carlota se'l mirava enamorada de l'encant que amagava sota la camisa blanca, de les mirades dissimulades que només li dedicava a ella, dels somriures fugaços que només ella veia... I seguia trobant il·lògic que les seves amigues el critiquessin per la seva manera de viure la vida, per la seva manera de ser... En el fons la Carlota se sentia orgullosa de ser l'única noia que havia aconseguit robar-li l'atenció.