No pateixis. Somriuré, callaré i somriuré. Simplement això. I perquè? perquè em quedaré buida, sola, abandonada. Qui et va donar permís per marxar lluny de mi? d'abandonar-me com si fos un gos pollós. Ni als gossos se'ls hauria d'abandonar. Tu ho has fet, m'has deixat a la mà de déu, perduda. I què vols que faci? Doncs, mantindré les aparences, jugaré amb les màscares que tenia amagades al fons del calaix (Els hi hauré de treure la pols. Fa molt de temps que no les utilitzo), miraré de guardar  les nostres bromes i mirades, amagar-ho tot per no recordar-te més. I em serà impossible... Tu ho sabies des d'un principi. Sabies que em podies destrossar la vida, que podies jugar amb mi fins a treure'm tot el que quedava de peu. Felicitats noi! Has aconseguit el que molt poques persones podien aconseguir: Que m'enamorés perdudament de tu.

I amb això què has aconseguit? Ja has guanyat l'aposta?