La Carla ho deia sempre. Explicava l' història una vegada i una altra, mirava la gent amb els ulls plens de ràbia i contemplava els fets dintre la seva ment per no perdre cap detall substancial. Va buscar la mirada del Joel i va necessitar poc temps per descobrir que el seu rostre no es trobava entre els assistents. Va abaixar el cap decebuda i va seguir amb aquella història que la turmentava cada nit en el món dels somnis.

 - El fill de puta va seguir mirant la Joana com un objecte, una merda, un simple tros de carn que hores abans s'havia tirat amb tota la violència que contenia a dins. El malparit la va agafar pel coll i la va alçar per topar contra la seva cara. La va besar i amb el mateix tracte la va llençar contra el llit. -Va parar dos segons per respirar i va seguir mentre els llavis es tensaven a causa del dolor del seu cor. va seguir tot i que les llàgrimes l'amenaçaven per sortir. - Aquest va ser el seu final, el final de la Joana... la meva petita i simpàtica Joana.

Era ella, la Joana, la nena dels seus somnis, la petita que li havia ensenyat que el món no era solament negre, l'aprofitada que li agafava trossos d'entrepà sense que ella se'n adonés, la boja que somreia amb la mateixa innocència que el primer dia... Era ella. La Joana era especial... I la Carla se'n va adonar.