Mai m'havia parat a pensar amb els morats que tenia a les cames o les rascades que adornaven els meus braços. Anava tant encegada amb aquella il·lusió frustrada que havia oblidat que el meu dolor era real.

Sota aquella dutxa d'aigua freda i els ulls vermells de tant plorar, vaig mirar per primera vegada les cicatrius que abudaven en aquell cos pàl·lid, raquític i dèbil. Vaig contar els blaus de les meves cames i dels meus pits. Em feia mal fins i tot a l'ànima cada vegada que el nombre anava augmentant i la impotència que corria per les meves entranyes.

- Victòria, contesta'm! - Em cridava una veu llunyana

El tacta d'aquella mà acariciant-me els cabells feia que no caigués en la inconsciència absoluta però el meu cos seguia innert mentre  la ment continuava contant les ferides dels braços. 2, 3, 4, 5, 6,...

I anava recuperant les històries de cada una d'elles. El morat de la cuixa dreta va ser caient per les escales... I la rascada del genoll va ser topant contra la punta de la taula...

- Victòria, contesta'm ja! T'estàs gelant! - Seguia aquella veu que em semblava tant familiar.