Mai havia perdut el record d'aquell bar, de la seva olor, d'aquelles cadires de fusta, de la seva llum tènue i vibrant. El record d'aquella taula, aquell moment, aquelles sensacions. Mai havia perdut el record dels tallats de cada matí, dels somriures d'aquell cambrer tan jove, de les mirades inquisidores de la propietària les vegades que ell es quedava una petita estona xerrant amb mi. Era així, simple, quotidià. Sense artificialitats ni contrapunts.  

Aquella rutina va canviar, com totes les coses canvien cada vegada que els dies passen i els mesos i fins i tot els anys. Et vas fent gran i aquells costums perden el seu valor, els canvies per altres, els fas desaparèixer de la teva vida i fins i tot dels teus records. Però aquell cafè no. Era únic. Havia deixat de freqüentar-hi, de demanar aquell tallat de cada matí i de parlar amb aquell cambrer tan simpàtic... Aquell cambrer...

Però hi vaig tornar. No sé si va ser la necessitat de tornar a recordar o de repetir aquell costum que havia perdut. Vaig entrar com si fos la primera vegada, després de tant de temps tornava a ser aquella noia solitària que seia a la taula del racó, esperant que aquell cambrer tornés a venir per atendre'm i quedar-se una estona amb mi mentre la propietària ens mira amb mal ulls... Quins records...