- Prou! estic cansada de les teves tonteries! Sempre fas o dius el mateix i comences a semblar un disc rallat.
- Però, que dius? si estavem perfectament!
- El que sents! No puc més, tu estaves perfecte, jo no.
- I els teus somriures?
- Forçats.
- Les teves abraçades?
- Obligades.
- Estàs segura?
- Del tot.

Vaig marxar. El vaig deixar sol a la taula d'un cafè, amb dos tallats per pagar i un somriure esborrat. Per primera vegada em vaig sentir lliure de veritat.