Vaig mirar dues vegades al meu voltant. Res m'interessava. Em vaig trobar la Clara, la Joana, el senyor Martí juntament amb la seva esposa. Era bonic observar els clients d'aquell cafè i inventar-te històries emocionants sobre ells, o simplement explicant les seves vides reals. (de vegades podien arribar a ser realment extraordinàries.). Vaig deixar el cafè sol en una banda, vaig extreure un tovalló de paper del recipient i vaig començar a escriure. Em vaig passar 2 hores escrivint tot el que sabia d'aquella gent tan peculiar i senzilla. Unes persones normals es van convertir en grans herois de la història del món (...de la meva imaginació). Vaig descansar una estona. només quedava la Joana, seguia asseguda en aquella cadira de ferro forjat que et deixava el darrere fet una coca. Es trobava en un estat pensatiu, ni es movia. El seu cacaolat calent s'havia refredat i el seu croissant continuava sencer. Em vaig fixar amb aquella dona que havia passat en només 35 anys tota una vida agitada i mal viscuda. Em va fer pena. molta pena.

Em vaig acostar silenciosament i per darrere seu vaig posar una mà a la seva espatlla. Vaig recordar que la seva passió era explicar contes inventats als nens del parc de la cantonada. Vaig seure al seu davant i, amb un somriure infantil, li vaig demanar:
-Que em podries explicar un conte?