Vaig aixecar el braç lentament. El temps ja no corria per a ella, sabia que no duraria gaire estona més. Es va sentir acorralada, morta de por, una desgraciada de cap a peus, una persona simple i casi sense vida. Va apretar el gallet a poc a poc. Encara no havia disparat. només dos segons més i...
-Si et plau...-suplicava durant els seus segons de vida, la pobra noia.
-Vols descobrir tot el que ha valgut la teva vida?-va preguntar l'home que l'apuntava amb una pistola.
No va contestar. va tancar el ulls. Ni les llàgrimes sortien, s'havien amagat sota el fons del cor. Els seus peus tremolaven i només sentia la fredor del terra com la matava tranquilament.
-Unes últimes paraules?-va tornar a preguntar l'home de la pistola.
-T'es...

PUM!

El gallet fou apretat del tot. una bala, dirigida cap a la noia va atravessar aquell crani efímer i massa sensible. La mirada de la noia va quedar clavada a l'horitzó i el rostre d'horror va quedar marcat a la cara.
-Massa tard.-va respondre l'home amb un somriure maliciós.-Sempre has sigut una mala puta barata.

- És massa dificil demanar-te, si et plau, que algun dia d'aquests em miris a la cara? - Va demanar la Susanna amb veu dolça i un somriure entremaliat.
- És impossible. - Contestava en Marc còmplice del joc en que estaven participant només ells dos. La va girar calmadament, posant-la d'esquena a ell i la va atrapar, posant els seus barços rodejant aquella petita cintura que encara no havia madurat. La va acostar més a ell.
-M'encanta el teu cul. - Va sentenciar en Marc tancant els ulls i deixant-se emportar pel moment.
- Va. No siguis ridícul! - va contestar ella de manera carinyosa.
- Que he dit cap mentida? - es va separar una mica d'ella i va posar la seva mà sobre aquell cul que el tornava, cada nit, quan les llums s'apagaven, boig.
La susanna, simplement, es va girar i, allargant la seva mà, va apretar les galtes del cul del seu company.
- I jo adoro el teu.

-Sí. Van ser molt feliços. La Princesa es va casar amb el seu princep i van viure en un palau ple de felicitat.
-I la bruixa dolenta?
-La bruixa dolenta... Es va penedir dels seus actes i se'n va anar a viure amb els princeps, perquè la van perdonar.
-Jo no la perdonaria.
-La bruixa dolenta també pot tenir segones oportunitats. ja veuràs que quan siguis gran t'equivocaràs moltes vegades i a tu també et donaràn moltes oportunitats. -Jo, de gran, no seré dolenta!
-petita meva. De gran no seràs dolenta, però algun dia t'equivocaràs i hauràs d'arreclar-ho.
-si m'equivoco ningú ho notarà.
-Va, bona nit petita. has d'anar a dormir. demà no podràs anar a l'escola per culpa de la son que no et deixarà en pau.
-Mama... Jo també podré tindré un princep que em portarà en un palau molt bonic?
-Això espero, carinyo meu. Això espero.
-Em compraré un gosset i li posaré el nom de... ja m'ho pensaré.
-T'ho pensaràs demà. Ara, a dormir.

La Joana va, cada dia, a comprar el pà, com a mínim 4 vegades. Creu que si hi va més cops la gent la prendrà per una addicta. Si que és addicta, però no al pà. És addicta al somiure que li regala el Mateu, el forner de la fleca. Jo no sóc addicta a res, només vaig al cafè dels pensaments 10 vegades al dia per prendrem qualsevol cosa que em doni el Ramon, el cambrer.

I em centro en no perdre el rumb de les meves passes. I busco la manera de entendre les meves decisions. I ho aconsegueixo.
Ignoro les vegades que he somrigut quan et tinc al meu costat, la manera en que m'agafes de l'espatlla dissimuladament, el nombre de petons que m'has fet en una nit com aquesta.
Suplico que no m'abandonis mai, que els meus records no desaparèixin de la meva ment, que les estrelles brillin cada nit amb un somriure teu, que les teves paraules em continuin mantenint dreta i contenta.


Aquesta nit tinc ganes de ballar al teu costat. Vull imaginar-me que sóc una princesa i tu el meu príncep blau. Vull ballar descalça al costat de la piscina i que la lluna em miri amb enveja, perquè sé que la lluneta sempre t'ha estimat encara que sap que només ets meu.

Em vaig despertar suada, morta de por, amb les imatges d'aquell somni gravat al meu cap. Em sentia sola, desmesuradament sola en aquella habitació.
- Joan! - Vaig cridar al meu costat. No hi havia ningú.
Em vaig dedicar per uns segons a buscar amb la mirada en Joan, però només hi havia un cafè amb llet i una nota que posava.

He hagut de marxar. Ho sento, amor.
Joan.

No vaig somriure. Em vaig prendre el cafè amb llet fred i seguidament em vaig aixecar. Tenia un mal pressentiment. Em sentia estranya, lluny d'aquella habitació. Com si no fós meva. Vaig evitar qualsevol pensament més i em vaig centrar en ordenar la roba que, ahir, vaig deixar tirada pel pis. Dos pantalons, una samarreta, una camisa, dos parells de mitjons, dos sabates de taló,... Vaig esbufegar. Em notava cansada, agobiada, poc concentrada en la feina. No em sentia gaire satisfeta amb mi mateixa i amb la meva vida. Vaig parar uns minuts al mig del passadís i vaig tancar els ulls.

- Hola! - La veu del Joan sonava des de la porta. - He portat croissants!
- Hola, carinyo! - Vaig cridar des del passadís. En aquell moment vaig notar que en Joan i jo ja no teniem la mateixa relació que fa uns anys. La flama s'havia apagat.

Per a més informació truca al xxxxxxxxx
o envia un correu e-mail a buscopríncep@princesesdelmonreal.com
o simplement vine'm a buscar.

- Prou! estic cansada de les teves tonteries! Sempre fas o dius el mateix i comences a semblar un disc rallat.
- Però, que dius? si estavem perfectament!
- El que sents! No puc més, tu estaves perfecte, jo no.
- I els teus somriures?
- Forçats.
- Les teves abraçades?
- Obligades.
- Estàs segura?
- Del tot.

Vaig marxar. El vaig deixar sol a la taula d'un cafè, amb dos tallats per pagar i un somriure esborrat. Per primera vegada em vaig sentir lliure de veritat.

Sabies que les nines, a la nit, prenen vida?
I també m'han explicat que durant la matinada, els juguets ballen alegrement. Tinc una nina que quan surt la lluna somriu alegrement i juga amb ella. Però no ho expliquis a ningú! És un secret! De vegades el senyor ós la molesta una mica, perquè ell està enamorat d'ella. Quan siguin grans es casaràn... El que passa és que el soldadet no hi està d'acord perquè el senyor ós és massa gros i podria axafar la meva nina. Jo sé que, en el fons, el soldadet està bojament enamorat de la meva nina, però no ho vol rèconeixer, va en contra del seu orgull.

Però tot això ningú ho sap, perquè, al matí, els meus juguets tornen al seu lloc i es mantenen quiets fins que la lluna els torna a saludar amb la seva llumeta.

Corrent, entrava per la porta. Havia sentit sorolls, o això creia. Buscava d'on provenien els sorolls. Desesperada, movia les cames amb rapidesa i poca traça. Els seus ulls seguien cada ombra que li semblés extranya. No va descobrir res, se sentia acorralada, sola, sense ningú que pogués ajudar-la. Va sortir al balcó, va mirar avall un parell de cops i va tornar a entrar. Es trobava malament, el cap li donava voltes i bullia. Va tancar els ulls... SOROLL. Els va obrir de bat a bat, va regirar la sala amb la mirada i va començar a tremolar, producte de la por. Va tornar a sortir al balcó. Era un cinquè pis, no podia escapar-se. Va tornar enrera. Es va intentar calmar i va agafar una làmpada de peu que hi havia en un cantó. SOROLL.

-Qui ets?- Però ningú contestava.
-Qui cony s'amaga en aquesta casa!-cridava a l'aire. però ningú li feia cas.

Les llàgrimes se li van escapar. Amb ulls plorosos, va córrer fins a la cuina. SOROLL. Va seguir fins al labavo i finalment va entrar a la seva habitació. La cocaïna continuava a sobre del seu llit. La targeta i el bitllet de vint euros reposaven al costat de la substància. SOROLL. Va sortit de l'habitació i va tornar al menjador. Ningú, només hi havia ella. Tenia la cara envermellida i el somriure torçat. Va caure a terra mig morta.

Al cap d'una setmana, només se la podia trobar a les esqueles del diari i al cementiri del poble que la va veure nèixer.

I pujes a sobre l'escenari, admires les butaques vermelles de pell, buides, a punt per ser utilitzades per espectadors afamats d'espectacle. Somrius i saludes al món que no et veu. Ara mateix no ets tu. Et veus capaç de recrear una altra persona, viure uns sentiments que no has conegut mai, deslliurar-te de tota timidesa i ensenyar tots els personatges que s'amaguen dins teu.

A la teva vida real sempre has sigut així, perquè, en el fons, encara no has descobert qui ets realment.

Aquesta nit, les estrelles et dedicaràn la seva llum, perquè vull que somriguis com abans. Observales. Veuràs com totes et piquen l'ullet. I si aquesta nit pots dormir, et demano que somiis amb els angelets que he contractat perquè vetllin per tu.

I cada nit desitjo les teves abraçades, els teus petons apassionats, les teves mans desesperades, el teu somriure burlesc. I somio amb les hores que perdem en el llit, enamorats de la vida i de nosaltres, les estones que juguem a buscar-nos, els minuts que descobrim les nostres facetes amagades.

-Aquesta nit vens?
-No ho sé. Si vinc serà una sorpresa.
-Doncs esperaré el que faci falta.
-I encara que no vingui... pensa que estaré aprop teu.
-Mai ho he dubtat.

I les mirades es fonen per passar a la passió, les nostres mans es mouen, els llavis juguen i les nostres llengües descobreixen per desè cop el sabor de les nostres boques.

La Joana conta els minuts que passa sola davant del mirall, es mira i remira però no troba cap element que la faci especial. Només veu una noia normal de cabells castanys i ulls verds, escanyolida, una mica alta i pàl·lida com la neu. Continua veient les dues pigues, situades al costat de la galta esquerra, es desespera, no li agraden. Es mira les mans. Igual que el seu cos, dits prims i mig torts amb bonys que deformen els deformen més i unes ungles mossegades i, per tant, poc cuidades. Es mira els braços, simples, sense força, dèbils. Es mira la panxa, les costelles que sobresurten del seu cos, els seus pits, massa petits i poc provocadors. Recorre la mirada i es deté a les seves cames, unes cuixes plenes de cel·lulitis, juntament amb unes cames primes i pàl·lides com la resta de la seva pell.

-Tot el que t'arribes a subestimar, petita Joana. Ets simplement especial i per això m'encantes...

Saps perfectament que aviat tot això s'acabarà, desitjaràs no haver nascut i quan vulguis donar-te compte ja serà massa tard. Hauré entrat a la teva vida, me la hauré fet meva i tu no podràs fer res. Assumiràs que és així, que ja no pots canviar, que les coses ja no poden anar pitjor. I agafaré el control de tot el teu cos, l'utilitzaré com jo vulgui, el mantindré i, si vull, el destrossaré.

Però no et podràs escapar de mi...

M'encanta quan em somrius de manera entremaliada, adoro quan em toques com si fos la última cosa que faràs en aquesta vida, em supera quan em mires amb els teus ulls desesperats, em provoques quan la gent es gira, m'excites amb la teva llengua passejant pel meu coll i entrant a la meva boca. M'apassiones i em descontroles.
-No, no, quieta aquí. -No hi ha ningú. -Ets meva. -Shh... silenci.


I ja has agafat el control de la situació.