Va baixar les escales lentament, es va aproximar fins al lavabo i es va rentar les dents amb minuciosa destresa. Se sentia feliç, alegre i descansa. Amb un somriure va conduir els seus peus fins a la cuina, es va preparar un tallat per començar el dia activament. Mentre la terrassa seguia amb la porta oberta, l'aire es colava repassant les curves de la Joana tota nua.

Va baixar l'escala amb un somriure d'orella a orella. Aquella nit havia sigut de les millors que havia tingut. Va trepitjar l'últim graó mentre es cordava la corbata i s'apretava el nus. Recordava cada moment de la nit. Recordava les mirades, els petons i aquelles mans que no paraven quietes. Va avançar fins al menjador per posar-se el mòbil a la butxaca i amb fermesa va entrar a la cuina. Se la va trobar tal i com s'havia despertat aquell dia. 

Amb mirada felina va agafar-lo per la corbata, va estirar cap a ella i li va clavar un petó de bon dia.

 - I només li va durar un segon. Un segon per somriure davant la persona que més odiava. - Va explicar la Carla amb la mirada trista. - El va mirar amb un simple somriure i va morir amb la mateixa felicitat que havia viscut la vida.

-------------------------------------

Sortien del cinema. Era tard i les llums dels fanals ja s'anaven encenent. Volien arribar d'hora a casa, aquella nit la Carla es quedava a casa seva. Els pares de la Joana marxaven a sopar a fora i durant unes hores tindrien la casa sola, per a les dues.

 - Quan arribem a casa faré dos bols de cereals per menjar mentre ens tapem amb una manta!

 - Ja t'ajudaré, així no ho faràs sola. - Va dir la Carla amb un fil de veu. Sentia vergonya, tenia les galtes vermelles i el somriure d'una enamorada. La Joana només va somriure i li va acariciar el cabell.

Van arribar i amb les llums apagades van seguir el passadís a les palpentes. Amb una mica de traça la Joana va encendre la làmpada del menjador. Allà mateix hi era ell.

No es pensava pas que tot el que ell havia explicat fos només una història més que guardava en el calaix dels records i que solament treia quan era necessari explicar-la. En Gabriel sempre havia estat així: Impertinent, malcarat, egoista, ignorant,... Podia descriure'l com el més malparit de la terra. Però el seguia estimant... Des del fons del seu cor mantenia l'esperança que ell era així perquè el destí li ho havia exigit, que era una obligació que ell s'havia pres seriosament per rebutjar qualsevol persona que li volgués fer mal. Només li faltava aquell afecte que mai havia tingut...

I mentre les hores passaven en aquell banc de la plaça, la Carlota se'l mirava enamorada de l'encant que amagava sota la camisa blanca, de les mirades dissimulades que només li dedicava a ella, dels somriures fugaços que només ella veia... I seguia trobant il·lògic que les seves amigues el critiquessin per la seva manera de viure la vida, per la seva manera de ser... En el fons la Carlota se sentia orgullosa de ser l'única noia que havia aconseguit robar-li l'atenció.

S'estava fent tard, la foscor omplia cada carrer de misteri i les campanades del rellotge principal tocaven les deu del vespre. Tenia fred, l'aire es colava per sota les faldilles d'aquella noia que havia sortit a passejar. Abraçant-se al seu cos va caminar fins al centre de la ciutat, només tenia com a manta un abric que li arribava a mitja cintura i unes mitges rossegades pels genolls.

Al centre hi havia gent, els comerços seguien oberts i la música d'un vell violí sonava al fons d'un carreró mentre esperava que algú li regalés una mica de caritat per poder sopar aquella nit. Aquella noia va seguir caminant mentre les seves sabates vermelles feien "toc, toc" cada vegada que xocaven contra el terra de pedres. Es va trobar dos nens jugant a la plaça de les flors, jugaven a ser dos avions volant pel cel.

Aquella noia va desaparèixer entre les persones que també passejaven per allà. Només en Jordi la va veure entrar en aquell local de la cantonada.