- Saps que les coses no surten com han de sortir, saps que hi ha gent que sempre ha mirat que tu no caiguessis, tot i així has caigut a terra. Saps que si tu no t'aixeques sola ningú ho farà per tu, perquè la hipocresia es troba a tot arreu. Estaràs completament sola davant del món i has de ésser forta.
- Ni tu estàs al meu costat?
- Saps que algun dia jo marxaré d'aquest món i hauràs d'aprendre a viure sense la meva ajuda.
- No vull que marxis!
- I jo tampoc però aquesta vegada m'ha tocat a mi.

La màquina sonava amb un xiulet cada segon. Això la posava més nerviosa. Semblava una nena petita amb aquella plorera que li venia intermitentment.

- Va, petita meva, si sempre estaré al teu costat. Et vigilaré sempre.
- Jo no vull que em vigilis. Vull estar amb tu! Vull veure com em tornes a somriure, com em fas petons al nas i quan em fas ensurts quan estic mig adormida! Vull tornar al passat i tornar a viure tot el que hem viscut junts! - Va arrencar a plorar altre cop. Es va tapar la cara amb les mans i es va desfogar.
- Deixa'm dir-te una cosa. Tan si estic viu com si estic... mort. El passat és el passat i has de viure el present vivint cada moment amb intensitat. Em promets que ho faràs?
- No. Vull que tornem a estar bé.
-Promet-m'ho
-...
-Preciosa... fes-ho per mi.
- t'ho prometo.

El soroll d'aquell xiulet es va fer cada cop més intens fins que el xiulet va ser etern