I sempre repetia el mateix. Aquell petit capritx es convertia en una obsessió, en una costum que li impedia decidir raonablement. Li menjava el cap cada dia més i li destrossava la vida per moments. Aquell "només avui!" s'havia convertit en el seu hàbit, en la seva disciplina, en la seva manera de ser. Aquell "només avui!" s'havia convertit en l'amo i senyor d'aquella nena indefensa, neta per fora i podrida per dins. I què podia fer jo? Res. Paciència i tranquil·litat. Era l'única persona que li quedava en aquella vida de merda.

No pateixis. Somriuré, callaré i somriuré. Simplement això. I perquè? perquè em quedaré buida, sola, abandonada. Qui et va donar permís per marxar lluny de mi? d'abandonar-me com si fos un gos pollós. Ni als gossos se'ls hauria d'abandonar. Tu ho has fet, m'has deixat a la mà de déu, perduda. I què vols que faci? Doncs, mantindré les aparences, jugaré amb les màscares que tenia amagades al fons del calaix (Els hi hauré de treure la pols. Fa molt de temps que no les utilitzo), miraré de guardar  les nostres bromes i mirades, amagar-ho tot per no recordar-te més. I em serà impossible... Tu ho sabies des d'un principi. Sabies que em podies destrossar la vida, que podies jugar amb mi fins a treure'm tot el que quedava de peu. Felicitats noi! Has aconseguit el que molt poques persones podien aconseguir: Que m'enamorés perdudament de tu.

I amb això què has aconseguit? Ja has guanyat l'aposta?

Darrere d'aquests ullets de gata, em fas recordar tots els moments que havíem passat junts sota les nits decorades amb estrelles blanques, les tardes que gastàvem estirats al teu llit jugant amb les mosques que viatjaven per l'habitació. I em fas recordar les estones que t'havia odiat per fer broma i emprenyar-te. Saps que sempre, sempre, sempre, t'he estimat fins marcar-ho en els meus ossos.