25 de set. 2011
Amb gel, si us plau
Va obrir un ullet, buscant el reflexe d'ell a la finestra, així vigilava si vindria aviat. No el va veure. va tornar a tancar els ulls.
Un segons més tard va notar una mà que l'acariciava, suaument, intentant que no es despertés. Va somriure més, el seu cor anava molt de pressa. Uns llavis es van acostar als seus cabells i amb tendresa la va besar. En aquell moment aquella noia s'estava desfent.
Orgullosa, no es va girar per tornar-li el petó. En el seu cap rondava la sorpresa d'haver fet que aquell cor tan fred es calentés una mica.
18 de set. 2011
Simple, què més s'hauria de dir?
Va seure sobre la seva falda, amb la carona plena de llàgrimes i els genolls pelats. Entre sanglots explicava que li feien mal les ferides, que picaven moltíssim. Amb dos petons al nas i un "si pica és perquè s'està curant", la petita va deixar de plorar. Somreia nerviosa amb la cara envermellida i les galtes humides. Se sentia protegida amb poqueta cosa, era feliç amb els seus cotxes de joguina, amb aquelles nits que la portaven a llocs insospitats de la selva amazònica, amb la seva corona de princesa, amb aquell collaret de perles que l'ajudava a crèixer fins a l'altura de la seva mare.
No necessitava grans proeses, ni objectius, ni manies. No necessitava res de res. Amb dos somriures i tres carícies els seus ulls s'iluminaven representant la felicitat perfecta.
Era senzilla, sense complexes, curiosa. Volia conèixer si la lluna tenia sabor a formatge o si les muntanyes amagaven llops ferotges com en els contes, volia saber si el sol escalfaria tota la seva habitació o si les aranyes del sostre parlaven mentre ella dormia.
Senzillament, era inconscient que, quan es fes gran, tot allò canviaria. I sense adonar-se.
8 de març 2011
Podem ser moltes coses, però costa més ser nosaltres mateixos.
I mentre es dissolt el sucre en el cafè, pensa com seria de bonic estar, ara mateix, dalt d'un escenari. Demostrar en el món que ella és capaç d'aparentar el que sigui, que és apta per fer gaudir al públic i que la poden omplir d'aplaudiments amb la seva interpretació. S'imagina parlant amb una calavera, com Hamlet, o recitant la poesía de Verdaguer amb la seva dolça veu. S'imagina besant a en Romeu o discutint amb el fantasma de la òpera. I mentre es dissolt el sucre en el cafè, veu que, abans de ser una altra persona, ha de saber qui és ella.
23 de febr. 2011
Els homes no ploren mai...
En Carles portava nits sense dormir. Es va passejar per l’habitació sense un rumb massa fixat. Va Llegir algun que altre titular del vell diari que reposava sobre de la tauleta i mentre lluitava contra l’ insomni requeia davant els seus pensaments. Recordava la nit passada juntament amb la Valèria. Amor, passió, petons i moltes carícies. Se sentia un porc.
Es va limitar a observar la seva dona. Dormia tranquil·la, serena i somrient. Va apagar la llum i se’n va al sofà. Sol. Se sentia molt sol, desesperat i destrossat. La Diana no es mereixia aquell home. Ella era innocent, alegre, dolça i fidel a ell i les seves idees. Ell era un inútil, masclista, malcarat i, ara, un problema més a la vida d’ ella.
Les seves llàgrimes van caure per les galtes vermelles. Es va tapar les mans i va recordar que els homes de veritat no ploraven mai.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
