Va seure sobre la seva falda, amb la carona plena de llàgrimes i els genolls pelats. Entre sanglots explicava que li feien mal les ferides, que picaven moltíssim. Amb dos petons al nas i un "si pica és perquè s'està curant", la petita va deixar de plorar. Somreia nerviosa amb la cara envermellida i les galtes humides. Se sentia protegida amb poqueta cosa, era feliç amb els seus cotxes de joguina, amb aquelles nits que la portaven a llocs insospitats de la selva amazònica, amb la seva corona de princesa, amb aquell collaret de perles que l'ajudava a crèixer fins a l'altura de la seva mare.

No necessitava grans proeses, ni objectius, ni manies. No necessitava res de res. Amb dos somriures i tres carícies els seus ulls s'iluminaven representant la felicitat perfecta.

Era senzilla, sense complexes, curiosa. Volia conèixer si la lluna tenia sabor a formatge o si les muntanyes amagaven llops ferotges com en els contes, volia saber si el sol escalfaria tota la seva habitació o si les aranyes del sostre parlaven mentre ella dormia. 

Senzillament, era inconscient que, quan es fes gran, tot allò canviaria. I sense adonar-se.