Ja no quedaven paraules. Una mirada, un somriure tens i unes ganes boges de fugir d'aquella situació. Era simple, sense gaire complicació. Era el seu final. Es va aixecar sense dir res i va avançar fins a la porta, sola, sense ningú que l'acompanyés. Era la seva decisió. Es va girar per última vegada i va buscar la mirada del seu company. Estava trist i destrossat. Les seves mirades no es van retrobar. Era el moment. Va agafar el mànec de la porta i va sortir del bar, tal i com havia entrat abans: sense res. Era ella mateixa. Va mirar endavant i va emprendre el camí que feia temps que hauria d'haver seguit. Vivint la vida al màxim.

S'estava fent tard. Havia de tornar a casa però la por li impedia qualsevol moviment entorn a aquell objectiu. Va voler lluitar, però seguia quieta a la cadira d'aquell bar que estava a punt de tancar. Va abaixar la mirada, va observar les seves mans i les va tancar a l'instant que va repassar les rascades i l'ungla partida per la meitat, encara tenia residus de sang que no marxaven. Li feia mal. Més mal li feia el cor o les llàgrimes que baixaven per les galtes. Si decidia tornar, la tornaria a agafar pels braços amb força i l'estamparia contra al terra com un objecte més de la casa. Tornava tard i ell s'enfadaria.

Va decidir que aquella nit dormia al carrer. A qualsevol racó d'aquella gran ciutat. Segur que aquell refugi seria molt millor que tota la calor d'aquella casa.

Mai havia perdut el record d'aquell bar, de la seva olor, d'aquelles cadires de fusta, de la seva llum tènue i vibrant. El record d'aquella taula, aquell moment, aquelles sensacions. Mai havia perdut el record dels tallats de cada matí, dels somriures d'aquell cambrer tan jove, de les mirades inquisidores de la propietària les vegades que ell es quedava una petita estona xerrant amb mi. Era així, simple, quotidià. Sense artificialitats ni contrapunts.  

Aquella rutina va canviar, com totes les coses canvien cada vegada que els dies passen i els mesos i fins i tot els anys. Et vas fent gran i aquells costums perden el seu valor, els canvies per altres, els fas desaparèixer de la teva vida i fins i tot dels teus records. Però aquell cafè no. Era únic. Havia deixat de freqüentar-hi, de demanar aquell tallat de cada matí i de parlar amb aquell cambrer tan simpàtic... Aquell cambrer...

Però hi vaig tornar. No sé si va ser la necessitat de tornar a recordar o de repetir aquell costum que havia perdut. Vaig entrar com si fos la primera vegada, després de tant de temps tornava a ser aquella noia solitària que seia a la taula del racó, esperant que aquell cambrer tornés a venir per atendre'm i quedar-se una estona amb mi mentre la propietària ens mira amb mal ulls... Quins records...