I torno a tancar-me dins de la meva habitació, abatuda pel meu mal de cap i la febre que em puja per culpa del dolor que tot això m'esta provocant. Ignoro si tu continues la teva vida feliçment, si les hores que em passat junts han valgutper alguna cosa més, si algun dia et podré tornar a veure o faràs cas omís de les meves trucades o missatges.

Potser el millor per a mi és oblidar-me de tu, de tot el que suposa tenir-te al meu costat, dels moments feliços que m'has fet viure (poc però intensos...) i dels somnis que m'has regalat a mitjanit.

Però ja no aguanto més aquesta situació. Em sento desesperadament sola, sense ningú que em pugui ajudar, necessito una mà per aixecar-me i tu encara no me l'has donat. No ho vull reconèixer però els meus somriures ja no són tan reals.

Ahir a la tarda vaig plorar per primer cop, després de tan de temps vaig tornar a plorar. Em vaig sentir una desgraciada de cap a peus, una inútil que no servia per a res, un burra que només pensava en treure'n profit de situacions que no valien res. Em vaig sentir abatuda, sola i utilitzada. Potser m'ho mereixo, a les putes se les ha de tractar així.

Vaig mirar dues vegades al meu voltant. Res m'interessava. Em vaig trobar la Clara, la Joana, el senyor Martí juntament amb la seva esposa. Era bonic observar els clients d'aquell cafè i inventar-te històries emocionants sobre ells, o simplement explicant les seves vides reals. (de vegades podien arribar a ser realment extraordinàries.). Vaig deixar el cafè sol en una banda, vaig extreure un tovalló de paper del recipient i vaig començar a escriure. Em vaig passar 2 hores escrivint tot el que sabia d'aquella gent tan peculiar i senzilla. Unes persones normals es van convertir en grans herois de la història del món (...de la meva imaginació). Vaig descansar una estona. només quedava la Joana, seguia asseguda en aquella cadira de ferro forjat que et deixava el darrere fet una coca. Es trobava en un estat pensatiu, ni es movia. El seu cacaolat calent s'havia refredat i el seu croissant continuava sencer. Em vaig fixar amb aquella dona que havia passat en només 35 anys tota una vida agitada i mal viscuda. Em va fer pena. molta pena.

Em vaig acostar silenciosament i per darrere seu vaig posar una mà a la seva espatlla. Vaig recordar que la seva passió era explicar contes inventats als nens del parc de la cantonada. Vaig seure al seu davant i, amb un somriure infantil, li vaig demanar:
-Que em podries explicar un conte?