un cotxe es va acostar fins al restaurant, ni els cambrers es van adonar que aquell cotxe portava records del passat, un passat que no havien oblidat. Aquell cotxe va aparcar, va parar el motor i del costat del copilot en va sortir una noia amb un vestit negre, envoltada d'un mocador que li tapava el coll i unes ulleres que amagaven uns ulls verds. Es va acostar al restaurant on de joveneta havia tingut moments i moments. Es va treure les ulleres i va contemplar amb alegria melancòlica. Es va acostar a un dels cambrers que es trobava a darrere de la barra.

- No has canviat gens! - va dir aquella dona amb un somriure als llavis. El cambrer se la va mirar intentant recordar qui era. - veig que no em reconeixes... - va respondre seguint amb el seu somriure.

Seguidament van entrar un home amb dos nens petits que l'acompanyaven agafats de la mà. Es van acostar a la dona que havia parlat. Les seves mirades es van creuar i la dona va agafar a un dels nens a coll.

- Que voleu una taula? - Va preguntar el cambrer amb un to simpàtic. Va veure la nena que la mare portava a coll, era la mateixa imatge d'aquella nena irresponsable i malcriada que li agradava tant. Era la viva imatge d'aquell record que volia oblidar per no fer-se més mal. - Carlota? - Va preguntar amb un deix de por incomprensible.

Els ulls d'aquella dona es van il·luminar, en part, recordava quan el seu nom sortia d'aquella boca de pinyó, era la mateixa de sempre. Va somriure encara més, el seu cor va augmentar les pulsacions. un moment de silenci es va apoderar d'aquells personatges.

- Quant de temps! què hi fas tu per aquí? - El cambrer el va trencar amb una pregunta tonta i sense sentit.
- Vinc a dinar al lloc on vaig créixer.

Sabia que no podia esperar més, la seva llista s'escurçava i els seus últims dies també. En el fons li feia por desaparèixer del planeta per convertir-se en cendra però es mantenia alegre anhelant que tot això fos un malson passatger.

De vegades s'asseia a la vora dels coloms de plaça Catalunya, se'ls mirava mentre voleiaven amunt i avall, gaudia d'estonetes a l'ombra mentre descansava. Sentia que aviat aquelles alegries s'acabarien. Ja no podria veure al Joan somrient, ni les abraçades que li feia a les nits, ni els coloms volar, ni les baralles que podia tenir amb la gent. Se li acabaven les hores i les havia d'aprofitar fins a la última respiració.

A poc a poc la seva malaltia se la menjava per dins, silenciosament, sense parar ni un sol segon per deixar-la respirar. Tenia deliris i el seu humor canviava segons el que li semblava. Cada cop es desesperava i no hi havia nit que no plorés per les hores que havia perdut inútilment.

Es va aixecar lentament, es va posar a caminar i amb un somriure ben gran va cridar al mig de la plaça.

- Sigueu feliços!

Després va treure un paperet de la butxaca i va tatxar l'últim punt de la llista.

Tenia ganes de volar, de posar els peus sobre els núvols i de passejar-se per la denominada llibertat. De poder veure les persones com a formigues i gaudir d'una estona de soledat. Tenia ganes de sentir les onades sota la immensa mar i de desenterrar els tresors que amagava el planeta. Jugava a fer volteretes per l'aire mentre les grans ales aixecaven el vol cap a l'infinit. Era simple, desitjava desaparèixer de la terra per trobar-se en un món que tota la vida l'havia fet somiar. Era ple de prats verds, de muntanyes dolces que la portaven fins a les altures més altes, d'animalons que et saludaven amb la seva mirada i de persones que et desitjaven el bon dia de tot cor.

Tenia mal de cap. Ajaguda a sobre el llit, es fregava el front amb el palmell de la mà. Tancava els ulls perquè els forts batecs que sentia paressin un instant. Es va aixecar, tot i que les cames pesessin, va avançar fins a la cuina i es va prendre una pastilla guardada a l'armari. Dolçament va acariciar el got, com si li hagués de curar tots els mals. les cames, plenes de cicatrius, explicaven diferents històries. Els colzes, blaus de tants cops. No entenia què passava...

Qui era ell? Què hi feia en aquell llit? Què volia dir amb tot allò?

Tot i els dubtes, va somriure, tot i no recordar res, va pensar amb les bones estones que podria haver passat sense el seu marit.

- Hòstia! - Va exclamar. Fins aquell moment no va recordar que el seu marit arribaria a les 3. Havia d'arreglar-ho tot. Es va acostar lentament i freda cap al desconegut, va agafar la roba que li va semblar seva i li va allargar perquè es vestís. - Has de marxar. El meu marit arribarà en qualsevol moment. Com pots suposar tu i jo no ens coneixem de res, per tant, no et vull veure més per aquí.

Sense posar una paraula després del punt, el noi va marxar. Un somriure viciós, va sorgir dels seus llavis. Va assentir amb el cap i es va vestir tant de pressa com va poder. Va avançar cap a la porta amb serenor, amb els ulls brillants i la comissura dels llavis pujats.

Per uns segons, el va voler retenir, però sabia que si ella donava peu a alguna suposició, el seu marit l'estiraria dels cabells. També ho pagaria ell i valia més guardar el secret en la seva memòria.

Encara no s'havia aixecat del llit, a les dotze del migdia el seu cos estava mig mort sota la manta.
- Quin fred que carda.
Es va inclinar, amb el cap que donava tombs i les ganes de vomitar. Amb ressaca, va intentar posar els peus a terra.
La nit havia estat llarga, els flaixos li venien a la memòria amb petites descàrregues que li feien mal. Quatre gots de whisky amb llimona, sise cerveses i cares estranyes que somreien al seu voltant.
- Un, dos, tres, quatre,...
Comptava per tornar a perdre el món de vista, volia oblidar les barbaritats que havia fet ahir.
- Mai més... No em deixaré entabanar mai més.
No era la primera vegada que ho deia.
- Molt bon dia, bombonet.
Una veu greu i poc coneguda va fer-la sorprendre a la seva habitació.
- Qui cony ets tu? - Va preguntar escèptica. Mirava de buscar-lo a la seva memòria però no obtenia una resposta clara.
- L'home que canviarà la teva vida. - Va respondre seriosament, amb contundència.
La noia va riure. Qui s'ho havia de creure?

Era una nena, una nena ben petita. T'esperava amb tota la il·lusió del món darrere la porta, asseguda en el terra mirava el pom de la porta fixament, com si hagués de girar-lo amb la ment i obrir-la abans que tu possesis les claus al pany.

Es barallava amb la seva mare a altes hores de la nit per no anar a dormir fins que no et donés el petó de bona nit. Somreia orgullosa cada vegada que pronunciava el teu nom, perquè eres tu.

I li has caigut als peus. Ara ni arribes a la sola d'una sabata. Has destrossat una infància, una innocència i la vida d'una nena de 10 anys.

Ha hagut d'aprendre a valorar el que tenia, ha hagut de conèixer que les tragèdies no fan acabar el món. Ha fet que els contes no tinguéssin tanta importància, perquè sabia que els finals feliços no passaven a la realitat.

I encara ets tu l'indignat? No em facis riure.

T'esperava cada nit al portal, amb l'esperança que baixessis les escales de pressa, sense pausa. Encara mantenia l'esperança que obriries els ulls i marxaries amb mi. Ben lluny. Agafaries les quatre coses que necessitaries i baixaries les escales sense mirar enrere.

Ho havia de reconèixer. No entenia com encara aguantaves aquells brots d'odi, aquells insults cap a tu i el teu fill. Era tant difícil fugir amb mi? Ho hauries tingut tot, hauria estat el millor pare, el millor amant, el millor company de copes, el millor amic...

I et segueixo esperant cada nit al teu portal. Segueixo tenint l'esperança que algun dia baixaràs les escales de pressa, amb la felicitat als ulls i un somriure als llavis, dient:

- La meva vida, és meva.

Somreia amb facilitat, feia veure que dormia mentre escoltava les seves passes. Es va curvar ensenyant l'esquena per sobre dels llençols. Es va amagar la cara amb les mans i els cabells li van caure per sobre del nas. Es va remoure, fingint una mica de molèstia per la llum de l'habitació.

Va obrir un ullet, buscant el reflexe d'ell a la finestra, així vigilava si vindria aviat. No el va veure. va tornar a tancar els ulls.

Un segons més tard va notar una mà que l'acariciava, suaument, intentant que no es despertés. Va somriure més, el seu cor anava molt de pressa. Uns llavis es van acostar als seus cabells i amb tendresa la va besar. En aquell moment aquella noia s'estava desfent.

Orgullosa, no es va girar per tornar-li el petó. En el seu cap rondava la sorpresa d'haver fet que aquell cor tan fred es calentés una mica.

Va haver de callar. La van obligar a callar i no va poder fer res més que... callar.


#sensesenyal