- 1, 2, 3,...5,...8 i 10! – Cantava la Joana contra la paret de l’habitació. Es va girar ràpidament i amb un salt va arribar a la porta. La va obrir i mentre mirava a banda i banda avançava pel passadís buscant-lo.

En Marc s’amagava sempre molt bé, era un especialista en buscar llocs intrèpids i poc comuns per no ésser vist. Aquesta vegada havia repetit, la seva imaginació començava a disminuir a mesura que passaven els anys. Ningú hauria dit que dos amics de vint anys encara jugarien a fet i amagar.

- Marc, saps que al final et trobaré! – cridava ella per sentir en alguna part de la casa el seu riure nerviós. I el va sentir. La Joana va córrer cap a la cuina en dos segons, es va posar a buscar per sota la taula i a dins dels armaris, encara recorda quan el Marc es va congelar perquè havia decidit amagar-se dins de la nevera. La va obrir per si de cas. No hi era. “Potser s’ha escapolit?” va pensar ella. Va tornar a cridar les mateixes paraules que abans però aquesta vegada no va sentir res. Començava a posar-se nerviosa, aquesta vegada perdria i a ella no li agradava.

-Va, Marc! On ets? – Va preguntar ella amb un somriure torçat. Va buscar-lo durant dues hores sense parar, necessitava trobar-lo. Encara no havia entès que el Marc havia marxat. La Joana va seure al terra mig decebuda per la situació. Portava des de feia deu anys buscant-lo per la casa tot i saber que ell ja no tornaria mai més.