Em vaig aixecar de la cadira, mig morta. Necessitava entendre el que realment m'estava passant. Vaig buscar un punt per arrepenjar-me, m'estava marejant. No em podia passar, a mi no. No podia. Vaig tancar el ulls, era un somni, segur que era un somni. Els vaig obrir i seguia al mateix lloc a on m'havia quedat. Vaig avançar cap a la paret, blanca, pura, perfecta.
-FILLA DE PUTA! - Vaig cridar a la paret sense saber perquè. Vaig donar un cop de puny contra ella. No em sentia gens bé. Vaig notar el dolor a les mans, la sang corria pel canell. M'havia trencat l'os d'un dels dits. No plorava, no volia admetre el què estava passant. - NO, ELLA NO! - Vaig seguir cridant a l'home que seia darrere la taula. Em sentia un zombie. Ja no em sentia ni persona. Vaig agafar la meva mà amb furia tot i el dolor que em provocava i vaig apretar. Necessitava dessangrar-me no podia seguir aquí, necessitava fotre el camp d'aquesta vida. Estava totalment sola dins aquest maleït món.

Aquell home em va agafar, immobilitzant-me. Va començar a patir de veritat.
- Per molt que et facis mal, no tornarà. - Va dir pacientment mentre em forçava a separar les mans.
- FILL DE PUTA! DEIXA'M! VULL MARXAR AMB ELLA! - Vaig contestar escupint a la seva cara.
Va aconseguir que les meves mans deixessin de fer força. El volia veure mort, volia veure a tothom mort. Volia que tornés ella.

Què faria jo sense ella, sense els seus somriures, sense la seva mirada dolça, sense la seva alegria. No podia viure sense ella. I ara m'havia deixat en un món que no volia viure sola. Vaig separar-me com vaig poder d'ell. La meva mà ja no responia.
vaig caure a terra de cul i ell es va ajupir. Em va abraçar. La seva calor, els seus braços. Un interruptor va fer que comencés a plorar.

- VULL LA MEVA NENA! La vull... - La meva veu es va anar apagant cada vegada més. La desesperació, la tristesa. Encara no m'ho podia creure. La meva filla ja no estava amb mi. M'havia deixat sola.