un cotxe es va acostar fins al restaurant, ni els cambrers es van adonar que aquell cotxe portava records del passat, un passat que no havien oblidat. Aquell cotxe va aparcar, va parar el motor i del costat del copilot en va sortir una noia amb un vestit negre, envoltada d'un mocador que li tapava el coll i unes ulleres que amagaven uns ulls verds. Es va acostar al restaurant on de joveneta havia tingut moments i moments. Es va treure les ulleres i va contemplar amb alegria melancòlica. Es va acostar a un dels cambrers que es trobava a darrere de la barra.

- No has canviat gens! - va dir aquella dona amb un somriure als llavis. El cambrer se la va mirar intentant recordar qui era. - veig que no em reconeixes... - va respondre seguint amb el seu somriure.

Seguidament van entrar un home amb dos nens petits que l'acompanyaven agafats de la mà. Es van acostar a la dona que havia parlat. Les seves mirades es van creuar i la dona va agafar a un dels nens a coll.

- Que voleu una taula? - Va preguntar el cambrer amb un to simpàtic. Va veure la nena que la mare portava a coll, era la mateixa imatge d'aquella nena irresponsable i malcriada que li agradava tant. Era la viva imatge d'aquell record que volia oblidar per no fer-se més mal. - Carlota? - Va preguntar amb un deix de por incomprensible.

Els ulls d'aquella dona es van il·luminar, en part, recordava quan el seu nom sortia d'aquella boca de pinyó, era la mateixa de sempre. Va somriure encara més, el seu cor va augmentar les pulsacions. un moment de silenci es va apoderar d'aquells personatges.

- Quant de temps! què hi fas tu per aquí? - El cambrer el va trencar amb una pregunta tonta i sense sentit.
- Vinc a dinar al lloc on vaig créixer.

Sabia que no podia esperar més, la seva llista s'escurçava i els seus últims dies també. En el fons li feia por desaparèixer del planeta per convertir-se en cendra però es mantenia alegre anhelant que tot això fos un malson passatger.

De vegades s'asseia a la vora dels coloms de plaça Catalunya, se'ls mirava mentre voleiaven amunt i avall, gaudia d'estonetes a l'ombra mentre descansava. Sentia que aviat aquelles alegries s'acabarien. Ja no podria veure al Joan somrient, ni les abraçades que li feia a les nits, ni els coloms volar, ni les baralles que podia tenir amb la gent. Se li acabaven les hores i les havia d'aprofitar fins a la última respiració.

A poc a poc la seva malaltia se la menjava per dins, silenciosament, sense parar ni un sol segon per deixar-la respirar. Tenia deliris i el seu humor canviava segons el que li semblava. Cada cop es desesperava i no hi havia nit que no plorés per les hores que havia perdut inútilment.

Es va aixecar lentament, es va posar a caminar i amb un somriure ben gran va cridar al mig de la plaça.

- Sigueu feliços!

Després va treure un paperet de la butxaca i va tatxar l'últim punt de la llista.

Tenia ganes de volar, de posar els peus sobre els núvols i de passejar-se per la denominada llibertat. De poder veure les persones com a formigues i gaudir d'una estona de soledat. Tenia ganes de sentir les onades sota la immensa mar i de desenterrar els tresors que amagava el planeta. Jugava a fer volteretes per l'aire mentre les grans ales aixecaven el vol cap a l'infinit. Era simple, desitjava desaparèixer de la terra per trobar-se en un món que tota la vida l'havia fet somiar. Era ple de prats verds, de muntanyes dolces que la portaven fins a les altures més altes, d'animalons que et saludaven amb la seva mirada i de persones que et desitjaven el bon dia de tot cor.

Tenia mal de cap. Ajaguda a sobre el llit, es fregava el front amb el palmell de la mà. Tancava els ulls perquè els forts batecs que sentia paressin un instant. Es va aixecar, tot i que les cames pesessin, va avançar fins a la cuina i es va prendre una pastilla guardada a l'armari. Dolçament va acariciar el got, com si li hagués de curar tots els mals. les cames, plenes de cicatrius, explicaven diferents històries. Els colzes, blaus de tants cops. No entenia què passava...

Qui era ell? Què hi feia en aquell llit? Què volia dir amb tot allò?

Tot i els dubtes, va somriure, tot i no recordar res, va pensar amb les bones estones que podria haver passat sense el seu marit.

- Hòstia! - Va exclamar. Fins aquell moment no va recordar que el seu marit arribaria a les 3. Havia d'arreglar-ho tot. Es va acostar lentament i freda cap al desconegut, va agafar la roba que li va semblar seva i li va allargar perquè es vestís. - Has de marxar. El meu marit arribarà en qualsevol moment. Com pots suposar tu i jo no ens coneixem de res, per tant, no et vull veure més per aquí.

Sense posar una paraula després del punt, el noi va marxar. Un somriure viciós, va sorgir dels seus llavis. Va assentir amb el cap i es va vestir tant de pressa com va poder. Va avançar cap a la porta amb serenor, amb els ulls brillants i la comissura dels llavis pujats.

Per uns segons, el va voler retenir, però sabia que si ella donava peu a alguna suposició, el seu marit l'estiraria dels cabells. També ho pagaria ell i valia més guardar el secret en la seva memòria.