Les tardes cada cop allargaven les estones de sol, i ella, asseguda en un banc d'aquella petita plaça mirava tot el que no tenia. Ho mirava amb ràbia, impotència i dolor. Era enveja. Enveja per no tenir tot el que ella volia i els altres sí, avaricia per desitjar-ho tot i només tot, acaparar tot el que fos possible a les seves mans, tot el que capigués. Unes mans tendres, suaus, petitones, unes mans que encara eren de nena...

Ho havia volgut tot, havia lluitat per voler aconseguir-ho tot: Crear un món que només els somnis el poden fer realitat. I mai va tenir en compte que, el que realment necessitava era el que tenia més a prop seu. Ni grans cases, ni molts diners, ni una vida de color rosa.

Es va centrar tant en buscar aquella felicitat com a objectiu, que no es va saber adonar de les possibilitats que la vida li regalava, les alegries dels moments i fins i tot les petites dosis de felicitat quan saps valorar el que tens. Sense voler massa.

Feia dies que no hi tornava, entre una cosa i l'altra havia deixat els meus costums en un costat.  Em vaig acostar a l'oficina de correus i vaig deixar tres paquets per enviar. El primer era ple d'avions de paper, el segon de vaixells i el tercer de girafes de paper. Vaig omplir amb les adreces que aquell dia tocaven i me'n vaig anar sense dir res.

Havia enviat tres paquets plens d'imaginació a tres persones desconegudes, la gent necessita imaginació, ja que amb el temps anem perdent aquesta qualitat tan poderosa tot substituint-la per d'altres que per la societat semblen més lògiques i útils.

Vaig seure a la plaça del poble, observant la gent que passava a corre-cuita concentrats en el seu món, sense pensar que vivien la vida marcant-se objectius i buscant la manera d'aconseguir-los a tota costa, res més que això. I no se n'adonaven que deixaven de gaudir dels minuts, dels moments que el destí li havia concedit amb tota satisfacció, i no se n'adonaven fins que ja havien fet mal a moltes persones i allò se'ls tornava en contra. Perquè tot el que puja, tard o d'hora acaba baixant.

Però jo simplement sóc un pobre boig, que passeja pel carrer sense cap ilusió, ningú em creuria si jo parlés.

Es van aixecar al matí ben d'hora. Havien preparat les maletes el dia abans ja que eren conscients que el dia següent no tindrien temps. I així era. Van sortir escopetejats de casa, sense esmorçar ni dutxar-se. Era massa tard tot i haver-se llevat a les sis.

Van creuar la carretera pel pas de zebra, van córrer pels carrers de la ciutat, havien d'estar en deu minuts esperant el seu tren. Aquell tren que solucionaria tots els seus problemes. Aquell viatge era la clau de tot i ells ho anaven a perdre... Van arribar a l'estació, esbufegant. L'altaveu va anunciar l'arribada del tren. Amb els bitllets a la mà, es van disposar a fer l'última carrera fins a les portes del vagó. Van oblidar per un segon qui eren convertint-se en màquines de córrer. Van baixar les escales mecàniques amb velocitat, arribat a l'andana correcta. Van seguir el seu trajecte fins que el xiulet de les portes van fer-les tancar. Dos segons i s'haguéssin pogut escapar junts.