10 de maig 2010
L'últim adéu, disfruta'l
- Deixa-ho estar. No creus? Ja has fet prou mal. No vulguis arreglar les coses, i encara menys, ara.
- Però Joana, t'ho necessito dir. De veritat que no t'he volgut mai fer mal.
- I de què et serveix lamentar-te? Si el què està fet ja està fet.
- Vull que em perdonis, que tornem a començar des de zero. Vull que em tornis a dir t'estimo i que em jutgis pel que vam viure junts.
- Et jutjaré pel que fas i últimament no ets gran cosa.
- Joana.... ho sento. Ja sé que no tinc excuses.
- Doncs ja esta tot dit, oi? Perfecte. Has acabat? Vull marxar d' aquí.
- Si vols marxar... cap problema, no t'ho impediré. Però et vull assegurar que no ho volia fer de veritat.
- Sí sí, com tu diguis. Adéu.
Així és com la Joana va decidir oblidar qualsevol cosa que tingués la paraula amor i tots els seus derivats. Així és com ella va triar el camí més solitari. Així és com ella va caure per darrer cop amb la mateixa pedra que li havia causat tantes ferides per tot el cos.
8 de maig 2010
un any
Aviat el meu bloc farà un anyet!
Moltes gràcies a totes les persones que sovint m'han anat comentant o simplement m'han llegit per pur gust. Gràcies a tots aquells anònims que gaudeixen de la meva lectura darrere una pantalla d'ordinador i em feliciten en silenci.
Només volia donar les gràcies a tothom i espero que això no canviï mai.
Mercè
5 de maig 2010
és o no és?
Sota una mirada confosa, només hi podia trobar desig. Un desig incontrolable d'acostar-se a aquells llavis que la feien tornar boja, que la incitaven a jugar tota la nit, que la destrossaven per dins. Se sentia atreta i confosa alhora. Jugava amb els seus sentiments, reconstruïa somnis i els trencava altre cop. Se sentia intensament idiota. Una noia que havia madurat, tornava a somniar com una nena de deu anys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
