Encara no s'havia aixecat del llit, a les dotze del migdia el seu cos estava mig mort sota la manta.
- Quin fred que carda.
Es va inclinar, amb el cap que donava tombs i les ganes de vomitar. Amb ressaca, va intentar posar els peus a terra.
La nit havia estat llarga, els flaixos li venien a la memòria amb petites descàrregues que li feien mal. Quatre gots de whisky amb llimona, sise cerveses i cares estranyes que somreien al seu voltant.
- Un, dos, tres, quatre,...
Comptava per tornar a perdre el món de vista, volia oblidar les barbaritats que havia fet ahir.
- Mai més... No em deixaré entabanar mai més.
No era la primera vegada que ho deia.
- Molt bon dia, bombonet.
Una veu greu i poc coneguda va fer-la sorprendre a la seva habitació.
- Qui cony ets tu? - Va preguntar escèptica. Mirava de buscar-lo a la seva memòria però no obtenia una resposta clara.
- L'home que canviarà la teva vida. - Va respondre seriosament, amb contundència.
La noia va riure. Qui s'ho havia de creure?

Era una nena, una nena ben petita. T'esperava amb tota la il·lusió del món darrere la porta, asseguda en el terra mirava el pom de la porta fixament, com si hagués de girar-lo amb la ment i obrir-la abans que tu possesis les claus al pany.

Es barallava amb la seva mare a altes hores de la nit per no anar a dormir fins que no et donés el petó de bona nit. Somreia orgullosa cada vegada que pronunciava el teu nom, perquè eres tu.

I li has caigut als peus. Ara ni arribes a la sola d'una sabata. Has destrossat una infància, una innocència i la vida d'una nena de 10 anys.

Ha hagut d'aprendre a valorar el que tenia, ha hagut de conèixer que les tragèdies no fan acabar el món. Ha fet que els contes no tinguéssin tanta importància, perquè sabia que els finals feliços no passaven a la realitat.

I encara ets tu l'indignat? No em facis riure.