T'esperava cada nit al portal, amb l'esperança que baixessis les escales de pressa, sense pausa. Encara mantenia l'esperança que obriries els ulls i marxaries amb mi. Ben lluny. Agafaries les quatre coses que necessitaries i baixaries les escales sense mirar enrere.

Ho havia de reconèixer. No entenia com encara aguantaves aquells brots d'odi, aquells insults cap a tu i el teu fill. Era tant difícil fugir amb mi? Ho hauries tingut tot, hauria estat el millor pare, el millor amant, el millor company de copes, el millor amic...

I et segueixo esperant cada nit al teu portal. Segueixo tenint l'esperança que algun dia baixaràs les escales de pressa, amb la felicitat als ulls i un somriure als llavis, dient:

- La meva vida, és meva.