Era única, simplement única en la seva espècie. Podríem dir que era una barreja de misteri, passió, innocència i curiositat. Era una nena vestida de dona, la pura imatge de la temptació més amagada, més secreta. Era ella mateixa, irrepetible, impressionant.

buscava alguna cosa diferent i ella va ser la gran troballa. De tota la meva vida...

Ja no quedaven paraules. Una mirada, un somriure tens i unes ganes boges de fugir d'aquella situació. Era simple, sense gaire complicació. Era el seu final. Es va aixecar sense dir res i va avançar fins a la porta, sola, sense ningú que l'acompanyés. Era la seva decisió. Es va girar per última vegada i va buscar la mirada del seu company. Estava trist i destrossat. Les seves mirades no es van retrobar. Era el moment. Va agafar el mànec de la porta i va sortir del bar, tal i com havia entrat abans: sense res. Era ella mateixa. Va mirar endavant i va emprendre el camí que feia temps que hauria d'haver seguit. Vivint la vida al màxim.

S'estava fent tard. Havia de tornar a casa però la por li impedia qualsevol moviment entorn a aquell objectiu. Va voler lluitar, però seguia quieta a la cadira d'aquell bar que estava a punt de tancar. Va abaixar la mirada, va observar les seves mans i les va tancar a l'instant que va repassar les rascades i l'ungla partida per la meitat, encara tenia residus de sang que no marxaven. Li feia mal. Més mal li feia el cor o les llàgrimes que baixaven per les galtes. Si decidia tornar, la tornaria a agafar pels braços amb força i l'estamparia contra al terra com un objecte més de la casa. Tornava tard i ell s'enfadaria.

Va decidir que aquella nit dormia al carrer. A qualsevol racó d'aquella gran ciutat. Segur que aquell refugi seria molt millor que tota la calor d'aquella casa.