I després d'hores sense tenir una miqueta de temps per menjar, el pobre noi es va veure atrapat per la mirada d'una nena encuriosida per les seves pintes. Somreia dissimuladament, feia caure les seves trenes daurades sobre les espatlles i lluïa un vestit blanc com l'escuma del mar i unes sabatetes vermelles que brillaven sota el sol de diumenge. Era maca, molt maca. Les dues mirades es van quedar quietes, expectants, esperant un moviment que els tregués d'aquella petita bombolla que s'havia creat al seu voltant. I així va ser. Un home alt, d'uns quaranta anys, amb barba i vestit elegant va agafar la nena pel braç i, carinyosament, se la va emportar cap a l'interior del vaixell. El nen va descobrir que la vida tampoc era tan dolenta...

- Pots deixar d'escridassar-me d'aquesta manera, desgraciat!
- Calla, mala puta. Et faré empassar totes les paraules que has pronunciat fins ara. Desitjaràs no haver nascut mai.
- Ara el que més desitjo es que fotis el camp de casa meva.
- no marxaré mai. Saps que em necessites com l'aire que respires, que m'estimes, que m'adores... Faries qualsevol cosa per mi.
- T'ESTIMAVA! Però amb el temps he descobert que tu, això, no ho entens. Fora.

Un cop sec ressona al pis d'aquella noia desesperada per fugir. Cau a terra.

-A mi no em parlis així! M'entens! he fet molt per tu i m'has de tractar tal i com em mereixo!
- Ja ho faig...
- No ho fas! en comptes de dir tonteries, ja hauries d'estar fent el sopar!
- Fora de casa meva.
- Aixeca't del terra, que no veus que fàs pena aquí. totes les dones sou unes dèbils. Us creieu ser qualsevol cosa, capaces de continuar la vida de qualsevol manera... però és mentida! Em necessites i...

El tret d'una pistola fa que la bala, que ella guardava sota el coixí desde feia molt de temps, es dispari contra l'estomac d'aquell marit que no la deixa ni respirar. Per sort, ja s'havia acabat tot.

la Carlota ja no se sent tan trista, les estones al costat del sol han fet que les seves llàgrimes s'assequessin. La Carlota ja està més calmada, els crits d'agonia i dolor han cessat per sempre més. Ara és feliç, ara està contenta. La Carlota ja no sentirà dolor, ni veurà aquelles parets blanques que la oprimien cada dia, ni el senyor que la obligava a pendre's una simple medicació que no curava res, ni els seus pares, ni germans, ni aquella persona que tan s'estimava... Res. Simplement, passarà les hores mortes al costat del sol gaudint de la quietud d'un paradís perdut.

En el fons dels teus ulls encara puc observar un petit raig d'esperança. Es petitonet però persistent. En el fons encara tens ganes de continuar lluitant, mantenir el teu estat d'alerta per si l'enemic es mostra dèbil i atacar en el moment oportú. Sé que busques qualsevol motiu aparentment bo per seguir endavant, encara que saps que no n'hi ha cap de gaire consistent.