4 de des. 2012
seré una nena per sempre
La Marina era càlida, somrient, dolça i juganera. Li
agradaven els gelats de trufa i les cançons nyonyes d’abans d’anar a dormir. S’abraçava
als ossets de peluix i es pintava els llavis per fer-se la nena gran. Es posava
els talons de la seva mare, s’enroscava el coll amb un collaret de perles
blanques i brillants i es vestia amb les seves millors gales.
Ningú ho diria que aquella nena tenia més cap que d’altres
que es consideraven adults. Responia amb intel·ligència i eficàcia, no es
deixava portar per ningú i ella coneixia el que més li convenia. La Marina era
una nena especial. De vegades s’escapava de casa, passejava pels carrers de
Barcelona i imitava la gent que més li cridava l’atenció. Es perdia sempre i
retrobava el camí de tornada amb facilitat.
Però les coses canvien i ella també ho sap.
- - Jo mai seré gran!
- - Fer-se gran és molt bonic! – contestava la seva
mare amb una veu dolça i afinada.
-
No vull perdre l’alegria per la feina o els diners,
ni deixar de tenir por de la foscor perquè no queda bé, ni posar-me trista
perquè algú no m’estima. – va respirar dos segons i va puntualitzar – els meus
ossets m’estimen molt. No vull tenir vergonya per portar els llavis mal pintats,
ni vull que la gent se’n rigui de mi perquè no porto els vestits que volen
ells. Vull seguir dient que no i no avergonyir-me perquè em poso a plorar si no
ho aconsegueixo.
- - Però et faràs gran igualment... – va replicar la
seva mare.
- - Però no perdré la imaginació, ni les pors, ni
faré veure que sóc seriosa perquè la gent em digui “molt ben fet!”, ni m’avergonyiré
de ser com sóc.
23 de nov. 2012
observa bé
Dos quarts de cinc, una plaça, nens que jugaven a fet i
amagar, els dos bars que competien per tenir més clients estaven plens. La
Carlota es mirava la situació des del banc de sempre, escrivia gargots a la
llibreta i de tant en tant esperava trobar un canvi en aquella rutina que et
feia tancar els ulls i somiar altres llocs. Ni una pedra fora de lloc, ni una
persona nova que augmentés la curiositat dels que estaven presents, era tranquil.
Avorrit.
Es va aixecar en compte, sense fer soroll per tal de no
trencar aquell moment tant obvi, es va posar a caminar i va canviar de banc.
Sense adonar-se’n de la situació, la Carlota no estava sola.
- - Has decidit canviar de banc? Tota una novetat! –
va comentar una veu greu i rovellada pel temps.
- - He decidit trencar la meva rutina. – va contestar
sense aixecar la mirada del foli ple de gargots.
Una mà rugosa la va obligar a posar atenció i es va trobar
asseguda al costat d’un home diferent. Boina de quadrats grisos i blancs que
combinaven amb una gavardina negra i uns pantalons de pana. Portava una barba
de tres dies i les seves celles eren gruixudes i negres. Llavis rosats pel
fred, molsuts i marcats i aquelles mans...
- - Has vist que quan els nens juguen a fet i
amagar, sempre busquen el mateix amagatall? – va preguntar sabent que la
resposta seria negativa. Ni la Carlota ni els clients dels dos bars s’hi havien fixat
mai. – Fins i tot la rutina pot ser interessant, petita. Només cal que observis bé.
3 de set. 2012
On ets?
- 1, 2, 3,...5,...8 i 10! – Cantava la Joana contra la paret
de l’habitació. Es va girar ràpidament i amb un salt va arribar a la porta. La
va obrir i mentre mirava a banda i banda avançava pel passadís buscant-lo.
En Marc s’amagava sempre molt bé, era un especialista en
buscar llocs intrèpids i poc comuns per no ésser vist. Aquesta vegada havia
repetit, la seva imaginació començava a disminuir a mesura que passaven els
anys. Ningú hauria dit que dos amics de vint anys encara jugarien a fet i
amagar.
- Marc, saps que al final et trobaré! – cridava ella per
sentir en alguna part de la casa el seu riure nerviós. I el va sentir. La Joana
va córrer cap a la cuina en dos segons, es va posar a buscar per sota la taula
i a dins dels armaris, encara recorda quan el Marc es va congelar perquè havia
decidit amagar-se dins de la nevera. La va obrir per si de cas. No hi era. “Potser
s’ha escapolit?” va pensar ella. Va tornar a cridar les mateixes paraules que
abans però aquesta vegada no va sentir res. Començava a posar-se nerviosa,
aquesta vegada perdria i a ella no li agradava.
-Va, Marc! On ets? – Va preguntar ella amb un somriure
torçat. Va buscar-lo durant dues hores sense parar, necessitava trobar-lo.
Encara no havia entès que el Marc havia marxat. La Joana va seure al terra mig
decebuda per la situació. Portava des de feia deu anys buscant-lo per la casa
tot i saber que ell ja no tornaria mai més.
29 de jul. 2012
Creia que t'havia oblidat
un cotxe es va acostar fins al restaurant, ni els cambrers es van adonar que aquell cotxe portava records del passat, un passat que no havien oblidat. Aquell cotxe va aparcar, va parar el motor i del costat del copilot en va sortir una noia amb un vestit negre, envoltada d'un mocador que li tapava el coll i unes ulleres que amagaven uns ulls verds. Es va acostar al restaurant on de joveneta havia tingut moments i moments. Es va treure les ulleres i va contemplar amb alegria melancòlica. Es va acostar a un dels cambrers que es trobava a darrere de la barra.
- No has canviat gens! - va dir aquella dona amb un somriure als llavis. El cambrer se la va mirar intentant recordar qui era. - veig que no em reconeixes... - va respondre seguint amb el seu somriure.
Seguidament van entrar un home amb dos nens petits que l'acompanyaven agafats de la mà. Es van acostar a la dona que havia parlat. Les seves mirades es van creuar i la dona va agafar a un dels nens a coll.
- Que voleu una taula? - Va preguntar el cambrer amb un to simpàtic. Va veure la nena que la mare portava a coll, era la mateixa imatge d'aquella nena irresponsable i malcriada que li agradava tant. Era la viva imatge d'aquell record que volia oblidar per no fer-se més mal. - Carlota? - Va preguntar amb un deix de por incomprensible.
Els ulls d'aquella dona es van il·luminar, en part, recordava quan el seu nom sortia d'aquella boca de pinyó, era la mateixa de sempre. Va somriure encara més, el seu cor va augmentar les pulsacions. un moment de silenci es va apoderar d'aquells personatges.
- Quant de temps! què hi fas tu per aquí? - El cambrer el va trencar amb una pregunta tonta i sense sentit.
- Vinc a dinar al lloc on vaig créixer.
- No has canviat gens! - va dir aquella dona amb un somriure als llavis. El cambrer se la va mirar intentant recordar qui era. - veig que no em reconeixes... - va respondre seguint amb el seu somriure.
Seguidament van entrar un home amb dos nens petits que l'acompanyaven agafats de la mà. Es van acostar a la dona que havia parlat. Les seves mirades es van creuar i la dona va agafar a un dels nens a coll.
- Que voleu una taula? - Va preguntar el cambrer amb un to simpàtic. Va veure la nena que la mare portava a coll, era la mateixa imatge d'aquella nena irresponsable i malcriada que li agradava tant. Era la viva imatge d'aquell record que volia oblidar per no fer-se més mal. - Carlota? - Va preguntar amb un deix de por incomprensible.
Els ulls d'aquella dona es van il·luminar, en part, recordava quan el seu nom sortia d'aquella boca de pinyó, era la mateixa de sempre. Va somriure encara més, el seu cor va augmentar les pulsacions. un moment de silenci es va apoderar d'aquells personatges.
- Quant de temps! què hi fas tu per aquí? - El cambrer el va trencar amb una pregunta tonta i sense sentit.
- Vinc a dinar al lloc on vaig créixer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
