"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic
27 de des. 2011

Un estrany a l'habitació

Encara no s'havia aixecat del llit, a les dotze del migdia el seu cos estava mig mort sota la manta.
- Quin fred que carda.
Es va inclinar, amb el cap que donava tombs i les ganes de vomitar. Amb ressaca, va intentar posar els peus a terra.
La nit havia estat llarga, els flaixos li venien a la memòria amb petites descàrregues que li feien mal. Quatre gots de whisky amb llimona, sise cerveses i cares estranyes que somreien al seu voltant.
- Un, dos, tres, quatre,...
Comptava per tornar a perdre el món de vista, volia oblidar les barbaritats que havia fet ahir.
- Mai més... No em deixaré entabanar mai més.
No era la primera vegada que ho deia.
- Molt bon dia, bombonet.
Una veu greu i poc coneguda va fer-la sorprendre a la seva habitació.
- Qui cony ets tu? - Va preguntar escèptica. Mirava de buscar-lo a la seva memòria però no obtenia una resposta clara.
- L'home que canviarà la teva vida. - Va respondre seriosament, amb contundència.
La noia va riure. Qui s'ho havia de creure?




Pròximanent
13 de des. 2011

Era només una nena

Era una nena, una nena ben petita. T'esperava amb tota la il·lusió del món darrere la porta, asseguda en el terra mirava el pom de la porta fixament, com si hagués de girar-lo amb la ment i obrir-la abans que tu possesis les claus al pany.

Es barallava amb la seva mare a altes hores de la nit per no anar a dormir fins que no et donés el petó de bona nit. Somreia orgullosa cada vegada que pronunciava el teu nom, perquè eres tu.

I li has caigut als peus. Ara ni arribes a la sola d'una sabata. Has destrossat una infància, una innocència i la vida d'una nena de 10 anys.

Ha hagut d'aprendre a valorar el que tenia, ha hagut de conèixer que les tragèdies no fan acabar el món. Ha fet que els contes no tinguéssin tanta importància, perquè sabia que els finals feliços no passaven a la realitat.

I encara ets tu l'indignat? No em facis riure.
15 d’oct. 2011

Fugim

T'esperava cada nit al portal, amb l'esperança que baixessis les escales de pressa, sense pausa. Encara mantenia l'esperança que obriries els ulls i marxaries amb mi. Ben lluny. Agafaries les quatre coses que necessitaries i baixaries les escales sense mirar enrere.

Ho havia de reconèixer. No entenia com encara aguantaves aquells brots d'odi, aquells insults cap a tu i el teu fill. Era tant difícil fugir amb mi? Ho hauries tingut tot, hauria estat el millor pare, el millor amant, el millor company de copes, el millor amic...

I et segueixo esperant cada nit al teu portal. Segueixo tenint l'esperança que algun dia baixaràs les escales de pressa, amb la felicitat als ulls i un somriure als llavis, dient:

- La meva vida, és meva.
25 de set. 2011

Amb gel, si us plau

Somreia amb facilitat, feia veure que dormia mentre escoltava les seves passes. Es va curvar ensenyant l'esquena per sobre dels llençols. Es va amagar la cara amb les mans i els cabells li van caure per sobre del nas. Es va remoure, fingint una mica de molèstia per la llum de l'habitació.

Va obrir un ullet, buscant el reflexe d'ell a la finestra, així vigilava si vindria aviat. No el va veure. va tornar a tancar els ulls.

Un segons més tard va notar una mà que l'acariciava, suaument, intentant que no es despertés. Va somriure més, el seu cor anava molt de pressa. Uns llavis es van acostar als seus cabells i amb tendresa la va besar. En aquell moment aquella noia s'estava desfent.

Orgullosa, no es va girar per tornar-li el petó. En el seu cap rondava la sorpresa d'haver fet que aquell cor tan fred es calentés una mica.
18 de set. 2011

Simple, què més s'hauria de dir?

Va seure sobre la seva falda, amb la carona plena de llàgrimes i els genolls pelats. Entre sanglots explicava que li feien mal les ferides, que picaven moltíssim. Amb dos petons al nas i un "si pica és perquè s'està curant", la petita va deixar de plorar. Somreia nerviosa amb la cara envermellida i les galtes humides. Se sentia protegida amb poqueta cosa, era feliç amb els seus cotxes de joguina, amb aquelles nits que la portaven a llocs insospitats de la selva amazònica, amb la seva corona de princesa, amb aquell collaret de perles que l'ajudava a crèixer fins a l'altura de la seva mare.
No necessitava grans proeses, ni objectius, ni manies. No necessitava res de res. Amb dos somriures i tres carícies els seus ulls s'iluminaven representant la felicitat perfecta.

Era senzilla, sense complexes, curiosa. Volia conèixer si la lluna tenia sabor a formatge o si les muntanyes amagaven llops ferotges com en els contes, volia saber si el sol escalfaria tota la seva habitació o si les aranyes del sostre parlaven mentre ella dormia. 

Senzillament, era inconscient que, quan es fes gran, tot allò canviaria. I sense adonar-se.
8 de març 2011

Podem ser moltes coses, però costa més ser nosaltres mateixos.

I mentre es dissolt el sucre en el cafè, pensa com seria de bonic estar, ara mateix, dalt d'un escenari. Demostrar en el món que ella és capaç d'aparentar el que sigui, que és apta per fer gaudir al públic i que la poden omplir d'aplaudiments amb la seva interpretació. S'imagina parlant amb una calavera, com Hamlet, o recitant la poesía de Verdaguer amb la seva dolça veu. S'imagina besant a en Romeu o discutint amb el fantasma de la òpera. I mentre es dissolt el sucre en el cafè, veu que, abans de ser una altra persona, ha de saber qui és ella.
23 de febr. 2011

Els homes no ploren mai...

En Carles portava nits sense dormir. Es va passejar per l’habitació sense un rumb massa fixat. Va Llegir algun que altre titular del vell diari que reposava sobre de la tauleta i mentre lluitava contra l’ insomni requeia davant els seus pensaments. Recordava la nit passada juntament amb la Valèria. Amor, passió, petons i moltes carícies. Se sentia un porc.

Es va limitar a observar la seva dona. Dormia tranquil·la, serena i somrient. Va apagar la llum i se’n va al sofà. Sol. Se sentia molt sol, desesperat i destrossat. La Diana no es mereixia aquell home. Ella era innocent, alegre, dolça i fidel a ell i les seves idees. Ell era un inútil, masclista, malcarat i, ara, un problema més a la vida d’ ella.

Les seves llàgrimes van caure per les galtes vermelles. Es va tapar les mans i va recordar que els homes de veritat no ploraven mai.
17 de febr. 2011

Censura

Va haver de callar. La van obligar a callar i no va poder fer res més que... callar.


#sensesenyal
8 de febr. 2011

No necessitava res més...

Les tardes cada cop allargaven les estones de sol, i ella, asseguda en un banc d'aquella petita plaça mirava tot el que no tenia. Ho mirava amb ràbia, impotència i dolor. Era enveja. Enveja per no tenir tot el que ella volia i els altres sí, avaricia per desitjar-ho tot i només tot, acaparar tot el que fos possible a les seves mans, tot el que capigués. Unes mans tendres, suaus, petitones, unes mans que encara eren de nena...

Ho havia volgut tot, havia lluitat per voler aconseguir-ho tot: Crear un món que només els somnis el poden fer realitat. I mai va tenir en compte que, el que realment necessitava era el que tenia més a prop seu. Ni grans cases, ni molts diners, ni una vida de color rosa.

Es va centrar tant en buscar aquella felicitat com a objectiu, que no es va saber adonar de les possibilitats que la vida li regalava, les alegries dels moments i fins i tot les petites dosis de felicitat quan saps valorar el que tens. Sense voler massa.





I ja ho diuen els savis: quan vols agafar massa sorra, al final se t'acaba escapant per entre els dits.
30 de gen. 2011

la vida és allò que passa mentre nosaltres anem fent plans

Feia dies que no hi tornava, entre una cosa i l'altra havia deixat els meus costums en un costat.  Em vaig acostar a l'oficina de correus i vaig deixar tres paquets per enviar. El primer era ple d'avions de paper, el segon de vaixells i el tercer de girafes de paper. Vaig omplir amb les adreces que aquell dia tocaven i me'n vaig anar sense dir res.
Havia enviat tres paquets plens d'imaginació a tres persones desconegudes, la gent necessita imaginació, ja que amb el temps anem perdent aquesta qualitat tan poderosa tot substituint-la per d'altres que per la societat semblen més lògiques i útils.
Vaig seure a la plaça del poble, observant la gent que passava a corre-cuita concentrats en el seu món, sense pensar que vivien la vida marcant-se objectius i buscant la manera d'aconseguir-los a tota costa, res més que això. I no se n'adonaven que deixaven de gaudir dels minuts, dels moments que el destí li havia concedit amb tota satisfacció, i no se n'adonaven fins que ja havien fet mal a moltes persones i allò se'ls tornava en contra. Perquè tot el que puja, tard o d'hora acaba baixant.
Però jo simplement sóc un pobre boig, que passeja pel carrer sense cap ilusió, ningú em creuria si jo parlés.
24 de gen. 2011

Només 2 segons!

Es van aixecar al matí ben d'hora. Havien preparat les maletes el dia abans ja que eren conscients que el dia següent no tindrien temps. I així era. Van sortir escopetejats de casa, sense esmorçar ni dutxar-se. Era massa tard tot i haver-se llevat a les sis.

- Va! Ràpid!
- Ja vaig, ja vaig!

Van creuar la carretera pel pas de zebra, van córrer pels carrers de la ciutat, havien d'estar en deu minuts esperant el seu tren. Aquell tren que solucionaria tots els seus problemes. Aquell viatge era la clau de tot i ells ho anaven a perdre... Van arribar a l'estació, esbufegant. L'altaveu va anunciar l'arribada del tren. Amb els bitllets a la mà, es van disposar a fer l'última carrera fins a les portes del vagó. Van oblidar per un segon qui eren convertint-se en màquines de córrer. Van baixar les escales mecàniques amb velocitat, arribat a l'andana correcta. Van seguir el seu trajecte fins que el xiulet de les portes van fer-les tancar. Dos segons i s'haguéssin pogut escapar junts.