"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic
23 de febr. 2011

Els homes no ploren mai...

En Carles portava nits sense dormir. Es va passejar per l’habitació sense un rumb massa fixat. Va Llegir algun que altre titular del vell diari que reposava sobre de la tauleta i mentre lluitava contra l’ insomni requeia davant els seus pensaments. Recordava la nit passada juntament amb la Valèria. Amor, passió, petons i moltes carícies. Se sentia un porc.

Es va limitar a observar la seva dona. Dormia tranquil·la, serena i somrient. Va apagar la llum i se’n va al sofà. Sol. Se sentia molt sol, desesperat i destrossat. La Diana no es mereixia aquell home. Ella era innocent, alegre, dolça i fidel a ell i les seves idees. Ell era un inútil, masclista, malcarat i, ara, un problema més a la vida d’ ella.

Les seves llàgrimes van caure per les galtes vermelles. Es va tapar les mans i va recordar que els homes de veritat no ploraven mai.
17 de febr. 2011

Censura

Va haver de callar. La van obligar a callar i no va poder fer res més que... callar.


#sensesenyal
8 de febr. 2011

No necessitava res més...

Les tardes cada cop allargaven les estones de sol, i ella, asseguda en un banc d'aquella petita plaça mirava tot el que no tenia. Ho mirava amb ràbia, impotència i dolor. Era enveja. Enveja per no tenir tot el que ella volia i els altres sí, avaricia per desitjar-ho tot i només tot, acaparar tot el que fos possible a les seves mans, tot el que capigués. Unes mans tendres, suaus, petitones, unes mans que encara eren de nena...

Ho havia volgut tot, havia lluitat per voler aconseguir-ho tot: Crear un món que només els somnis el poden fer realitat. I mai va tenir en compte que, el que realment necessitava era el que tenia més a prop seu. Ni grans cases, ni molts diners, ni una vida de color rosa.

Es va centrar tant en buscar aquella felicitat com a objectiu, que no es va saber adonar de les possibilitats que la vida li regalava, les alegries dels moments i fins i tot les petites dosis de felicitat quan saps valorar el que tens. Sense voler massa.





I ja ho diuen els savis: quan vols agafar massa sorra, al final se t'acaba escapant per entre els dits.